Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

dimarts, 12 de desembre del 2017

Ensenyant el meu petit paradís, Vall Fosca en estat pur.

Un pont ben aprofitat, després d'entrar a l'etapa del 3.2 amb tots aquells que volia al meu costat (faltava el tato i la enana) era hora de començar la festa! Em venien 4dies de festa on la montanya no podia faltar a fer acte de presència, així és que a fer i desfer motxilles era la feina que m'esperava.

Després de passar un divendres d'aquells divertits per Montgarri amb la Judit, l'Albert, el Sergi i el Tuc era hora de posar-se mans a la feina, deixavem de ser nens per a poder tornar a casa :)

  

Feia molt de temps que no anava a casa, que no la trepitjava ni la respirava i després de parlar-li'n tant era hora d'ensenyar-li un trosset del meu petit paradís. No seria la gran ruta, ni el gran desnivell, més aviat ho catalogaria com a "passeig" però seria dins dels meus petits racons, allí tornaria a respirar i ho tindria tot a l'abast.



Anavem preparats amb tota la indumentària, però quan vam ser a Sallente vam adonar-nos que amb les botes era suficient... La neu havia reculat bastant, pigolo estava nevat però passable sense crampons, així és que... manos a la obra Olgui!

Era un dia costós, duia cansament endarrerit, però no faria tirar-me enrrera. Li deia al Sergi que tardariem més, però que arribaria fins al balcó de casa! No teniem cap pressa, si es feia fosc em coneixia el camí així és que amunt xino xano, curva rerre curva per a comencessin a treure el nas les meves crestes! Pala pedregrosa ja ens saludava i ben aviat l'acompanyarien Montorroio, Entremonts i Montsent juntament amb tots els cims de la Vall Fosca, una estampa al·lucinant!



Intentava avançar però em costava... Així és que olgui... calma que tot arriba. Ell gafava les dreceres mentre jo donava la volta al camí, d'aquesta manera mentre es tornava nen jo podia aprofitar per a fer 4 fotos de postureo hehehehe.

Pigolo aviat el vam tenir a la botxaca, els túnels del carrilet encara es podien travessar, així és que el tindria ben entretingut mirant-se mil vegades tot el que l'emboltava. Senyal que allò agradava! No podia explicar-ho! i és que és així, la vall fosca enamora, cautiva, no hi trobaràs mai les paraules per descriure-la, as d'estar dins d'ella per a poder-la sentir!

  

No vam tardar en un dels meus primers llocs privilegiats. Me la jugava amb els ulls tancats. Sallente estava ple, això volia dir que estany gento estaria buit. No sabia quina estampa ens trobariem però la veritat és que em va sorpendre. Feia molt molt de temps que no el veia tant buit però a la vegada tenia el seu encant. Allí feiem la nostra primera gran parada. Vam picar gel per fer mojitos, vaig estar minuts i minuts sentada davant la meva inmensitat... Tancava els ulls i podia dibuixar cada silueta que m'envoltava en aquell moment!

Després de fer cinquanta mil fotos, postureo, paisatge, caure sobre el gel i pallassades mil era hora de començar a aixecar pota altre cop. Tot allò em cautivava però volia dur-lo fins a Colomina. Volia que conegués el que era per a mi la segona casa, on pots oblidar-te de tot i sentir la naturalesa en estat pur!

 

Ens despedim de la cascada que va cautivar-lo i decidim pujar pel cami  normal. No sé si la drecera estarà plena de plaques de gel i la Lúla li va millor caminar per cami. D'aquesta manera també li ensenyava l'estany Tort, on segur que trobavem una foto d'aquelles que enamoren :p

El cami se'm feia pesat, ja no recordava aquelles maleïdes escales... El cansament em passava factura i el Sergi duia una tortuga però semblava no importar-li. El mirava i veia un nen petit disfrutant. Cada dos per tres anava caminant a l'inversa per a poder contemplar tot allò que estava descobrint. Podia estar satisfeta, la seva cara s'iluminava igual que a mi quan recordo tot el que m'envoltava ;)



Després de patir una mica i semblar no arribar mai... Em deia... Olgui, si sóm a un tros de carros de foc! i jo clarooo heheheheh. Tot i que no l'ha fet sencer, reconeixia la zona, però això si! Us puc assegurar que ens vam quedar amb la boca oberta. Teniem tot un quadre a l'oli just davant nostre. Amb els dits de la mà podiem tocar el cel, el llac glaçat, acompanyat de l'enfarinada i tot el paisatge per a nosaltres sols era un regal! Segona parada del dia adjudicada!

Relax, postureo, admirar, espectar, tranquil·litat... Allí podia tenir-ho tot amb una gran companyia. La sherpa avui li costava tirar però tot i així no desistia, estavem a les portes del nostre balcó!
Després d'una parada una mica més curta reempreniem el camí. Li ensenyava el segon carrilet que passariem a la tornada i es començava aixecar un espectacle davant dels nostres ulls. Les crestes rocoses treien el nas i Colomina estava a punt d'arribar!

  

Després de dedicar-hi una mica més del temps previst era tot nostre! Tort, Vidals, Peguera, Saburó, Pedregosa, Colomina... tota la serralada als nostres peus envoltats d'un mig llac gelat. El meu petit racó ens obria les portes de la millor manera possible! Saltant, brincant, carregant rocs, observant.... Haviem arribat a destí! Alli podia ensenyar-li tot, explicar mil batalletes viscudes aquests estiu fent carros amb la xica i tenin les millors vistes sense passar fred dins del refu. Havia costat però ho havia aconseguit, et duia a casa, casa meva. Et duia allí on sempre ho he tingut tot, on he tornat a ser nena i on corretejo per sobre les pedres amb els ulls tancats 😍

Dinar, descansar, pendre el sol, no passar fred.... Allò era el paradís però no ens podiem encantar gaire més. Voliem arribar de dia al cotxe i teniem una tirada llarga fins baix, així és que vam tornar a carregar les coses i via avall. Tornariem pel cami antic, per la drecera que sempre m'agrada agafar. Ensenyant les politges antigues i la tirolina imaginària. Una ruta pel segon carrilet que sempre m'enamora, sempre hi trobo la foto perfecta per a poder-ho descriure ;)



Em despedia de Colomina, la casa la qual m'ha donat tantissimes coses. Sabia que ben aviat hi tornaria, li devia, tornar-hi amb condicions, amb temps i poder-la disfrutar més. Ara era de tornar a treure el nen que du a dins el Sergi, a fer el pallasset i acabar d'ensenyar un dels meus raconets preferits. La meva segona casa ens ha vist créixer i hi tinc moltes batalletes per explicar en les quals sempre hi acabo trobant la pau!

   

Potser no era la ruta més llarga de la jornada, ni l'entreno més exigent del món però si era una de les meves sortides on poder-li ensenyar tot allò que m'envolta. Fer passes en ferm en terreny conegut, per poder anar-hi amb els ulls tancats i sense ensopegar! El lloc ideal on veure reflexat tots els meus valors a través dels seus ulls i veure com es quedava bocabadat amb tot el que li posava a l'abast de la mà :)

Tornarem, ho sé del cert!

dimarts, 21 de novembre del 2017

Pic de l'infern 2869m

Tanco els ulls i retorno dos dies enrrera. Quan ja donava per tancada la temporada de cims i aventures per lo més alt en Sergi m'obria una porta :)

Havia arribat el cap de setmana, teniem destí i una nova aventura per descobrir. Després de dormir poc, fer bosses i intentar dormir era hora de matinar direcció un dia ple d'aventures.

Setcases era als nostres peus i era hora de començar. Sota un fred infernal i tapats fins les orelles començavem camí cap al refugi Ulldeter. Crec que en Sergi no sabia on es posava, però també sabia que duia un sac ple de paciència, així és que... amb dubtes pels dies que no feia alta montanya seguia els seus passos.



Em tranquil·litzava el saber que seria una pujada progresiva. En certa manera no sabia el que m'esperava. Si que m'havia explicat més o menys però al ser terreny desconegut tampoc sabia molt bé on anava, hheheh.

El refugi aviat el vam tenir agafat i les vistes començaven a treure el nas. El imponent gra de fajol ens saludava. Ens feia un dia radiant amb un sol espectacular, tot i que l'aire no ens volia donar massa tregua... tocava fer camí.

  

El coll de la Marrana es començava a divisar. Semblava que em volia fer treure la llengua aquest home! Però quan veia que no podia s'esperava. Era d'agraïr! Li deia que si volia córre endavant, però erre que erre que anava amb mi i no corria! hehhe. Em sabia greu, però a la vegada m'agradava.

Poc a poc ens vam anar desllissant per la neu fins arribar al coll, allí se'ns tornava a obrir un altre món. Una vall enssisadora on no hi havia manera de desxifrar quin era el cim on anavem! :)

  

i mentres uns feien el "posturetis" les altres preguntaven on haviem d'anar. M'explicava més o menys el que m'esperava i el que em feia més por era el tram final. Sabia que hi hauria una cresta molt divertida, on disfrutaria com ningú però... i si no hi arribava?

Em costava molt, no havia menjat massa però tampoc tenia gana i a vegades em faltava l'aire... Això em passa per anar-hi sense entrenar! Pujar a les altures no era tant fàcil i em passava factura... Anava fent parades on el #senyoret aprofitava per intentar-me tirar a la neu... El més divertit? El que queia era ell! ;)



Després de fer postureig, fotos i veure un ramat d'isards els quals fugien de nosalres era hora de reempendre la marxa. La carena principal es començava a divisar. Potser ja no veia tant lluny l'arribar a cim, però si que em costaria. Després d'explicar-me que no era pel recte com em pensava i veure que era una pujada més aviat progressiva, ho veia d'una altra manera. Pujava com podia clavant pals i peus a la neu, mentre ell m'obria camí, seguint les seves passes escribia l'història ;)

  

De repent una rialla se'm dibuixava i l'alè se'm parava. Respirava fons i aire pur. Estava on volia estar, obrint-se davant meu una vall enamoradissa. Llacs, cims, camins... Em recordava tant a Bassiero! Semblava que ens haguessim teletransportat! Necessitava posar-me a la punta, sobre aquella carena punxenta on m'obria tot un mar de possibilitats, on m'enssenyava on era el meu destí del dia i on tot s'esfumava. Res importava! El vent bufava fort però no podia deixar d'estar allí, de mirar i remirar tanta bellesa!

   

Gràcies a ell descobria un terreny que mai m'hagués imaginat, em retrobava a mi mateixa altre cop a les altures, amb la millor companyia i amb les millors vistes. El cim ens estava esperant i una carena cantada plena de diversió ens obria la porta, era hora de començar la festa grossa!

  

Tapats com a terroristes altre cop a causa de l'aire què feia ens endinssavem a l'últim tram. Una carena rocosa, gairebé sense gel i de les que a mi m'agraden. D'aquelles que grimpes, vas a quatre grapes i faig de cabreta, on em tornava nena! Tot i així la pujada costava però ara ja no podia rendir-me, ja ho tenia gairebé a tocar i no ho podia deixar escapar! L'últim tram ja el podia dibuixar sobre la neu!



Gairebé sense parar, sense alè i donant-me pas a que fossa jo la primera en trepitjar l'infern em donava pas. Una passa rerra l'altra, mirant a terra i de tant en tant buscant-lo per si anava per bon camí. Ara ja no dutbes arribar-hi, oi? Em preguntava el Sergi. Una rialla se m'escapava i és que no era per menys, ell era el culpable de poder tenir tot allò a les meves mans!

Sense adonar-me'n i amb les últimes passes tocava la creu i el piolet, tenia tots els llacs als meus peus, tot al meu abast i un 360 increïble que tocava amb les mans! Me'l mirava per donar-li les gràcies i m'encantava mirant tot allò que m'envoltava, a finals de novembre i em tornava a trobar a gairebé 3000m!!!

   

Li devia molt, no s'ho podia imaginar! Feia vent, fred, molt fred... però no podia deixar de mirar. No podia deixar de quedar-me quieta davant de tota aquella inmensitat... Era enssisador, abrumant i enamoradís, però era hora de tornar avall. Començava a notar massa el fred i no feia falta patir, el destí havia sigut nostre i l'aventura ens l'haviem ficat a la botxaca! :)



Desfeiem camí fins on acabar la carena per a retallar una mica i baixar directes al gel, on ens tornavem a transformar en nens petits per si es trencava! hehehe. Al veure que no... Doncs au, a fer el pallasso a sobre ehhehehe. El dia ens estava regalant una ruta ben completa però si ell no m'hi hagués dut res tindria a les meves mans!



Era hora de començar a despedir-nos de tot aquell terreny, l'aventura començava arribar al seu final i el camí ja l'haviem escrit. Una aventura més m'enduia al meu sac! 2869m d'altura m'enportava a les meves mans, altre cop tocava el sostre de puntetes! 💪😍

dimarts, 17 d’octubre del 2017

II GerbTrail

N'han passat uns quants de dies però mai és tard per tornar a reviure una història de les grans, la Nitta i la Olgui es posen un dorsal juntes!

Si, per fi havia arribat el moment. Tothom em parlava de la gerbtrail i tenia molts amics dins que tenien ganes de que la tastés, així és que ens calcem dorsals amb la nitta i decidim anar a passar un dia diferent, on deixarem anar tota l'adrenalina possible i disfrutarem com enanes a les baixades. Després de l'operació serà la 1a cursa, així és que amb més motiu tenim festa assegurada, la temporada torna a començar i amb molt bona companyia!

  

Ens tapem, ens treiem roba, ens canviem, ens fem les fotos de rigor... i donem el tret de la sortida als de la llarga. Aquest cop ens toca distància curta però no per això menys exigent.
Veiem com marxen els corredors de la llarga, el Joanet em saluda fugaçment i moltes cares conegudes. Els nervis comencen a sortir, s'atança la nostra hora de sortir...

Són les 9 i em trobo corrent enmig de la multitud. Em decidit amb l'Anna que per a fer postureo fotogràfic correrem fins al primer embut. Allí donarem pas als pro's i continuarem al nostre pas de tortuguetes que arribarem igual de lluny. És hora de donar pas al caminar i piano piano.
Després de deixar l'asfalt comencem amb els corriolets que ja no deixarem fins al final. Ara pujo, ara baixo, ara paro que hi ha tap... Al principi és una mica agobiant i més quan no t'agrada anar envoltada de molta gent, però aviat deixo volar el cap i vaig fent a la meva. Marco passo i ritmo tot portant a la nitta al darrera. Té algunes molèsties al genoll així és que no em costa gens afluixar una miqueta i a la primera pujada esperar-la dalt per a que pugui descansar, no tenim pressa, em vingut a disfrutar!

  

Després de poder estirar sembla que comença a agafar ritme i nem fent les dos mano mano. Li repeteixo mil cops que si necessita parar m'ho digui i ho fem. De moment va bé.

Anem fent per pista, ben poquet tros. De cop tornem a agafar un corriolet enmig de matolls i bosc que sembla no acabar mai... On és aquell abituallament que tenim Nitta? Ens fem un bon tip de riure però a la vegada disfrutem com enanes. El passem gairebé sense parar i continuem, que tenim feina per endavant!

  

Sembla que vol entablar conversa amb algun company, però ben aviat li tallo el rotllo heheheh. Ens torna a venir una bona pujada ben puta que ens treurà la respiració quan arribem a dalt, o més ben dit algun corredor... hahahah
Que viene, que viene!! Sento que em diu l'Anitta! Doncs au, és hora de posar les piles al pla, córre a les baixades i treure la llengua a les pujades! hahahahh. Nosaltres ja sabem del que va, així és que... Ens espera l'aventura assegurada! Ja sóm dalt i parem per un auto-selfie justa per a tirar avall com fletxes!

  

Aquesta és la nostra, li dic! Ara ve el meu festival, l'hora de posar-me a prova. Baixades de vertigen amb pedretes d'aquelles que no et deixen tocar els peus a terra. Nitta avall que fa baixada, li dic! i sense adonar-me'n ja estic volant. Sé que la duc al darrera però no em puc despistar, una mala xafada i la Olgui fa la canica. La veritat és que em sorprenc de com em trobo i de com estic baixant. Sense exagerar... Feia més d'una temporada sencera que no podia aixecar pols, que no podia disfrutar tant en una baixada, això era senyal de que m'estava deixant portar i que el cos responia bé, no podia anar millor!!!

  

Aquestes eren les nostres cares de felicitat! Semblava que l'última pujada ja es divisava al fons, ens hi esperava la bandera o almenys és el que creiem... com enganya la puta! hahahaah.

No deixavem de trotar, ens trobavem bé i voliem disfrutar-ho. El planell el feiem a ratos i aviat es tornava a divisar un dels tants abituallaments dels que teniem. Aquest però, l'agraïriem molt més!
Ens venia una pujada de pinar puta, curta i intensa. Jo m'aventurava a pujar-la corrent, pobra aficionada de mi! La Nitta que hi posava més seny pujava xino xano i cagant-se en tot, no s'acava encara?! hahahah

    

Va nittaaaaaa que és l'última, m'atrevia a dir i quan me'n adonava en tenia una altra al darrera! hahahahah. Em volia morir, em volia matar! Que no veus on em d'anar encara??? Em repetia! heheheheh. Sort que ens ho preniem amb calma i ja arribariem! :)

Un puja baixa, xulo, baixades molt divertides i on ens trobavem ja amb els de llarga. Així aconseguia trobar-me amb la Carme, el Oli, el Santi, el Lluiset.... Tots em passaven i els saludava amb els meus crits incansables! hahahahah

VAaaaaaa  nittaaaaa que això ja ho tenim!!! Només feia que repetir :)

   

La veia disfrutar, tot i estar cansada treia d'on fós les forces per a continuar juntes. Potser de tot lo viscut era el que més m'agradava, poder viure-ho amb ella, sense presses, al nostre aire i disfrutant com nenes petites. A les baixades m'avançava però al acabar-la m'esperava. Jo volava per baixar i ella tenia fotos pro's fent baixada hahahahah.

Allò ja arribava al seu final, després de fer una baixada espectacular, tocar la campana la qual t'indicava que entraves al poble i després d'un corriol explosiu final amb escaletes... Tornavem a ser a l'asfalt del principi. Nitta, sóm al tram final!

Això ja és nostre, em d'entrar corrent ens deiem entre naltres! Venga nittaaaa! Ho hem aconseguit, aqui sóm! A meta, agafades de la mà i xafant la línea de finishers! Els corriols de Gerb han sigut nostres i ho hem aconseguit juntes!!!

                               

Diuen que una imatge val més que mil paraules... Doncs jo us en deixo tres! Les qual gràcies a la Cris  (gràcies per la rebuda) i l'organització podem tenir!

Un cúmul de sensacions se'm menjaven però jo em quedo amb l'última foto. On veig tot l'esforç reflectit en dos persones que s'ho han currat! Gràcies per acompanyar-me en aquesta aventura, gràcies per deixar-me trepitja línea de meta agafa de la teva mà!

  

Una cursa fascinant, corredora com cap on em vaig tornar nena de principi a final. Gràcies per ser tant collonuts nois! Una organització de 10, abituallaments de 100. recorregut de 1000 i detallistes infinit! No m'hi va faltar de res, per això n'estic segura que l'any que ve hi tornaré!