Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

dijous, 1 de juny de 2017

Pic de Colomina, rematem el cap de setmana!

L’endemà d’estrenar els cims de la Vall Fosca era hora de continuar. Tot i que Mainera continuava donant curiositat haviem decidit que trepitjariem colomina. Ens feia gràcia veure com estava quedant amb la nova ampliació i segur que acabaria caient alguna coseta J


Així d’esplèndit ens esperava el dia. Donaven altre cop molta calor així és que ens havíem d’assegurar de portar tot ben repostat! Fariem el trajecte fàcil, carrilet estany gento i després decidiriem si pel dret o el camí convencional.



Els 6km una miqueta llarguets pel Miquel pel fet que eren planets, però entre túnels que ni recordàvem com eren i petites estalactites de sal que trobavem dins d’ells, encara se’ns va fer bastant amè.


Aviat vam trobar-nos a la presa, on havíem de pendre una decisió. Estavem una mica “matxacats” del dia anterior i no volíem fer massa, però qualsevol cosa ens picava per a probar-ho. Així és que començàvem a plantejar-nos el pic de Colomina que ja ens saludava, tot i que primer haviem d’arribar al refugi. Pujariem per la drecera que sempre agafem a Estany Gento, així em donava la sensació que se’m faria més curt i potser no patiria tant ni la calor ni l’esquena.


Així és que mentre uns esperaven ajaguts a que arribessa i l’altra s’arrebolcava per la herba la Olgui arribava al primer tram. Les politges antigues per a poder pujar el material començaven a marcar punt d’arribada, el refugi ja treia al nas darrera nostre!



Va ser una pujada relativament ràpida, com cada cop que l’hem fet i el temps de moment el portàvem controlat. Després de mirar per dalt, per baix i per tots costats el refugi era hora de tornar a decidir.

El cim ens esperava i ho havíem de tenir clar. Ens esperava una bona vertical però que ens donaria la recompensa més gran, així és que després de mirar l’hora i veure que era factible carregàvem trastos i tiravem amunt. Ens tocava enfilar uns rocs i faríem via per la zona d’herba. No era exactament per on passava el camí però si que era el camí més curt J


Després de deixar l’estany de Colomina xic de banda començavem a ascendir altre cop. Les fites començaven a treure el nas i teniem clar on erem, el nostre objectiu era clar. Ens quedava una pujada curta, intensa, plena de pedres i on jugariem a ser escaladors. Res de complicat però molt de divertit!



Com veieu mentre un buscava camí l’altra feia el “monigot”! I on era la Lúla? Doncs darrera del gran jefe o buscant algun isard. Aquest cop no teniem la sort del dia anterior i només en vam divisar un quan ja baixavem de cim, tot i així podiem estar contents.


Ja només quedava un últim tram (o això creiem). Una mica dur, una mica puta però el més divertit de tots!!! Una pared amb escales per a grimpar com aranyes! Que bé m’ho estava passant, erem apunt d’arribar a cim i amb un últim tram espectacular!
Però.... no us fieu mai del que veigueu! Heheheh. Just passada la pared, just haver grimpat com a enanos, ens trobavem amb l’última barrera. No haviem arribat al cim, si no al coll! Semblava no arribar mai però encara ens quedava una última pujada. Petita, curta però bastant progressiva i amena, ja que hi havia molta herba i poca pedra per impossible que semblés!



Els estanys de vidals per l’altre costat començaven també a saludar amb un mantell espectacular. El desgel estava fent una feina increïble, i ens deixava un espectacle assegurat. Només per a tenir aquelles vistes valia la pena ser allí.
Després de mirar, remirar, reconèixer els cims que ens envoltaven i fer mil fotos era hora de tornar al meu costat. El pic de Colomina estava apunt de treure el nas. Només em quedava “esbufegar” una miqueta més per a veure el refugi des de dalt, segur que no em defraudaria!
I allí el tenia, majestuós i amb tota la Vall Fosca als nostres peus. Podia acariciar amb les meves pròpies mans tota la bellesa que m’envoltava. Aquella puntxeta que veiem de bon demati lluny de nosaltres ara la teniem als nostres peus, allò només es podia mirar no es podia explicar!





M’hi hagués estat hores i hores mirant i remirant tota la vall que m’envoltava. Els llacs en ple desgel, l’àguila donant voltes, allà al mig del pet del sol però més feliç que ningú!
Vam descansar, vam fer un mini pica pica però haviem de trobar algo d’ombra per a poder dinar, anavem preparats però al mig del sol a tanta altura podiem acabar xurrascatsJ
No ens va costar gaire trobar-lo després de descendir una mica, agafant el camí que baixava del pic tort ens trobavem una roca gegant on podiem descansar i menjar.


Ens despediem de l’estany petit de Colomina, tornavem a xafar el refugi per a despedir-nos i ja ens trobavem al camí convencional de tornada. Aquest cop no agafariem el camí directe, la Lúla tenia les potes una mica massa obertes i ja començava a dur petits problemes, la vaselina no era suficient i a estonetes portava un bebe :p


Així de gracioses plantavem per la càmera! Tot i així deseguida vam ser altre cop al carrilet, deixant estany gento darrera i fent l’última esprintada fins al cotxe. Per l’herba caminava millor i això ens treia el neguit de les seves potes


Així es començava a despedir l’aventura, deixant enrrera un dia esplèndid i un cap de setmana ple d’aventures. El desgel ens oferia l’obertura de moltes portes on ben aviat ens hi veureu els peus, si tot va bé aviat tornem a la càrrega! Amb més ganes que mai tornaré a donar guerra!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada