Montorroio i saltiró a la Pala Pedregosa

Menorca tal com us vaig explicar em va deixar amb la boca oberta però després de tanta eufòria el que més em feia falta era tornar a casa meva, allà on sempre m'han acollit amb les mans obertes i l'abraçada més gran!

Així és que després de fer "bondat i repos" tota la setmana.... El finde ens esperava, la vall fosca estava disposada a rebren's, només ens quedava descansar divendres i marxar!

Altre cop tot recollit preparat, semblava que tornés a marxar de casa ! El nou dia començava!

Així d'esplèndida començava la jornada. Tenia moltes ganes d'alta muntanya i haviem decidit que era hora de tornar a la nostra creu, Montorroio ens esperava. Així és que el Miquel marcant pas, la Lúla buscant daines (en vam trobar un bon ramat) i la Olga esperant la gran pujada :)

Sabia el que m'esperava. Pujada, pujada i més pujada. Puta com ella sola, intensa com una vertical però sense perdre la rialla! Era allà perquè volia, perquè en tenia moltes ganes i perquè ho necessitava! Així és que la primera visita la feia al Graller, aquell cim que sempre passavem de llarg aquest cop es mereixia una petita visita i seria l'excusa per fer una mini pausa!

Els dos reis ja començaven a treure el nas, però allò només havia fet que començar. M'intentaven enganyar però no podien, he trepitjat tantes vegades aquell circuit que el podria fer amb els ulls tancats :)
No podiem badar, teniem tot el dia però la calor apretava, així és que després de saludar la primera manda de daines, era hora de continuar. Venia un petit tram de planet i després ens quedava la pujada final. Xino xano anavem fent.

La llengua de neu treia el nas altre cop acompanyada de daines, on ens esperaven gairebé tocant a cim treient el cap com a girafes. Realment era fascinant veure-les passejar al teu voltant. i per rar que sembli... la Olga no carregava la càmara, només el movil 😓 d'aquesta manera em vaig quedar sense fotos d'aprop però no de lluny! ;)

si mireu bé la foto, sobre la neu es veuen!

Allò practicament ja ho teniem, i després de bufar, de fer dos passes endavant i una enrrera i agafar la pedra per la col·lecció, tornavem a ser allà dalt. A casa nostra on ens rebia amb el somriure més gran del món. Els llacs en ple desgel, la neu que ens donava pas, la creu ajaguda al vell mig del sostre, la pedra de la xica sobrevivint l'hivern, les meves banderetes... Tenia mil coses al meu abast que em donava tot el que necessitava, per fi era a casa!

Aquest era la gran rebuda que li feiem, sino no erem nosaltres! 😊

Teniem tot el dia per endavant, així és que ens hi vam estar estona. Vam dinar, vam contemplar, vam fer fotos, vam tornar a contemplar.. i quan ens va semblar vam decidir que era hora de baixar. 

Ho fariem per la banda de coma d'espos, donavem una mica més de volta i així veiem com estava tot el terreny. La veritat és que m'esperava que la neu dongués més guerra però per sort no! 😍

Tot un espectacle a les nostres mans! 

Cansada? Gens! Cames pesades? Tampoc! Qui treu el nas? Pala Pedregosa! Tenia una recuperació no creible amb mi de menorca i començava a tantejar el terreny. Sisi, ho heu sentit bé era jo qui demanava un 2on cim (sense comptar cap de la solana del tron que ja haviem passat). No li donava ni temps al Miquel de mirar-s'ho que ja li estava demanant 🙈

Estava una mica cansat i les cames una mica pesades.. però que s'esperava després de fer 185km!! Encara trobava que estava massa fresc hi tot!

Sense pensar-s'ho massa i buscar la via més ràpida per a fer via cap a la carena de rocs i rocs encisadors que ens esperaven ja el tenia enfilat com una aranya. Després d'haver-ho parlat decidiem que si, que era hora de tornar a la Pala Pedregosa!

Aquesta primera muralla és la que em separava del tram fàcil. Després d'enfilar-me com els micos darrera de tota aquesta vertical (un cop més una pujada de mort), m'esperava una zona amb herba i pedres. No seria més plana però si més fàcil de portar.

Les canals començaven a treure el nas i estany gento junt amb colomina i tort es deixaven veure, tot un espectacle!

Així de rialler arribava a la primera zona de descans, li començava a agradar! heheheh.

Ens trobavem a la zona on deixes la carena i vas saltant de pedra amb pedra per arribar al cim. Es podia fer per dalt, però hi havia passos massa voladissos per a nosaltres i per a la Lúla, així és que el camí convencional que tot i així tenia la seva tècnica.

Decidiem deixar les motxilles allí per anar més lleugers i tenir referència al tornar. Ens el coneixiem suficient però el dia que vam coronar anavem acompanyats de la boira, així és que això també ens ajudaria.

Arribats al coll d'on puja un altre camí de la vall de Mainera i després de jugar com un nen petit amb la Lúla i la neu, ja només ens quedava fer l'últim tram tècnic. Eren blocs grans i una gran pujada fins dalt la fita, però res que ens aquelles altures ens frenés!

i allí ho teniem majestuós, un cop més la pala era nostra! La muntanya per a nosaltres sols! Els llacs indrescriptibles, les muntanyes amigues inimaginables, el cim intacte, el desgel ens donava unes vistes increïbles del pirineu!

Altre cop aconseguiem els que ens proposavem i aquest cop sobre la marxa! 

Altre cop vam descansar, mirar, fotografiar, repassar tots els cims coneguts i xafats.. vam disfrutar de tot aquell paradís! Encara ens miravem el Mainera de reüll, però era hora de començar a baixar cap al pas de Mainera, el genoll començava a fer un auto i no ens podiem matxacar molt més, l'endemà ens esperaven més aventures. Tocava fer nit a la montanya!! 😍😍

Una baixada marcada per la neu però relativament curta. El caudal del riu era exageradament gran a causa del desgel i per on haviem de crusar el riu no podiem. Solució tirem avall sense crusar! Sabiem que haviem de donar al pont de la cascada, per tant aprofitariem per veure el salt de caiguda des de més aprop per a impresionar-nos més i la veritat és que no ens vam equivocar!

Un salt majestuós i ple de força on ens marcava que arribavem al cotxe i la nit queia. Tancavem paradeta amb 3tresmil's en una jornada.