Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

dilluns, 15 de desembre del 2014

St del Bosc i el Tossal de la Terreta.

Després d'una setmana moguda i una super party amb la big family del TrackTeam, ja puc esciure l'última aventura dins les entranyes de la muntanya!
Després de la pujada a la portella blanca i veure dia rerre dia la famosa ermita de St del Bosc, decidia que ja era hora de tornar-hi. Va ser un dels meus primers paratges que vaig descobrir i vaig suar, i després de quatre anys alli em plantava, a tornar a fer front per a més a més arribar al piló que feia mesos enrerra em mirava a les fotos de Mirapallars.

El divendres teniem festa així és que mano mano, un cop més engatussava al Miquel perquè m'acompanyés a una altra aventura. La pujada del Sant era lo que més respecte em feia. No era capaç de recordar molt bé si havia patit molt o no a la pujada fins dalt, però si recordo especificament que vaig dir que no hi tornaria MAI MÉS!!!
i eus el cas que se'm pot fer a mi que ja estava allí, un segon cop per afrontar un bon desnivell altre cop. Aquesta vegada la sortida la feia des d'on el Charli es va quedar a la MUT, així és que un bon tros em quedava fins el primer sant! La veritat és que tota la seva vegetació va fer que se'm passés més ràpidament sense adonar-me que ja estavem a l'estaca on ens indicava que les 100 corves  començaven!
Decidia no contar-les, no fós lo cas que a mig camí girés cua... heheheh.
Entre xarla i xerrameca la pujada se'm va fer curta, i quan el Miquel em deia que ens quedaven uns 200m aixecava el cap i veia l'ermita damunt meu!! Sense adonar-me'n havia passat tots els sants, havia saltat de pedra en pedra i ja només em quedava l'últim tram, això sí, sempre mirant a terra!! L'única manera que vaig trobar de no cansar-me i pujar sense parar, tot i que sembli increïble, el Miquel parava per a descansar i jo el feia tirar endavant i que no parés!! heheheh.

Així és que les últimes passes van ser visto i no visto, en menys que cantava un gall erem davant del majestuós Montsec. Darrera nostra quedava tota la conca del Pallars amb unes vistes espectaculars i que era per a quedar-se sentat! :D



Així se'm mostrava de fascinant tot el paratge que tenia al davant, però més fascinant era el temps que havia aconseguit, algo impensable que en aquell precís moment vaig poder dir que havia sigut capaç, que ho havia complert i que l'estiu m'havia ajudat a créixer molt més, un cop més superava totes les meves espectatives, suficient com per a agafar l'última embrunzida i dir-li al Miquel que tiravem amunt, que teniem el dia per endavant i que el Tossal ens esperava!

Ell alu.lucinava amb l'empenta que duia però a la vegada em donava més ganes de pujar. M'explicava que passariem per la nostra pròpia Roca Corba, que aquest any no ens faria falta anar a Canet d'Adri per a veure-la i així encara em feia buscar més!

Després d'esmorzar i reposar, continuavem la nostra expedició, on un cop més els nostres amics tito's ens sorprenien! Aquest cop dos de ben grossos, amb el cul pelat que li deia jo i més blanc que la neu, després sabia que eren cabirols! hehhe.



Altre cop, tornavem a tenir esses però res ens espantava! Havia descobert que preferia mil cops 100 corbes que una vertical recta. El desnivell no variava però per a mi era fer-ho d'una altra manera i m'era més còmode.
Sense adonar-nos anavem pujant i pujant, tenint unes vistes del llac de Cellers i veient l'altura impactanct que estavem agafant.

 Aviat vam ser al cruse on decidiem que fer, si anar a visitar la Portella on ja hi haviem sigut o ens aventuraven a buscar el cami que no exisita. Era evident que naltres necessitavem la segona opció, així és que dit i fet ens endinassavem bosc al recte. Sabiem que seria una pujada directa i  intensa, que haviem d'anar direcció nord sense parar, doncs era així el trac de la Mirapallars.

Poc a poc vam començar a dibuixar camí. Ens ajudava una simple cinta destrossada que s'havien descuidat de la cursa però que ens va anar de fabula per a poder continuar. A partir d'allí les nostres marques van ser les branques de pins que es veien tallades i les petites fites que anavem fent camí amunt, d'aquesta manera la tornada seria més senzilla!

Allò semblava mai acabar, era pi i més pi, arribant moments que ens pensavem que no arribariem mai. Anava controlant l'hora i de tant en tant el Miquel s'havia de sentir que si en mitja hora no haviem trobat res giravem cua! Tot i així crec que la finalitat del divendres estava escrita i que si o si els dos haviem d'arribar al Tossal.
Després de passar dos pinars, travessar una pista que pujava de baix i de girar-me milions de vegades per a que no em sortís un jabalí amagat es començava a veure una mica de claror.
El Miquel m'intentava amagar que ja haviem arribat (o això es pensava) quan es va adonar que era un pi! eheheheheheh, quin tip de riure que fós jo la que li tregués l'il.usió!

Però.... al cap de escassos segons se'm obria la boca, els ulls com unes taronges i les potes encartronades que duia corrien soles! El tossal el teniem davant nostre, però les vistes que m'esperaven era espectaculars, impactants, bellissimes i plenes de vitalitat! Era com si l'alè se'm parés, res més m'envoltés i en una àguila m'hagués convertit. L'imaginació m'envoltava en tenir una vida allí, tenia els dos Montsec's al meu abast, als meus peus i els havia aconseguit endur-me'ls a la botxaca de la manera més simple,amb dos cames i una motxilla plena d'entusiasme!





No em podia creure que fós allí, que ho hagués aconseguit pels meus propis mèrits i aquesta vegada sense corda, sense ajuda psicològica, simplement la meva tossuderia d'arribar a dalt sense parar! Va ser un moment molt emotiu, on un cop més abraçava el Tossal com una nena petita plena d'il·lusió.

Vaig mirar i remirar tota aquella carena, on feia escassos 7 dies l'havia trepitjat per primera vegada, se m'obrien molts hortizons, se'm dibuixaven molts camins i una rialla d'orella a orella em deia que jo allí tornariem, que retrobariem el moment per acaranejar tot allò, per un cop més sentir-nos lliures!

La majoria dels que esteu llegint, creureu que no toco de peus a terra però els que em coneixen de veritat, sabran respondre que no es que toca de peus a terra sino que hi toco de mans i de peus per a fer que el món estigui sota els meus peus! És una sensació que no es pot descriure, que s'ha de viure en primera persona però sobretot ha de ser un estil de vida que portis dins teu, que et fagi córre la sang pel cos i tremolar cada cop que ho trepitges com si fós el primer cop!

Així és que era hora  del retorn! La nena ens esperava a la sortida del cole, i la nostra baixada va ser explosiva! Passant de repassada pel Sant practicament sense parar i fent esprintades per a que el Miquel no m'agafés, un cop més en algun moment donat li feia treure la llengua, i això tant simple em feia sentir important!

D'aquesta manera un cop més, feia de la muntanya casa meva i de casa meva un estil de vida que cada dia es torna més important. No sé que m'espera aquest cap de setmana, però si sé que serà espectacular i que ja puc començar a entrenar!

Així és que cames i amunt que les aventures no han acabat!
Non sTop*





dimecres, 10 de desembre del 2014

Travessa dels pirineus: Vall de Boí.

Una travessa per emmarcar, uns dies espectaculars i uns records increïbles plens d'esforç i constància. És tot el que m'enduc d'aquests grans dies passats. He tardat gairebé tres dies a escriure, però tant sols per una simple raó: assimilar tot lo assolit ;)

Jo li dono la culpa al despertador, el despertador a mi i jo al pa... Així em podria estar estona però la veritat és que jo soleta vaig retrassar la sortida, hehehe. Tot i així RES va sortir malament. Ens haviem informat bé i ens haviem assegurat el destí, així és que després de fer carretera i preparar-nos era l'hora de fer via amunt. Ens esperava un trajecte algo forçós amb tot el que duiem de pes, però res que no puguessim. El primer destí era trobar la centraleta, on passariem la nit! ;)

Sabiem que trobariem terreny nevat, però anavem ben preparats. La sortida des del parquing de la palanca es va fer prou amena i poc a poc anavem obrint camí per a que tragués el nas l'estany de llebreta. Teniem tot un paratge blanquet i preciós, tant sols ens quedava l'últim tram més fort. Enlloc de fer pista i trobar tots els turistes que pujaven amb els taxis, haviem decidit anar pel camí que puja pel bosc. Un lloc encantador i més divertit però a la vegada més exigent.

 Els núvols eren amenaçadors, però estavem preparats! Tot i així quedaven lluny :)
Aviat es va acabar aquell pujada eterna i vam aconseguir divisar l'estany. Estava tant canviat i era un terreny tant blanc que tan per mi com pel Miquel semblava un paratge desconegut. Ens haviem patejat ja unes quantes vegades llebreta però mai nevat i la veritat és que ens va encantar! Semblavem dos nens corretejant pel pati de casa recient nevat, però era així com ens sentiem!






Tot i així no vam parar massa, ja que ens esperava la gran cascada de l'esperit, un cop més ens deixava amb la boca oberta, recoberta tota de gel. Era fascinant en quin estat es trobava la naturalesa, on es barrejaven els colors de la tardor amb el vell blanc de la neu, encara no podia entendre com la gent es perdia tot aquell espectacle pujant amb taxi...

Després de fer una petita parada decidiem continuar. Es començava a girar aire i gelat, però si estavem en moviment la sensació de fred no era tant gran, així és que xino xano anavem fent. Vam decidir que després de la segona curva fariem pista. Pels atajos costava bastant més ja que la neu s'havia gelat, així és que ens seria més fàcil arribar al planell d'aigüetortes per pista i anar fent.


Després de fer zig-zag, fer un petit mos en una cabanyeta i barallar-me amb mi mateixa per no cansar-me, arribavem al planell!! :D

Allò era una altra història. De cop entravem en un altre món. No hi havia tanta afluència de gent, la naturalesa ens brindava amb el cor obert tot el que tenia i el silenci absolut ens envoltava. Només erem jo i ell, una sensació de quietud i nou territori que no es podia descriure. Per als dos a partir d'allí era territori desconegut. No haviem passat mai del planell i la veritat és que ens haviem perdut i molt!!!

 inclús era adaptat per a la gent que estava més limitada, una passada!!! Les cascades eren congelades enmig de les roques fent uns candelabros de metres, teniem fonts per totes bandes i en tot moment estavem envoltats pel bosc més encantat que mai haviem trobat. Allò era espectacular. Metres i metres, d'arbres, camins, flora i .... res de fauna!! Tant sols es divisava alguna poteta però els tito's (isards) no es deixaven veure, així és com vaig batejar-los el dia de la portella i ja se'ls hi ha quedat! :)
Tot i així no ens cansavem de mirar i remirar, i feia estona que ja feiem via amb les raquetes posades, cosa que ens havia fet lleugerar el pes i se'ns notava!


Així de divertits passavem la pasarel.la i trobavem el desviament direcció contraix i la centraleta. De moment semblava que anavem bé, però fins que no arribessim no ens ho creuriem, ens coneixem massa bé! heheheh.
i... tatxáaaan!! En cinc minutets teniem la nostra caseta pel cap de setmana al davant. Era molt acollidora on no hi faltava de res, i tenia llar de foc!!! Ens esperaria una bona nit amb llargues estones amb el caliu que dóna, espectacular!!!


La veritat és que tenir aquella caseta envoltada de tanta natura era genial. Seria el primer cop que fariem nit en ple hivern en un refugi i era una experiència que ens quedaria marcada per a voler tornar!! heheheheh.
Després de descansar, deixar pes i marxar territori per a la nit decidiem que era massa aviat per a tancar-nos al refugi, així és que ens voliem atanssar al refugi Llong, al seu estany i si el temps ens ho permetia arribar al e.rodó.
De moment feia sol  i pintava bé la cosa així és que vam agafar camí i amunt. Era un camí molt marcat, estava xafat per la gent i era massa evident així és que tocava fer de les nostres. Feia estona que no passava res divertit així és que tocava fer treure xispes a les raquetes i fer-les passar campo a través, allí on no hi havia la neu xafada la olga se n'hi anava de cap, allí on posava que no es podia pujar sobre el gel la olga ho probava fins que el Miquel sentia un crococ ... i així infinites històries! heheheheh. El refugi llong no ens va deixar indiferents amb la retrobada amb l'olaf, un ninot de neu encantador que el vigilava però l'estany.... ens va fer parar de cop i un cop més tornar-nos a quedar amb la boca oberta!





 Aquest era l'espectacle que ens enduiem. Un llac gelat però fascinant. Corria per sobre seu tota la neu que arrancava el vent fort que es començava a girar, fent dibuixos per sobre d'ella com si fossin serps que nedessin per dins del llac... La veritat és que em va fer girar unes quantes vegades, i mirar bocabadada com si mai hagués vist res semblant.

El dia encara ens acompanyava, així és que decidiem pujar un tros més per si trobavem el camí direcció e.redó, i a la vegada arapavem el sol! Quedava lluny però aviat haviem fet via. Crusant un barranc gelat espectacular, crusant tots uns aiguamolls on vaig deixar emprenta i veient tota la vall als nostres peus!



 Tot i així no aconseguiem agafar-lo. Es va començar a girar molta ventisca i el dia començava a fer curt. Eren les cinc de la tarda i el sol marcava que no tardaria gaire a fer-se fosc, així és que ens quedavem als peus del redó i decidiem fer cami cap a la centraleta abans de que no fossim menjar dels tito's tot i que de tant en tant encara els cridava, heheheh. Tot i així, trobavem un tió enorme que marcava l'arribada del nadal! Feia por hi tot, era una mica tètric ehehehe

Vam ser ràpids i abans de que el dia digués adéu entravem per la porta, on trobavem les companyes que passarien la nit allí també.
Vam desplegar el tenderete, vam preparar les coses i vam encendre el caliu que ens hi faltava. Teniem llarga estona per descansar, menjar i dormir, però passariem unes estones genials amb les dos monitores de Monistrol, hehehe

Sopar davant del foc i tenir converses llargues van ser un petit resum de la nit que vam passar. Plena de sinceritat i a la llum de la lluna, on ens donava un llum inmensa al ser plena i sense cap núvol, semblava mentida que estés visquen allò. Era tot increïble, si no hagués fet tant fred fins hi tot haguessim fet una nocturna, però això rai, hi tornarem! heheheh.

La nit va passar ràpid i la llum del dia i el haver-se apagat el foc ens van fer aixecar. Mirar per la finestra i veure nevar, veure tot aquell panorama crec que va ser el regal més gran. Després de passar-me estona acurrucada dins del sac, arribava el moment d'aixecar-me i sortir de la cascara. Em vaig quedar estona i estona mirant per la finestra, mirant com cada copet que queia es desfeia sobre la resta de manta blanca, em fascinava veure nevar tot i que no era la primera vegada.

Després d'aterrar de peus a la centraleta i preparar el material, haviem decidit fer via cap al contraix. No el fariem sencer, ja que no disposavem de tant de temps però si que podiem fer un trosset en busca dels tito's els quals en aquella zona havien deixat més emprentes.
La pujada picava bastant i entre el metre de neu que hi havia i le pedres al descobert, costava bastant poder posar bé la raqueta... tot i així naltres tossuts amunt!

Feiem un km vertical sense cap èxit i el mal temporal es tornava a atanssar, així és que abans de que ens agafes decidiem de tornar a recollir les coses, dinar i fer via cap al cotxe. Havia arribat el dia en que haviem de tornar a la realitat i xafar la civilització tot i que no teniem gens de ganes!

La baixada va ser ràpida, així és que ens va quedar força estona per dinar a la boreta del foc i passar el poc fred que haviem passat. Vam recollir i ens vam despedir, dient que tornariem! Tot allò ens havia agradat massa per a no repetir! Ens va costar, però vam carregar motxilles i vam fer via. Semblava que la neu ens seguia i començava a caure quatre gotes, així és que la tornada des de llebreta va ser més ràpida que mai, i gairebé corrent amb 40' ens plantavem al cotxe, per a demostrar al senyor Miquel que si es podia corre amb un motxilot de pes :)
 heheheh

Allí teniem un petit resum de tot el que haviem viscut. Ple d'emocions, sentiments, patiment, diversió i moments únics i només nostres. Una travessa que ens ha fet créixer com a persones i que a la vegada ens ha fet conéixer i ser més transparents encara. Tret del fred, vent i patiment i tornaria amb els ulls tancats, perquè ni la pitjor situació fa que tingui un mal record d'aquests dos grans dies passats! No erem ni a mig cami de tornada que ja tornavem a plantejar una sortida per aquella vall!!
Ara tant sols em queda entrenar més per a fer-me més forta!!

Cames i Non sTop*, això acaba de començar!!








dijous, 4 de desembre del 2014

La Portella Blanca, 1250+

i un cop més el dia de festa es convertia en cita a les altures ben acompanyada. Amb el Miquel haviem dit de fer ruta, però realment fins la nit anterior no vam tenir clar on. Finalment va acabar guanyant la pujada a la portella, aquella pujada que un dia vaig tenir que deixar a mitges.,,

Així és que després de deixar la peque agafavem via per aviat encarrilar pista amunt. Deixavem el cotxe una mica més enllà de les bagasses, per fer via per uns corriols durs a collons però que disfrutaria com un nen. Jo ja s'havia el que m'esperava, però per aquell costat ell encara no hi havia pujat, així és que les vistes i el terreny era tota una sorpresa, bé això si la boira ens deixava,...


Ens perseguia de bon de mati, però poc a poc l'anavem deixant enrerra i la pujada no costava tant. Un cop més, anava a relentí.... És una època complicada, però no per això em rendiria a la primera. M'anava mentalitzant de la possibilitat de no arribar fins dalt, pel temps, pel cansament, pel genoll... per moltes coses, però fins que no fós l'hora de girar no volia parlar!

Poc a poc anavem agafant altura i la veritat és que des de l'últim cop que vaig ser-hi hi havia molta fauna nova :p


Fins hi tot com podeu veure, vam trobar l'arbre de nadal! jajjajaj. Un arbre, amb un fruit ben extrany que a hores d'ara encara estem buscant el que deu ser.... Entre matolls,arbres extranys i barraques abandonades arribavem a la zona de diversió. La zona de la roca, on la pujada era més tècnica però les coves i forats que ens envoltaven ho feien més atractiu, fins hi tot vam descobrir l'home de les cavernes que el Miquel duia a dins hehehehe



Poc a poc i sense adonar-nos, la carena  ja es començava a divisar. La boira s'havia començat a enlairar i ja es podia divisar el nostre destí i l'arribada al poble de Rubies. Derruit, prò amb tot l'encant del món.

Vam fer una petita parada, on vam tenir temps suficient per a mirar l'hora que portavem, descansar i fer una petita mossegada. Calculavem que ens quedava una hora fins dalt i al sortir el sol, podria ser que anessim millor. Sempre s'agraeix poder veure el paisatge, però sobretot aquell mar de cotofluix que ens quedava als nostres peus. Semblava com si estessim en una altra òrbita, en un altre món on només hi erem nosaltres, i la veritat és que m'hi hagués tirat hores i hores contemplant tot aquell escenari, però la pujada que ens esperava era curta i molt intensa, així és que no valia a badar massa. Quatre fotos més i amunt!


El primer tram fins no veure Rubies altre cop, va ser un tros molt dur. Pujada dura i dreta entre pins que mai es veia el final. Només feies que pujar, pujar i més pujar. El Miquel s'anava amagant entre els pins, això feia que la Olga anés més ràpid... Neeeeen, on ets? Neeeen, esperaaaat!!! Allò era un guirigall de crits, però jo alli ale cap a dalt. Decidia que si només havia pujat un quart de pujada alli ho deixava, no podia amb l'ànima i semblava no arribar mai aquella part plana... Finalment la vam tenir! Va ser quan divisavem el poblet altre cop, i ens n'adonavem que haviem pujat la meitat de camí amb uns 20-25 minuts. Havien sigut molt intensos i durs, però allò semblava que ho teniem una miiiica més aprop :)

Descansavem un xic, i el Miquel em deia que ja ho teniem. M'ho mirava i remirava, però només veia cagallonets de cabres i un pinar enorme que mai es veia el final. Em començava a creure que si que hi arribaria, em començava a créixer la meva tossuderia i el Miquel em donava l'empenta final, així és que com un corderet darrera la seva mamà, la Olga pujava amunt. Donant-me aquell tros de corda que em feia falta i que faria un cop més, fer-me arribar a dalt. Per primer cop estava tornant a recordar la pujada al Subenuix, i és que no era per a menys quan descobriem que estavem fent el mateix desnivell que aquell dia però amb molts menys km's heheheh.

Poc a poc semblava que allò arribava al final, no m'ho podia creure! Ja tan sols quedava un caminet relativament pla a comparació de la resta que haviem fet i ja ho teniem a les nostres mans. Es començava a divisar com un petit túnel on al final darrera d'un cartellet es divisava tota la vall fosca blanca!


Tot allò era per a cridar, remenar i saltar!!! Tenia la Portella als meus peus, més ben dit, estavem dins d'ella!! Allò era increïble, teniem les dos valls als nostres peus i no tenia descripció, sense adonar-me'n ho haviem fet, am 50min ens hi haviem plantat! Amb ajuda però havia arribat fins dalt, un cop més aconseguiem el que ens haviem proposat!!!


 Tenir tota aquella majestuositat davant nostre, era indescriptible! I mentre feiem la foto de rigor.... Rrruuuuummmm!! La Olga arrenca a córrer... heheheheh. Tenia la necessitat de veure des de la punta de tot que es sentia, que es veia, com es podia sentir un ocell en llibertat..... i és que la veritat vaig quedar-me curta. Veure tot el Montsec al nostre abast, veure més caminets  i veure com tot allò era per a nosaltres sols, no es podia explicar, s'havia d'immortalitzar per a poder expressar ;)

i és que una foto diu més que mil paraules. Tota l'alegria que tenia allí dalt, de haver-hi arribat, de tenir la seva companyia, de ser els dos allà i d'endur-nos tot aquell espectacle a la butxaca era el regal més gran del dia. i és que tal com vaig dir ahir....

L'AVENTURA DEL MEU ÈXIT ÉS DEIXAR EL FRACÀS ENRRERA. Possiblement sense l'ajuda del Miquel i sense la seva companyia m'hagués costat més o tant sols un cop més, s'hagués quedat a mitges, però quan fas allò que més t'agrada amb algú que et pot entendre de la millor manera possible al minim detall, fa creure't que allò que vols ho pots aconseguir!

Encara ens quedava la tornada, però un cop més marxavem de casa nostra amb una rialla d'orella a orella!!! Ara ens espera un gran cap de setmana, on encara ultimem detalls però els dos sabem que serà una bomba de rellotgeria  a les nostres mans!!!

Cames i  Non sTop*