Canal de l'embut

Feia dies que anavem al darrera de fer les cadenes que envoltaven el montsec, aquelles que transcorria la vertical, la MUT... i la Olga hi volia passar. Així és que un dissabte de fira a tremp a les 12.30 del migida i en ple sol ens enfrentavem a la montanya, no podia esperar! 😝

Així d'eufòrica començava, però tranquils, només ere per fer posturetis. No podia començar corrent ja que la meva esquena no em permet molt, així que piano piano i ja arribariem. Haviem decidit deixar el cotxe al coll d'ares, d'aquesta manera al tornar només ens caldria caranejar i ser a la zona de vol on ens esperava el cotxe.

El tros d'asfalt no es va fer massa pesat. Estavem frescos i no ens afectava a les cames, un factor dels quals també haviem decidit fer-ho en aquest sentit. Al poquet de baixar per carretera ja afagavem la pista que ens duria cap al començament del corriol. Si, haviem triat la manera de senzilla ja que també podiem haver sortit des d'Ager... Però avui tocava ruta light, la tirada llarga la teniem l'endemà. Seria un entrenament curt però intens!

Crec que vaig maleïr els ossos del Miquel unes quantes vegades quan vaig veure la pujada que realment ens esperava. No una qualsevol no! Una empinada com mai, dins d'un bosc no massa nét i on mai veies el final, resumint: una bona vertical!

La pared en tot moment ens treia el nas però res de deixar-se veure. Ara encamo cap a aqui, ara miro al terra, ara clavo pals, ara faig esses com si anés borratxa.... En fin, malabarisme per a poder veure treure el nas les primeres cadenes enmig d'arbres i pedra. Per fi començava la zona tècnica. Deixavem la pinasa per anar a quatre grapes sobre pedra i disfrutar com una enana, el dubte? La Lúla! Pujaria ella? No sé ni perquè vaig plantejar-m'ho, tinc una gossa tot terreny! 😛

Aquest és el terreny que m'esperava, m'enamorava només de veure'l i un cop més tornava a xafar territori MUT, a la meva manera però acabaria fent la ultra hi tot! 😂

Una pujada espectacular, abruptuosa i que et deixa sense alè. Així la descriuria jo. Però que val molt molt la pena! Tant que fins hi tot va donar-me temps de quedar-me estesa al terra prenent el sol! heheheh.
Després d'agafar aire i descansar, haviem de continuar pujant. Mentre el Miquel m'esperava dalt i la Lúla anava tirant rocs avall. No era gaire del seu parer allò de pujar roca amunt però tot i així s'enganxava a la pedra com una lapa.

Aquestes erene les magnífiques vistes que teniem a mesura que anavem pujant i arribant a la final. La veritat és que valia molt la pena. Ja tant sols ens quedava l'últim encadenatge. El més dret de tots, el que més m'agradava a mi. Igual que si fós una nena petita, disfrutant de cada passa. Era espectacular tot el que tenia al meu abast.

La diversió s'estava apunt d'acabar i mentre acabava de pujar la Lúla s'ho mirava des de dalt no massa convençuda. Crec que ni hi hagués hagut un isard hagués corregut darrera d'ell 🙈

Aquestes eren les magnífiques panoràmiques que xafaven els nostres peus, que podia recollir amb les meves mans i que treien el millor somriure de mi. Oblidava tot allò que em limitava i disfrutava del moment. Ja només em quedava saborejar l'arribada a dalt per a dir que un cop més ho havia aconseguit!

Així de radiant m'ho posava a la botxaca. Tocava el cel amb els peus un cop més. Ara ja només quedava caranejar tot el Montsec d'Ares per arribar al merescut descans. No sense passar per St Alís, té un do especial que fa que sempre el trepitgem. L'hem vist de tots colors, inclús enfarinat, però val la pena tornar-hi.
L'aventura arribava al final del dia però amb una recompensa gegant. Una història més al sac!