E espectacular
N amoradís
O rganització 10
R record gegant
C ami de valls
A conseguit!
Així és com començava l'aventura anual pallaresa, posant els peus a Menorca. Després de posar-nos a lloc, situar-nos per Ciutadella i trucar a casa per a dir que no tornava, era hora d'anar a buscar dorsals i conéixer algú molt especial.
Ell era en Dino. A mi no em coneixia però el que no sabia que hi havia una biblia escrita sobre ell a través del Xarly i la Silvi, hehehe. L'any passat va ser el causant de la gran arribada que va tenir la Silvia i de tant sentir-ne parlar l'havia d'anar a conéixer i donar-li els dos petons que li duia des del Pallars :)
Després d'atiborrar-lo a preguntes sobre la cursa i de tenir-ho tot ens tocava concentració al breafing per després arribar a la festa compressport a la que haviem rebut invitació, allò semblava que anava de pro's! ;)
 |
| Ciutadella enamorava a cada passa i era impossible no parar a fer treure fum la càmera. No m'en podia estar ;) |
El sol començava a marxar i la nit començava a caure. L'endemà el Miquel i el Toni s'enfrontaven a la sortida dels 185km, així és que vam retirar relativament aviat per anar a sopar i descansar. L'endemà seria dur per a tots!
Allí els teniem, als 8.30 del matí preparats pel tret de sortida. Van tenir una sortida espectacular. Amb els caballs plantant a dos potes com jo deia i fent increïbles precipècies els ginets, impactant!
Així és que després de desitjar-los sort, de veure l'espectacular sortida i veure com les fomirguetes desapareixien direcció el port, a nosaltres ens tocava fer ruta turistica per la costa Nord.
No ens la coneixiem i la nostra cursa es disputaria per la costa Sud, així és que aprofitavem i mentre coneixiem terreny feiem seguiment al Miquel i el Toni. Els pallaresos començaven a investigar!
Haviem decidit anar a la Cala Pilar i que el gps ens hi portés però... va resultar que sortiem als Alocs! Una cala amb molt d'encant i que per sort teniem cala Pilar no massa lluny a peu i un dels habituallaments dels dos guerrers. No passava res, més turisme a la botxaca!
Realment ens va valer molt la pena "perdre'ns" per aquella cala i aquell trajecte. El tram de cami de cavalls que transcorria per aquell indret era molt verge on practicament ningú hi anava. Feia vent, molt vent i això feia que tota l'aigua del mar xoqués contra les roques i li dongués un toc més abruptuós encara.
Vam riure molt i els voluntaris ens feien sentir com a casa. Tothom s'ho prenia amb molt d'humor i molta amabilitat, era increïble com es volcava aquella gent.
Era prop de migdia i feia just 4horetes que havien donat el tret de sortida. Erem al km 40 i calculavem que no podia trigar massa a passar. I allà al fons de la duna, enmig del gran socarral apareixia la gorra blanca ben campanta! Allí teniem al Miquel acompanyat del Toni, de moment anaven junts i frescos com a roses! L'abituallament era seu.
i quan ja erem tots reunits altre cop, quan reiem de les historietes que ens explicaven i estavem contents de lo bé que anaven... Ens apareixia la peça clau, el Xarly arribava just a temps per enxampar al Miquel! Havia dit que el volia veure i allí estava. Suant la gota gorda per haver vingut esprintant però ja estava a l'illa i al lloc, tots els pallaresos xafavem terra ferma! La Jose, la Tere, el Jaume i la Eva també ja havien vingut, així que la trupe entrava en acció! :)
Després de despedir-nos dels guerrers, anavem a fer el guiri per a trobar un lloc per dinar. Nosaltres també ens l'haviem guanyat, així és que Fornells era el lloc que haviem escollit. Era un poblet acollidor, petit però amb un port amb molt d'encant o almenys a mi em va agradar.
 |
| Fins hi tot vam trobar la lanxa de la silvi! :) |
Sisi, ens el tornavem a trobar! Després de sentir-nos pitar i corroborar de que no s'havia perdut es girava i veia que erem nosaltres. El saludavem un momentet i cadascú tornava a agafar el seu camí. Era el km 52 i era moment de que tornés anar sol, deixava l'asfalt i tornava al corriol!
Amb l'arribada del Jordi em va arribar un paquet molt especial. El Raul en certa manera seria amb mi al vell mig de la cursa, per aquest motiu el Jordi em recollia a Tarrega la gorra que m'acompanyaria tot el trajecte. La gorra del Raul seria la meva aliada!
Després d'un bon sopar i transmetre els meus nervis a tota la trupe, ja només ens quedava fer la sortida als tres mosqueteros i anar a dormir. L'endemà seria un dia molt llarg!
Així de "campantes" posaven per a les fotos minuts abans de partir cap a Mahó, era el seu moment!
La nit havia sigut tranquil·la i havia descansat bé. A la motxilla duia tot allò que em podia fer finisher i el cap estava dins d'un pollastre degollat! Sisis, heu sentit bé. Així em deia el bon dia la Silvi, on em trobava totalment diferent però.... es que estava assustada!
La meva primera distancia llarga sola, una cursa amb molt de significat per mi i allí estava enmig de no sé quants centenars de corredors una "aficionada" de poble.
Però res podia fer-me tirar enrrera, estava decidida, tenia clar que aquella cursa l'havia de correr per mi però sobretot per ella. Feia just un any era a l'inversa, ella corria i jo la seguia per telèfon. Aquest any per diferents circumstàncies no podia ser-hi, així és que haviem intercanviat els papers: correria per les dos!
Després de treure els nervis fora i parlar amb el Dino, era hora de la sentència. Menorca esperava les meves passes!!
Ja no hi havia volta enrrera, el rellotge marcava les 11 del matí i la sortida era donada.
Després de fer una sortida magistral fent volar pels aires el movil i sortir-ne vives, teniem 2km d'asfalt per cala e Porter. No calia fer tanta ruta turística, només començar asfalt quin patiment!! hehehe.
Aviat vam deixar-lo enrrera per a començar a agafar el cami de cavalls. Els primers 30km serien els més durs sota la calor i era on teniem tot el desnivell positiu, però al meu pas i quedant-me al meu ritme ho aguantava bé. Tant que fins hi tot m'acompanyava una tortuga, així és que ja us podeu imaginar el meu ritme, hahahah.
Va fer-me gràcia trobar-la i seria una de les poques parades que faria, però valia la pena! No sabia quan me'n tornaria a trobar una així! :)
Vaig començar a anar al meu ritme on em trobava comoda i recordava cada savi consell que el dia anterior haviem intercanviat amb tota la trupe. Un d'especial em va quedar ben grabat, no pots parar a fer ni una foto em deia el David!! i com m'ho faria em preguntava jo! Doncs fotos amb moviment! No sabia quin seria el resulta però si tenia clar que tot aquell paisatge no el podia deixar perdre, i la veritat és que no em va sortir gens malament l'estratègia!
El que realment em feia ballar el cap era l'hora de tall. No eren talls estratosfèrics però si que no eren als ritmes que estava acostumada, Em tocava apretar una mica més del compte al principi on després podria anar més tranquil·la, tot i que la calor m'ho posava una mica difícil. Passant la primera cala del dia (arribant a Sant Tomàs, em venien ganes de posar-me a l'aigua però llavors recordava que tots m'havien dit que ni se'm ocorrogués ficar-m'hi, que la sal i la sorra em farien mala passada, doncs au! Olgui córre que el primer abituallament està per arribar!
Entre cadires i molinets arribava la meva hora de dinar i la rialla més gran que mai se m'hagués pogut imaginar! Arribava dins de temps i sobrant encara estona! No me'n podia estar i trucava a la Silvia. Li havia de dir que aquell pollastre degollat s'havia convertit en pollastre reviscut i que podia continuar el gran somni, entre llàgrimes i molta eufòria li deia que tot estava sota control! Jo estava contenta però sentir l'il·lusió en què em parlava i em deia el què creia que m'aniria bé, crec que van ser els punts claus per anar tota la cursa amb una inmensa alegria.
Després d'haver menjat pasta, haver-me mullat de dalt a baix amb aigua ben fresqueta i haver descansat 5minutets era hora de continuar. Estava sola dins d'aquella aventura però a la vegada estava molt més acompanyada que ningú. Les trucades entre nosaltres, les confidències amb la Silvia, les trucades del Raul i el Tete... Tot era suficient com per a saber que estava al peu del canó, havia treballat molt per tot aquell repte i res em pararia!
Passava cales i cales precioses les quals ara mateix sóc incapaç de recordar els noms ni amb el mapa a la mà, soc un desastre! però com podeu comprobar les fotos no me les vaig deixar! heheheh.
Els abituallament ara ja eren més seguits i anava menjant cada 5km i bebent moltissim tal com m'havia recomanat el Miquel. Feia molta calor i no podiem baixar la guardia!
Entre vist i no vist passava per la cala Mitjana (foto de sota), la qual em duria a la cala Galdana on m'esperava el 2on abituallament.
Després de baixar unes escales infernals les qual vaig decidir no fotografia, per fi m'arribava el gran esperat abituallament. Feia estona que anava sola però acompanyada. Des de feia un ratet, duia un noi tot vestit de verd que intentava passar-me, però semblava com si no volés... Ara jo, ara ell... ens anavem fent companyia en silenci! Després més tard empatitzariem més i ens ajudariem!
Alli la Joana em trucava per saber de mi i la sorpresa va ser meva quan va dir-me que només les duia a 5minutets. Era el temps que feia que havien colat cap a cala Turqueta! No m'ho podia creure, però la veritat és que era un cursa on per primera vegada podia mantenir un bon ritme i tota l'estona! Quina il·lusió! Així que després de tornar-me a mullar, carregar i descansar era cop de tornar a engegar. La turqueta m'esperava i el camí també!
Sense adonar-me'n anava avançant d'abituallament a abituallament sense parar, sense estar fatigada. Tant sols un fort mal de cap m'havia intentar deballar, però l'havia superat. En un obrir i tancar d'ulls em trobava a Son Saura, el 3r dels abituallaments que tindria i on em tornava a trobar al noi de color verd! hehehe.
Ara ja es deia Carlos i tenia la dona i la xica esperant-lo a cada abituallament. Tremenda la enana però encantadora com ella sola. Allí sabia que feia la 85km però que duia molt mal de peus i mal de cap terrorrific. Semblava ser la seva salvació! Un ibuprofeno de la meva botxaca va ajudar-lo a continuar linea de finisher, així és que després de despedir-nos de la seva família i l'abituallament feiem uns km's junts.
Allí ens explicavem batalletes, ens invitavem a curses mutuament. Va ser una companyia molt agradable la qual quant va treure el cap el faro d'Artutx, em va dir que si no em sabia greu ell arrencava a córre. Vaig dir-li que endavant, ell volia arribar de dia i jo tenia la meva planificació. Segur que ens trobariem a la linea de meta!
La veritat és que el far el vaig tenir a les meves mans més aviat del que em creia i amb ell el darrer abituallament que tindria. Tots em rebien de la mateixa manera, com si fossim de casa, sense deixar passar ni un detall i sense que em faltés de res. La veritat és que era molt i molt d'agraïr!
Feia estona que havia passat la linea dels 30 i em trobava molt bé. El cos em responia molt bé i podia anar mantenint, allò rutllava, em trobava al km 46 de la cursa en un estat autenticament bo per ser jo. Tot m'estava respectant tot i que semblava impossible.
Rebia una trucada del Tete on em deia que fins més tard ja no em trucaria, trucades pel mig amb el Miquel i la Silvia que van ajudar-me moltissim però allí havia de parar. Tenia una posta de sol davant dels meus ulls que allò si que no es podia fer en marxa, si o si havia d'inmortalitzar aquell instant al mil·limetre. No es podia explicar, s'havia de viure!
Així d'espectacular em deia adéu el sol i començava a rebre la foscor. Encara em quedava dia però no em volia encantar. Deixava aquell asfalt interminable per a continuar els últims 8km's que em durien a la victòria, era al km 50 i crec que va ser el més dur de tota la cursa.després de 10h caminant sense parar em venia el pitjor de tots. Junt amb una trucada del Miquel les "butllofes" dels peus es convertien en aigua i la pell s'obria. Rabiava de dolor però no podia parar! Tots menys les "nenes" havien fet meta. El Miquel em deia que on era, que venien a dur-me algo, però vaig negar-me a tot. Si havia pogut amb 50km podia amb unes llagues als peus! Així és que caminant amb una mica de dificultat per la costa de Ciutadella i apoyant només la punta dels peus continuava endavant.
Coixejava una mica però no em faria parar. Potser no faria el temps previst, però jo xafaria meta! La costa estava apunt de deixar-la i tot se'm facilitaria una mica. Al cap d'una estoneta els peus s'hi acostumaven i ja no notava el dolor. Trucava a la Silvia però no contestava, així és que estava allà al peu del canó per a trobar-me amb el cartell dels últims 5km's!
Cada cop la rialla era més i més gran. Cada cop veia meta més aprop i no m'ho podia imaginar, no m'ho podia creure! Estava apunt de fer realitat un somni més de la meva llista. Només em quedava crusar Ciutadella, fer turisteo i entrar!
La nit em va agafar però donava gust! Amb la llum del frontal les cintes es tornaven cuquets de llum i veure la illa de nit era increïble. Sense adonar-me'n només me'n quedava 1!!!
Trucava a la Jose per avisar però no el sentia, així és el Miquel estava a l'aguait i avisava als demés que estava apunt.
En aquell precís instant, en aquell moment exacte et tenia allí amb mi agafada de la mà. Entre llàgrimes, abans d'arribar i en aquell últim km parlava amb la Silvia, li explicava com em sentia i em donava l'última empenta per ser allà al davant. Ni el dolor als peus, ni les hores caminades ni els km's posats a la botxaca pesava en aquell moment, només que ho feia per les dos!
i allí ho tenia! Feia estona sentia el Dino al micro lo que el Xarly va montar no es pot explicar. El Dino al primer arco esperant-me, per donar-me la mà, per abraçar-me, per dir-me que ja no estava a temps d'entrar i que tots havien marxat... Sóc incapaç d'explicar l'entrada més emotiva que he tingut mai. Els que ereu allà la vau viure amb mi i els que no també. Tots i cada un de vosaltres us duia agafats de la mà, però sobretot tu Silvia.
Era tota teva, meva, NOSTRA! Ho havia aconseguit i amb moltissima ajuda teva. Tal com va dir-me el Xarly Menorca és especial i jo ho corroboro!
Va ser una arribada pels aires, on em vaig sentir als núvols i a la vegada com a casa. Una arribada plena de llàgrimes, plena d'abrassades i felicitacions on no em podia creure que havia sigut capaç, els 58km me'ls havia posat ala botxaca amb el salt més gran!
Només ens quedava una última cosa per fer, afluixar musica i que el Dino i la Silvi parlessin un momentet. Que ella pogués viure tot aquell caliu amb l'esctació de tothom crec que va ser el regal més gran que podiem donar-li per finalitzar el dia, s'ho mereixia!
Era hora de descansar i païr, tots haviem fet unes grans gestes aquell dia! Deixavem petjada pallaresa dins la illa :)
L'endemà era dia de turisteo pel pont d'en Gil i dia de platja, ens quedaven dos dies per endavant :)
El darrer dia ja només ens va quedar visitar Binibécquer i Mahó, on dinariem i donavem per finalitzat la nostra aventura.
Dino preparat! L'any que bé els pallaresos tornem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada