Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

dimecres, 30 de novembre del 2016

Circuit de l'Obaga, tornem a Tiurana!!

Tiurana, un nom amb molt de significat! Una cursa amb molt sentiment al darrera! Així és com definiria la nostra 3a edició ajudant a lluitar contra el cancer.


Aquesta era la representació que teniem aquest any a la cursa, cadascú a la seva manera aportava el seu granet. La xica fent la dels més menuts i disfrutant com una enana i jo tenin la llebre que últimament m'acompanya, el Miquel :)

Després de recollir dorsal, saludar a l'organització que ja coneixem de cada any i passar una miqueta de fred era hora de demostrar que un cop més podiem lluitar-hi.
Aquesta vegada tot era diferent. L'esquena no estava bé, la Olga no estava bé, possiblement en un altre moment no hauria ni fet la sortida però havia de fer-ho per la causa. Gent com jo estava molt pitjor, així és que havia d'intentar lluitar per començar i acabar aquells km, per la causa!
Deixavem la xica ajudant com una campeona i ens donaven el tret de sortida!


Entre trams de corriol, asfalt i pista m'anava defensant. El Miquel s'anava avançant, ara una foto, ara t'espero, ara miro si ve... s'ho passava bé hi tot!
No és que em trobés de la millor manera però a les baixades mitjanament encara em podia defensar, i un cop tret el nas el pantà de Rialb, sabia que ara ens venia la nostra. El corriolet de bosc diverit entre salts i pedres que tant m'agradava. No me la podia jugar, però amb prudència podia passar-m'ho bé i deixar una mica l'escombra al darrera, si un cop més la duia als peus però jo continuava amb entusiasme i ell mantenia la distància :)



Amunt, avall.... i la eterna pujada, la primera del tram. El Miquel em deia que endavant que no era res, però.. em coneixia el tram, sabia dibuixar el track amb els ulls tancats i això feia que se'm fés una mica més difícil. Arribavem a l'abituallament on ens esperaven amb els braços ben oberts i més contents que mai. Després de descansar segons i veure que no podiem parar massa, continuavem el nostre caminet. Em posava una mica nerviosa dur l'escombra al darrera, li deia que se'n fotria un fart, però em deia que tranquil·la. Finalment vaig aconseguir veure'l com un corredor més i xino xano anava fent.



Trams xulos com aquests em feien recordar que aviat arribaria l'última pujada i més llarga però ara tocava disfrutar una miqueta. Dins les meves limitacions intentava fer pas per pas i el Miquel m'ajudava a que fós una mica més fàcil. Arribava la zona de borejar l'aigua, tot i que crec que era l'any que me'l trobava tant baix!!!


Perspectives d'angles diferents abans no començar el tram final, aquella pujada eterna. Primer el tram de sorra intens i després el tram de roques i escletxes. Realment era una de les parts de la cursa m´s maques que passavem abans no fer l'entrada a meta, però també era una de les més dures.


El meu cos començaa a dir stop i fins hi tot amb l'ajuda dels pals em costava caminar. El Miquel m'oferia corda però jo, un cop més, tota tossuda li deia que no. Que si havia arribat fins allí podia fins al final.
Paravem segons, mirava amunt i Tiurana ja treia el nas. Allò em recomfortava perquè ja arribava però tot i així em costava. Però... estava a res de meta, estava a res de retrobar-nos amb la xica! Havia de fer-ho per ella, per mi, per la llebre, per la causa.. Simplement havia de fer-ho!


Crec que la meva cara pagava i crec que en algun moment donat el Miquel va veure la part més apurada de mi, però com deia al principi hi ha molta més gent com jo, hi ha molta gent pitjor que no poden fer ni un pas així és que tal com havia decidit, faria del primer a l'últim pas, em costaria més o menys però ho acabaria fent. Potser no seria el meu millor marcartge, el meu millor temps però si la meva millor cursa! Hauria lluitat contra jo mateixa, contra el meu dolor i li hauria demostrat que podia amb això i molt més!



i així era com arribava d'esplèndida, amb forces suficients per fer de les meves pallassades!! Havia sigut una cursa dura per la lluita contra mi mateixa però la més satisfactoria que mai per la causa que tenia, i dintre de tot plegat m'enduia la sorpresa d'haver rebaixat el temps de l'any passat! Així és que només em quedava donar-li les gràcies al Miquel per acompanyar-me i ajudar-me a fer-ho realitat i donar pas a la xica, era la seva hora!!


Amb l'entusiasme i força més gran que crec recordar tota aquesta colla de menuts van sortir disparats. Després d'estar-se tot el matí recollint bosses, donant esmorzars i donant servei als corredors tenia na força increïble per a fer les dos voltes al poble. Si, no era gran cosa el recorregut però per ella el més satisfactori, col·laborava un cop més amb aquells que ho necessiten.


Estava cansada, agotada, exhausta i vermella com un pebrotet però arribava a meta amb aquella rialla que la caracteritza. Amb aquell entusiasme que només sap posar-hi ella, un cop més s'ho havia posat a la botxaca amb l'il·lusió més gran del món, Tiurana havia sigut, l'havien conquerit per 3r any consecutiu!

L'any que ve tornarem, i amb més força que mai!!!

dilluns, 28 de novembre del 2016

Matxixics, la cursa de la fortalesa! :D

Després de tafanejar els búnquers i part del recorregut de la matxicots i que encara no coneixia, l'endemà arribava el gran dia per la xica, la Matxixics! i avui després de dos setmanes potser ja és hora de que expliqui la gran aventura!!


Així és com començava el dia, amb la rialla que sempre em sap regalar! Anavem a visitar a la nostra floreta i era hora de començar a veure que es coia per la plaça, l'Albert ja ens hi esperava!!

Les dos sabiem que seria una edició molt dura, no per el trajecte (tot i que ja feia el llarg) si no perquè no havia tingut la millor temporada. Després de parlar amb la Montse i tota la trupe de directius arribavem a l'acord que faria la sortida i fins el 1er abituallament. Allí podria plegar i baixar amb cotxe, però almenys ho hauria intentat. Així és que era com quedavem tot i què... just abans de sortir em pregunta, i si vull continuar? Amb l'il·lusió més gran del món li vaig dir que només ella podia decidir. Si plegava estaria orgullosa d'ella per haver-ho intentat i si continuava n'estaria doblement per la capacitat d'autosuperació que tindria.


Així és que després de desitjar-li sort i veure la sortida jo colava cap a Surp. Aquest cop m'encarregava de manegar tot l'abituallament per a que als nens no els hi faltés de res, només em passava la llarga però estaria molt ben acompanyada amb les nenes que m'ajudaven, totes unes expertes!!!


Sota la mirada dels gats que prenien el sol, montar-lo va ser un pis pas i en mitja horeta ja teniem el primer a la nostra alçada. Tots anaven com a bales i gairebé ni paraven, donava gust de veure lo bé que s'ho passaven i com ho disfrutava!! 

Pel grup anava rebent indicacions i informacions. Aquest ara arriba, aquella ara ha passat, tots arribats.... De repent la Pepa ens feia arribar una foto de la peque al seu abituallament (el primer) i més contenta que ningú, ja la tenim aqui Olga!


Així és com la tenia! Al seu pas, xino xano i molt ben acompanyada!
Jo continuava amb lo meu. Ara venien més seguits i el control era més seguit. Ara passa el Pol, ara passo aquell que també conec... Però no podia deixar de preguntar-me què hauria fet la Itziar! :)


La curiositat em podia més i em posava en contacte amb control preguntant que havia decidit la xica. La sorpresa va ser meva quan em van dir que continuava i més ben acompanyada que ningú! No sabia qui anava amb ella però sabia que la cuidarien fins a l'últim detall i que poc m'equivocava!! Mentre el Miquel i el Jordi (el punt d'assistència de la creu roja que tenia a Surp) m'anaven passant que venien més nens jo no podia parar de somriure! i és que saber que continuava, que volia acabar, que volia arribar al tercer abituallament per veure el pollito, era gegant!!

Sisi, ho heu sentit bé! No continuava per vere la mamà nooo! Continuava per arribar a l'abituallament dels conills (més aviat el de les llebres hahahah), on l'esperava l'albert amb totes les ganes! hahahah.



i sobre el temps previst el miquel m'avisava que venia. Es notava una mica cansada però tirava amb totes les seves forces! i la sorpresa va ser meva quan la veia amb la gran companyia que duia! El Jordi i el Miguel l'havien ajudat i estirat des de bon principi. Amb ells segur que se li faria més fàcil i quan no el Jordi l'estirava amb la cinta, com m'hagués agradat veure-ho! hahahahah.

Em va arribar cansada, si! Però em va arribar arrebossada de felicitat! Així és que l'esforç que estava fent valia molt la pena, només per veure-la radiant d'aquella manera mereixia tot el que significava per a les dos que fós allí i que ho estés intentant, ara ja només li quedava baixada i l'albert els esperava!


Després de descansar una mica, ara una xuxe, ara xocolate i ara.... tttsssht! Li deia el Jordi, és hora de marxar!! Com la cuidaven entre els dos! hahahahh. M'encantava veure-la riure d'aquella manera mentre disfrutava d'allò que ens apassiona a les dos, la montanya! :)

Crec que els últims km's van volar com a pardals perquè quan vaig arribar a Rialp, ja havia fet entrada a meta. Un cop més amb la rialla gegant que la destaca i la més feliç del món perquè la mamà estaria molt contenta. Estava i estic molt més que això. Veure que la meva pròpia filla era capaç de fer lo mateix que jo i que tenia tantissima força de voluntat per a realitzar un somni va ser el regal més gran d'aquell cap de setmana!

La xica se'm fa gran, però cada cop és més gegant en gestes com aquestes! Nini, no canviis mai!


Vam acabar de passar el mati amb la nostra floreta i el Tut, el nou membre! Com sempre un dia radiant al seu costat! 

A vosaltres equip directiu i molt més que uns amics, donar-vos les gràcies per a deixar-nos viure un cop més una aventura com aquesta. Són 5anys al vostre costat i mai em cansaré de dir-vos que sempre hi serem! Sou gegants i una família que és el nostre gran tresor!

dimecres, 23 de novembre del 2016

Quant la passió t'atrapa, Ordesa!

Després d'una setmana del primer intent fallit havia de tornar a posar-hi els peus. Si, practicament fa un mes del dia que vaig tornar a la pradera però val la pena només per les fotos que hi vaig poder treure.

Era una sortida diferent. Si per a fer km i entrenar, però més aviat per entrenar la càmera i apendre'n més. Volia cautivar aquella tardor tant espectacular que feia dies que em mirava amb fotos i que malauradament no vam poder disfrutar massa amb la Peñi i els nens a causa de la plutja.

Però el dia havia arribat. Potser no tenien la intensistat de color que tothom describia, però us puc assegurar que vam trobar imatges espectaculars amb el Miquel. Així és que deixavem el cotxe, carregavem motxilles i ens lligavem a la Lúla amb la càmera a la mà, l'acció començava!



D'aquesta manera tant espectacular ens rebia. Seria un dia de molt de trànsit ja que el trajecte recorre totes les cascades per acabar a la cola de caballo, però haviem d'aprofitar les primeres hores on la gent encara no havia arribat i tot era per a nosaltres!

Era tot un espectacle on a cada passa ens trobavem un salt d'aigua abundant i espectacular. Després de passar la cascada de Arripas que era on ens vam quedar l'altra vegada ens sorprenia la cascada de la Cueva. Amagada i dins d'un bosquet, seguint un caminet ens va dur amb aquest gran salt. Se'm van obrir els ulls com unes taronges i em colava a cada trosset de terra que trobava més aprop de la cascada. Volia immortalitzar tot el que estava trobant i la veritat és que em tenia fascinada, era impresionant ser allà al davant.




Alli cada detall l'immortalitzava i és que no mai sabia si ho tornaria a veure. Després d'arrosegar-me com un cuquet pel terra i de fer el pallasset era hora de continuar. Ara ens tocava endinsar-nos dins del "bosque de las hayas", on semblava que entressis dins d'un conte de fades.

Arbres gegantins, casetes de fusta enmig de a fullaraca, bolets al bell mig de l'arbre, arrels gegants que et feien parar i mirar mil vegades i tot acompanyat del rio Arazas on no et deixava insignificant. La veritat és que la ruta s'estava fent molt llarga però per les parades que havia de fer :)





Aqui vam fer una petita parada abans d'arribar a les Gradas de Soaso on ens deixarien bocaoberts! La Lúla continuava pensant que això d'anar lligada no era lo seu i anava fent peripècies amb el jefe mentre ens endinsavem al paisatge gèlid. De repent tota una brisa de gel envoltava tot el terra i indicava que havia sigut una nit gelada. Tot i així vam poder treure unes bones fotos al riu Arazas i la seva espectacular tolla. Que bé si deu estar aqui a l'estiu però quina rasca hi feia ara! hahaah.






Unes escales amb un mantell blanc i amb força és el que ens trobavem a les gradas de soaso, per fi les teniem a les nostres mans! Realment per moltes fotos que hi volguessim fer allò només es podia apreciar si estaves present allí davant. Després d'enbobar-nos i remirar el paisatge era hora de deixar les grades i sortir a la búsqueda del que feia estona esperava, veure el nostre cim, la nostra gesta feta tot just un mes enrerra, tenir al davant el nostre majestuós Monte Perdido! i com no podia ser menys enamorar-me amb la seva mirada!!!


Allí teniem el gran present. Continuava igual de majestuós i sense el barret! Avui el veiem sencer de dalt a baix, sense boires i on ens treia el nas al primer pas! Quins records em duia!
Ja teniem tot el circ de Soaso al davant, ja tant sols ens quedava creuar amb línea recta tota la vall per a poder arribar a la majestuosa Cola de Caballo.

Pel dia de l'ascenció la veritat és que ens va decepcionar bastant, les poques pluges de l'estiu van fer que baixes un fil prim d'aigua i la veritable cascada no es pogués veure. Però aquest cop era ben diferent. Tal i com l'haviem vist en fotografies era com la trobavem davant nostre!


Haviem arribat al punt culminant de la nostra ruta, així és que abans de girar cua i trobar racons que ens haviem saltat, ens haviem guanyat el merescut descans i el dinar!

No podiem badar si no la son podria amb nosaltres,així que després d'un bon manjar era hora de tornar-nos a activar! Al tornar agafariem caminets que ens haviem deixat per passar i indagariem una mica més i la veritat és que no ens vam quedar curts ni ens vam equivocar! Després de que la Lúla pogués córre una mica tornavema  treure el nas a la cascada del Estrecho, però aquest cop arran d'aigua i tocant-la! sisisi, per la part inferior i més feréstega que mai teniem un mantell blanc enamoradís acompanyat de la tardor més verge que mai haviem trobat. La veritat, m'hi hagués quedat hores plasmada al davant! :)



La pena era que el temp se'ns tirava a sobre, així és que després de tenir les fotos que volia continuavem el corriolet entre bosc per a donar a la cascada de la Cueva per a poder-la veure sencera des del mirador que tenia. Realment ens haviem guardat un final espectacular. Passeig entre hayas, fulles, la tardor en estat pur i un lloc on era molt més tranquil i menys transitat, l'ideal i el que buscavem!





L'aventura arribava al seu final. El camí ens tornava a dur al parquing n ens esperava el cotxe però ens enduiem tot allò que haviem anat a buscar. Unes fotos espectaculars, un entreno de paseo i disfrutar d'allò que tant ens agrada, havia sigut una gran jornada! Ja només ens quedava la visita a la cascada Sorrosal de Broto i tornavem camí cap al Pallars.


Ordesa enamora i sé que hi tornaré, però també sé que les altures d'aquelles terres m'esperen amb els braços oberts :)

Si voleu veure més fotos us deixo el link :)

Galeria Sencera

dilluns, 14 de novembre del 2016

Petita marxa dels Roures

Just fa una setmana, després d'una temporada curta de curses i més sortides a la meva ens tornavem a penjar dorsal. Després de mes i mig la marxa dels roures ens esperava.

El Miquel em faria de llebre i jo hi posava tot l'entusiasme, així que creiem tenir-ho tot! Primer de tot feiem reunió trempolina juntament amb la Bimba, la Mia, la Lua, el Ka i la Misèria. Ells farien la canicros i després sortiriem nosaltres.



Feiem una bona patxoca!! Després d'anar a esmorzar, preparar la mini motxilla, veure la sortida espectacular dels canins i veure arribar els primers era l'hora de posar-nos mans a la obra.
Havia triat fer la modalitat petita i és que per a tornar-hi amb un 11km en tenia més que suficient per a poder-ho disfrutar i no patir, així és que les montanyes de Montblanch ens esperaven!







Començava l'hora de la veritat. Després del tret de sortida i donar una volta de reconeixement pujant fins al castell era moment d'encarar els corriols. Ens n'havien parlat molt bé i ho voliem comprobar. Era a trams assequibles així és que el Miquel al davant per a fer-me treure la carbonilla i jo a donar-ho tot. Semblava que la pujada la tolerava bé!


Ara pujo, ara baixo prò relament els km's passaven ràpid. Em trobava comoda i bé, no tenia molèsties enlloc i d'aquesta manera era més fàcil poder trotar una mica a les poques baixades que trobavem. El meu ritme tampoc era per a tirar coets, però lo suficient com per a no tenir que parar a les pujades que ja era molt ;)

Hi havia trams molt macos on començavem a agafar altura i es divisava Montblanch al fons, semblava no poder ser que estessim tant amunt. Em començava a mirar el perfil i no podia estar massa lluny l'abituallament. Vam fer un puja baixa entre corriols on apetia apretar una mica i córre, era la manera que teniem de no agafar els taps dels caminadors en ple terreny tècnic.




En no res vam ser a l'abituallament. Una mica d'allí, una mica d'allà, ara sento una campana.... Sens ajunta una noia i sortim els tres junts. Aviat li perdem la pita. No és que jo vagi molt ràpid prò puc mantenir un bon ritme de pujada. Ja ens queda l'última batalla i ja tindrem tot baixada. El Miquel va encarrilant camí amunt, sabem que aquest serà més intens. Més desnivell amb menys tram, però també sabem que allò comença a ser nostre! Em continuo trobant bé i això fa si més no, que l'aventura sigui més amena.
Entre bolets gegants i un bosc asilvestrat preciós arribem a les cent fonts. Crec que no n'he comptat ni una així que... un altre dia les buscarem! :)




Ja practicament la pujada és nostra i quan em crec que allò ja està perquè tinc un corriol pla en altura.... la traca final! Ric per no plorar per la pujada que m'espera enmig de caçadors, gossos i algun jabalí amagat. És dreta de nassos!!! Tot i així no pot amb nosaltres! La llebre al davant marcant pas i jo mirant a terra abans no veure l'última llum. Quan ja m'ilumina la cara i no hi veus més és quan m'adono de que el final està arribant, sembla mentida però he pogut i amb nota alta!! :)


i .. amb aquesta rialla saludo a la càmera! Aixó ja ho tenim Micq, una baixada de res i l'arc és nostre!! Tornem a tenir una baixada molt entretinguda i maca. Ujs corriols encantadors i corribles que fan engegar les cames soles. Ara salto, ara corro, ara brinco i passo cadenes... D'allò més entretingut i acompanyats de la sombra, i menos mal!! Fa un dia radiant, un dia espectacular per estrenar-nos a les muntanyes de prades!




Amb la felicitat més gran del món i la curva més ben dibuixada a la meva cara la cursa està arribant al seu final. Ja només ens queda lúltim quilòmetre d'asfalt.... siiii.... Un final una mica trinxant on no acabava d'arranca ni a córre ni a caminar! Tot i així allò ja ho tenia, així és que els tres arcs ja treien el cap. Ja avançavem pel carrer del castell i els primers de la llarga ja ens agafaven. Tot i així vam poder tenir la nostra entrada sols, un, dos i el tercer arc era nostre! Ho haviem aconseguit, i em demostrava un cop més que sé disfrutar d'allò que tant m'agrada!!



L'intent de sal quedava una mica patètic, però la perseverància al costat, mostrava del que era capaç! Gràcies per fer-me de llebre, per fer-me treure una mica la llengua i per compartir aventura! Un cop més ompliem el sac ple de somnis! :)