Deixant una setmana enrrera la ultra de la MUT, tenia ganes de xafar el bucle. De fet, no havien passat ni dos dies i ja em plantejava anar-hi jo sola. Va ser comentar-ho al Miquel i coincidir amb desmarcatge, les esxcuses ideals per si o si anar-hi. Donaven una mica de xim xim però ens era igual, al pla de Lluis ja estavem plantats.
El temps potser no era l'idoni i no tenia molt clar si l'aigua no ens agafaria però el desmarcatge haviem de fer-lo, així és que amb tots els trastes carregats a la motxilla el cami ens esperava.
La boira matinera (eren les 7.30) semblava que poc a poc ens volia anar deixant, d'aquesta manera podriem observar les grans vistes del congost i jo podria guaitar per l'any que bé si havia de canviar de lloc o em mantenia al pos de l'onso 😋
Realment era fascinant!
Una baixada pronunciada però facileta de baixar ens marcava el camí fins a Mascarlets. De fet les cintes ja havien començat a cobrar vida però les deixavem per la tornada i tal com deia el Miquel ens asseguravem el cami 😊
En menys del que m'esperava ens plantavem a Mascarlets, des d'on ja es podia divisar el zig zag i les seves escales vertiginoses del congost de Siegué. Ara ja sabia on era! El camí que venia de la pertusa i un dia haviem fet amb Btt, ara ja podia lligar mes o menys tota la ruta que feia la ultra sense anar desorientada.
Passada la cruïlla de la masieta o siegué la nostra feina començava, i just abans de crusar la passarel·la de Montfalcó ja començavem a tallar brides, carregar cartells, lligar cintes... La Lúla ens anava mirant sabent que algo li repercutiria a ella i de mentres teniem TOT el congost per a nosaltres sols!
Tant sols un petit catamarán començava a donar senyals de vida d'algun visitant al congost i on ens senyalava que el dia començava a despuntar pels curiosos.
Després de passar el pont penjant amb la cua entre les cames la Lúla, el Miquel assegurant-se i la Olgui fent la cabreta saltant era hora de començar a suar-la de veritat. Començava el bucle que tants corredors van maleïr feia escassos dies i començava el cami que tant desitjava jo fer ...
Realment... 😫 No sabia on m'havia posat i maleïria el bucle uns quants dies per no dir setmanes! Però ara ja hi era col·locada, ara ja no hi havia marxa enrrera. Així és que després de fer la pujada del pont penjant i deixant l'escalinata per la tornada, enfilavem a la dreta tot costa amunt!
Les cintes començaven a estar més seguides i anava bé però a la vegada parar tantes vegades feia fatigar més. Tot i així era un camí molt amè on a vegades era entre boixeres i d'altres entre bosquet. Poc a poc, el congost s'anava amagant i el pas de l'onso començava a treure el nas, la qual cosa et recordava que et començava a quedar lluny! 😛
Havia arribat l'hora de treballar a tots, així és que ja amb unes quantes cintes a la mà el Miquel feien trasbord de personal. La Lúla passava a ser la porta cintes. Ni immutar-se va fer al col·locar-les i ens feia gràcies veure un matoll de cintes corrent soles pel mig del bosquet, la qual cosa a vegades ens feia confondre pensant que eren cintes que treure, 😅😅 Allí tothom ajudava!
Ells obrin via amunt i jo renegant contra tots els mals i el super director tècnic que havia tingut la brillant idea de passar per el bucle, ara m'estava posant a la pell dels corredors! 😅💪
La veritat que tot i passar-les putes, on la pujada semblava no acabar mai estava disfrutant com una enena. Tenir tot aquell paratge al nostre abast, on ens trobavem ben sols al bell mig del no res, poden observar cada moviment i cada soroll de tot el que ens envoltava ens feia més valuosos que ningú.
Al final vam veure la llum!! Després de tota la pujada feta i arribar a la pista que ens duia a la carena final abans d'encarar-nos a Montfalcó era hora de menjar, ens l'haviem guanyat fins l'última mossegada!
Des d'allà dalt ho podiem contemplar tot! Teniem tot el congost de Montrebei, el de Siegué, el de l'estall que començava a treure el nas, veiem lluny lluny el nostre punt de partida... Tot tant fascinant que fins hi tot la Lúlta col·laborava a buscar aigua! 🙈
Haviem arribat a l'abituallament especial que s'havia montat d'aigua abans de poder arribar al refugi de Montfalcó. Allò volia dir que la pujada ja s'havia acabat i que Montfalcó ens quedava molt aprop. Aviat descobririem que era aquella caseta que es veia enmig de les roques, coneixeriem el famós refugi que tant havia sentit parlar... Però per això encara em quedava saltar a la pista, trobar-me amb companys de batalla de la MUT, començar a trobar transit i transit de curiosos per veure el congost i tornar a saltar a la tranquil·litat, on veiem que hi havia un caminet que et duia a Fet!
Tot i les ganes sabia que ho havia de deixar per un altre dia, el tute d'avui no ens deixaria indiferents. Així és que després de descansar, d'entregar totes les cintes a un noi molt amable que es va oferir de tirar-nos-les, de deixar de contemplar tots aquells indrets màgics que ens envoltaven... Era hora de continuar. Ara ens tocava una bona baixada i arribar al caos de les escales per enanitos! 😁
La veritat és que vam ser-hi molt ràpid a comparació de l'anada però va ser horrible, La gent va començar a sortir de sota les pedres, allà on no t'ho esperaves et sortia un grup darrera d'un altre de tot arreu del món. Com havia canviat amb els últims anys!!
Voliem respirar tranquil·litat i fer desapareixer tot aquell caos de sobre nostre, així que després de respirar profundament i intentar passar les escalinates lo més ràpid possible, semblava que arribavem al final. La Lúla havia passat una mica estressada a causa de tant rebombori de la gent, però tot i així ho havia superat! Després de saludar a la Paloma i el seu xicot ens despediem de Montrebei, agafem el nostre desvio direcció Mascarlets i tocabem les panderetes per a poder estar sols altre cop, quina tranquil·litat es respirava!!!
Les cintes tornaven a marcar presència i això volia dir que m'estava apropant a la meva sentència final. Realment portava estona pensant en l'última pujada que m'esperava i no estava preparada. Psicologicament el meu cap em feia trontollar però a la vegada sabia que si o si havia de fer-ho...
Et deixo una cinta aqui! Deixame'n dos de seguides! i d'aquesta manera el Miquel em feia el camí distret! Fins que de repent... Vaig girar-me i tornava a veure el congost! Votava per dins meu, allò volia dir que ja estavem arribant a destí i les paraules del Miquel on em deia que ja arribavem ja podien ser creïbles! 😍😍
La veritat és que feia patxoca hi tot entre tanta cinta i amb aquell espectacle de fons!
Finalment el nostre objectiu era a la botxaca. M'havia endut el bucle tot per mi sola, havia tingut un entrenament digne dies abans de menorca i haviem aconseguit desmarcar tot allò que faltava! Però sobretot.... L'aigua ens havia respectatm tant que acabavem amb calça curta! 😍😋
L'objectiu havia sigut nostre i ens regalava la millor rialla conseguida!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada