Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

diumenge, 22 de novembre del 2015

Cim les Picardes i trosset cresta de l'avió

A necessitat de respirar aire pur, me'n torno a les altures. L'última aventura que vam fabricar fa dies que la vaig trepitjar, tot i així no té gens de desperdici i segur que m'hi fa retornar!

 Així és com començaven el dia, no massa d'hora pensant que faria fred, però ben equivocats estavem! Ens esperava una bona vertical, així que després de deixar pas de mainera enrrera i divisar la gran pujada que ens esperava, era hora de respirar fons. Enlloc de pujar directament per les picardes, el que fariem seria pujar al dret per a després caranejar fins al cim i finalment arribar al coll, on tindriem vistes molt especials. La pujada costava, prò de moment res em tirava enrerra.

Poc a poc Montsent i Montorroio començaven a treure el nas. Semblava que no estaven massa enfarinats i se'ns obrien les portes per arribar-hi, però de moment haviem de tocar de peus a terra per arribar on era el notre primer objectiu. De mica en mica la pujada s'anava acabant i ens venia una carena molt ampla i plana, per fi podria respirar! jajajajaj. Quin tip  de pujar!

Però les meves il·lusions aviat s'esfumaven. Davant nostre teniem una pujada inacabable, d'aquelles que imposen i els meus ulls volien pensar que el camí  no seria per allí. Malauradament, després de consultar-li al Miquel, em confirmava que si.... Au! Ja podia tornar a respirar fons, perquè aquella pujada no l'acabava ni passat demà!!


Així de victoriosa em saludava la Lúla (que no hi havia manera que fés sortir els isards...) i així de valenta estava jo, fent veure que corria.... hahahah

Si o si, em tocava pujar tot allò per a que les picardes fossin meves, així és que amb el cap mirant a terra i fent passes incansables anava obrint via. Sense mirar ni on passava ni on era, tant sense mirar que fins hi tot vaig passar al miquel de llarg! hahahah. Sisis, venga mirar on devia ser i que ja seria dalt de tot i resulta que el duia al darrera!

 Allò ja començava a agafar color i les vistes eren impactants, finalment havia acabat la pujada sense adonar-me'n i ja erem a l'última carena plana i sense cap més vertical que afrontar!! heheheh.

Montsent, Montorroio, Pala pedregosa, Mainera... Tots els tenia allí davant meu, que amb un dit els podia tocar prò ni amb mil passes de gegant hi hagués arribat! Allò era un espectacle, el que semblava no estar enfarinat ja tenia 2 pams de neu i ben gelada, i el cim que veia llunyà de bon de mati, gairebé ja el tenia a tocar! Les picardes ja eren meves i amb la satisfacció més gran del món!!



Els llacs, els cims, el terreny... Fa uns mesos enrerra jo era a l'altra punta de muntanya, fent el reportatge a tots els valents que s'enfrontaven a la Rialp Matxicots. Avui era al lloc de l'Elena, on tenia vistes privilegiades i el terrenny havia canviat. L'staff continuava sent el mateix però aquell joc de colors només nosaltres ens l'enduiem a la botxaca!

Poca estona ens vam quedar al cim, volia saber que era estar al coll de Muntanyó, volia saber que es sentia quan es recorria un tros de l'extrem de la Matxicots i volia tenir aquella vista espectacular que tenien els estanys de Mainera des de dalt,així és que després d'alguns imprevistos amb la neu i el gel em quedava amb la boca oberta!!!




Tot allò ho recordava verge, nu de neu i amb uns colors de tardor especials, ara era tot diferent! Tot i així no va deixar-me indiferent, no va desagradar-me i va enamorar-me com el primer cop va fer-ho Montorroio. Allò era per a quedar-te hores i hores, sense dir ni mú i sense tenir alè. Era un terreny encisador que et donava tot allò que necessitava! Respirar aire pur!!!

Després d'observar d'on veniem, de pujar i baixar per les picardes unes quantes vegades i de decidir que no era el dia per a fer Muntanyó, agafavem via recte avall per anar a buscar els estanys. Haviem tingut una bona injecció d'adrenalina i començava a ser hora d'anar a buscar el cotxe i arribar d'hora a casa, per fi un dia hi arribaria de dia! hahahahah.

La baixada va ser ràpida i espectacular, perseguint un únic isard que va sortir de les pedres i sentint a gent a la banda de la coma d'espòs. Tothom s'havia aventurat cap aquell costat menys nosaltres, on poc després sabriem que era el Txema amb la Montse i el Pol, Matxicots 100%!!!


Així em despedia d'aquella vall, de la cresta de l'avió que havia deixat a mitges i de tot aquell terreny que un cop més em farà tornar tot just marxi la capa blanca!

Em tancat la temporada de cims? Encara no ho tinc clar del tot! hahahaha

Amunt i Non StoP*







diumenge, 1 de novembre del 2015

Tuc de Molières 3010m

i després de més de dos setmanes és hora de tornar a volar, tornar a sentir aquell estat pur de naturalesa i tornar a reviure aquella gran inmesitat sota els meus peus!


Molières se'ns havia atravessat cops i aquesta era la definitiva. Triavem atacar-lo novament per la zona del refugi i tirar amunt. No ens coneixiem molt la zona però el massís treia el cap d'una hora lluny, així és que després de veure l'esclat de colors i que no ens faltava res ens endinssavem a tot allò que vaig viure amb la peque. No havia canviat massa el terreny així és que anava preparada per a tot! Aviat vam passar les cascades i el refugi treia el nas, més ràpid del que ens pensavem, però amb massa afluencia de gent, així és que decidiem atacar més directe i pujar per allà on ningú pujava, aquella vertical que haviem mirat amb la nena però que no havia fet....


Picava una mica més del compte i les cares de patiment eren de pintura però tot i així aconseguiem fer treure el nas als grans blocs de pedra i passar de llarg el refugi, encara ens quedava estona i no podiem perdre massa el temps, així és que poc a poc anavem deixant enrerra els llacs que l'envoltaven i cada vegada teniem més a prop el nas de tot el massís de Mulleres, impactava i imposava quan ja es divisava la fita enorme que un dia l'Eduard va ensenyar-me....



Ara començava lo tècnic o més aviat dur. Allí tothom feia campi qui pugui, uns per la dreta, els altres per l'esquerra, alguns pel mig.... La meva esquena i el meu peu no estaven massa per a bromes així que decidiem seguir a una parella que semblava saber on anava... Finalment borejaven molt la zona i no ens interessava donar més volta i perdre temps, tot i que de vegades és millor... Aquest cop però, no ens equivocavem fent via pel dret i poc a poc divisavem més clar per on haviem de pujar. Finalment li podia demostrar al Miquel que tenia raó, i el coll era tot un cresteig força ferotge però atractiu" :)

 Sisi, tal com veieu donavem pas a la cresta més alta. Després de desatascar a la Lúla d'un atac de pànic i quedar-se bloquejada a les roques, i veure finalment que la via agafada era la correcta se'ns obria un altre món! Només treure el cap teniem tot l'Aneto al nostre abast altre cop, semblava poder-lo tocar amb els dits, amb aquell cotofluix que l'envoltava i tota la neu polvoró que teniem als nostres peus. Després de passar una petita zona aèrea, ens adonavem que el cresteig que haviem de fer era molt assequible. Una via molt ampla, on si que hi havia una mica de neu, però que encara passariem sense cap dificultat ni necessitat de treure grampons!



Allò ja ho teniem al nostre avast, ja olorava tota aquella pila de pedres, on anteriorment amb ocasions molt seguides gent especial per mi me l'ensenyava a través d'una pantalla, per fi estava a punt de dir que el tenia a les mans i que el cim tant desitjat ja era nostre! Ja només ens quedava quatre passes per tenir-lo a l'abast!! Així és que sense adonar-nos hi treiem el cap, arrencava a córre per a posar-li un dit a sobre i cridar als quatre vents que un cop més tot allò era meu! La Lúla inspeccionava i la Olga es quedava bocabadada, no podia creure que encara no tanquessim temporada de cims, i aquell que per a mi era tant especial el tenia als meus peus, coronava per doble partida!!


Així de pinxos i panxos aconseguiem la nostra meta un cop més, on després de tocar de peus a terra decidia que l'Aneto el deixava per l'any que ve i a mans d'un expert... Tot i que això no treia que se'm passés pel cap caranejar tot el massís de Mulleres, era viable però no disposavem de temps, així és que aquella aventura em veuria per quarta vegada algun dia, deixava algo pendent! :)

Ens despediem amb presses després de veure els núvols que ens amenaçaven i de pensar en la tornada que ens esperava. Seria lenta per la meva condició però arribaria al cotxe si o si... Ni que fós de nit i sense llum, i mai més ben dit! Així és com arribavem al cotxe, fent-se fosc abans d'hora i fent llum amb els mòbils!!! ehehhehh, per treure's el barret i de pel·lícula, però si no, no hauria sigut una història de les meves!

Així és que després de veure dos ulls que no eren la Lúla i arrancar a córre fins al cotxe, tancava la meva ruta, amb un 3000 i poc a les meves mans i uns 1500+ a les meves cames!! Això només fa que continuar!

Amunt i Non sTop*