Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

dilluns, 24 de novembre del 2014

Port de Rus al complet! Sallente - Cabdella - Sallente

i el diumenge un cop més, era data senyalada al calendari! Però que ens esperava? La veritat... no en teniem ni idea! Erem de camí i el cotxe ens duia a la Vall Fosca, per tant, algo se'ns acudiria!

i és que era un dia d'aquells que estant al cotxe saps que la sortida costarà. Ja sigui pel cansament, fred, calor, nervis, maldecaps... però la maquinària no tira... Així és que un cop més fariem sobre la marxa i havent pujat pigolo decidiriem. Es va fer una mica pesat però aviat vam passar la font de la granota ben seca i vam ser a dalt.
Allí se'ns obrien molts camins. Montsent, carrilet, Montorroio, per 3a setmana consecutiva port de rus,,, vols dir Miquel? Finalment guanyava més el pes de la banda d'estany gento pel gruix de neu que podiem divisar a les altures, de moment la neu ens havia deixat passar sense barrar-nos el pas.

Després de reposar i esmorzar decidiem d'anar-li a  ensenyar al sr.Miquel la part que no havia vist del port de rus, una vall que em tenia meravellada i que no sabiem com trobariem, però a ala vegada volia conéixer ;)
Així és que per tercer cop consecutiu alli erem, xafant la vall que finalment ens coneixiem amb els ulls tancats hehehehe. La pujada fins l'estany de Fosser va ser ràpida i sense adonar-nos, el cos poc a poc s'anava adaptant i es comportava, així és que podiem fer via.
Passat aquella zona venia lo "xulo". Pujada progresiva que picava sense donar-te compte. On a més a més la neu va començar a fer de les seves i naltres de les nostres! hehehe. El gruix de neu no era massa, però a mesura que anavem pujant altura anava guanyant, fins el punt de fer de cucs! T'enfonsaves quan menys t'ho esperaves, però a la vegada era divertit i quedaven escassos metres per arribar a la collada font sobirana, així és que es va convertir en divertit i tot!!!



Com podeu veure, m'ho passava pipa!!!
Meta més alta per avui aocnseguida! Ja pujant amb el Miquel ens preguntavem com seria tota la vall de Riqüerna, tothom ens en parlava però mai l'haviem anat a veure, així és que quin millor dia que entre neu buscant camí? Així és que la ruta que feia dies parlavem i que deixavem per l'estiu que bé, ens la començavem a posar a la boxaca i a descobrir!






Des d'alli dalt veiem tot el que voliem tenir al nostre abast, a l'esquena deixavem tots els cims coronats aquests estiu passat i al davant teniem els estanys que avui coneixeriem, menys el Salat. La baixada va ser més fàcil del que ens pensavem i a e.Morera aviat vam ser-hi. Un estany amb una forma peculiar però que a la vegada ens cridava molt l'atenció. Ahir tots els estanys tenien un color apagat, d'aquells grisots però és que el sol no acompanyava gaire, així és que ens aconformaven veien aquell petit blau a les boretes.



Després de deixar Morera enrerra, tocava la baixada per la serp. Un camí ple de corves que se'ns va fer ben curt. A baix sabiem que ens esperava una altra vista espectacular de l'estany tapat i això ens feia tirar més que mai!!!
Vam investigar territori trobant cascades i cabanes de pastor amagades, on cada passa ens sorprenia una cosa nova, la veritat és que era una vall per llepar-s'hi els dits i mai més ben dit!! heehe




Alli vam descansar una mica, contemplant tota la quietud que ens envoltava i disfrutant de la naturalesa en estat pur. Els isards feia estona que havien deixat de seguir-nos i marcar-nos el camí, però no tenia pèrdua. La zona que ens feia més respecte ara veiem que era un camí molt ben marcat, on el que feia era borejar tots els estanys per a no poder perdre ni el mínim detall!






Deseguida vam tornar agafar cami i cames. Feia aire, però no era sec així és que deixavem de banda el fred, però l'aigua-neu començava a amenaçar, així és que era hora de tornar a fer camí. Ens tocava descobrir aquella segona vall del dia, aquella que tothom ens n'havia parlat i cap dels dos l'havia conegut.... i la veritat és que no ens va deixar indiferents!

Aquella vall en moments ens va fer tornar a la vall de la pica, aquelles tarteres vermelles, aquelles cascades gegants i aquelles roques sobre el nostre cap ens feia transportar en un món conegut però a ala vegada més fascinant que mai. El Miquel semblava un nen petit perseguint les cascades amb la càmera i la olga una altra que s'assentava al davant com si mai n'hagués vist cap! La veritat és que no ens va deixar indiferents, i allò era el que ens feia anar ràpid, voler descobrir més!!





La veritat és que aviat vam ser sobre Cabdella, sense adonar-nos ens haviem menjat tota la vall de Riqüerna en un obrir i tancar d'ulls, i a la vegada ens giravem per últim cop per a veure la meravella que haviem tingut als notres peus. Una vall plena de sentiments i aventures, on cada passa l'haviem disfrutat com si fós la primera, increïble un cop més!!!


Ara ja només ens quedava travessar el bosquet de Cabdella per a sortir dins del poble i agafar l'últim caminet que ens duria a Sallente. Com que no haviem tingut prouta diversió i no estavem cansats... No se'ns va ocurrir res més que fer-me cas i anar pel camí dels ovelles! Ara obrim camí, ara un bosc encantat, ara sento una vaca molt aprop... no sabiem on paravem, però la veritat que tot allò encara ho feia tot més interessant. El Miquel davant obrint camí i jo darrera arrosegant-me que ja no podia més, però tot i així encara ens quedava estona per a fer bromes i per a tantejar la sort de la loto amb la caca de vaca, muuuuu hehehehehehe. Una bona estona divertida dins del bosc, que aviat vam lligar amb el camí original!


L'últim tram va ser ràpid i sense adonar-nos, tot i que la pujada ens va fer suar la cansalada altre cop! Vam decidir fer el caminet enlloc de pujar carretera, se'ns faria més curt però a la vegada més intens. Tot i així vaig trobar el meu ritme, on aconseguia fer la pujada de cop i recuperant als planells, increïble després de veure com estaven les meves articulacions, però un cop més la meva força de voluntat era tossuda més que ningú! hehehe.


Per fi teniem els peus a la carretera! El Miquel decidia avançar-se per anar a buscar el cotxe i no tenir que caminat tant jo, però la sorpresa li vaig donar jo a ell! Ja gairebé estava a l'entrada de Sallente quan ell engegava el cotxe!! La veritat és que m'havia trobat bé i amb l'ajuda dels pals i l'empenta que duia per arribar fins dalt va fer-me tirar sense adonar-me del ritme que portava. Tot i així estava satisfeta, havia arribat pel meu propi peu!!!!




i així és com tancavem el dia d'ahir. Gairebé increïble i arribant de dia al cotxe!! Els nostres 21km amb el desnivell trenca-cames sobre nostre, podiem dir que la mitja d'alta muntanya ens la posavem a la botxaca! Arribavem els dos més contents que mai, fent-nos creus dels llocs on ens haviem posat i de les aventures, un cop més, que teniem per explicar. Que ni el fred, ni l'aigua ni la neu ens podia aturar, i que tot allò que haviem decidit deixar per l'estiu començava a perillar, perquè ens ho estavem menjant! hehehehe. Una bona jornada amb una gran companyia, i un cop més ficant més reptes al sac! Ara a preparar la següent!!!

Non sTop*


diumenge, 16 de novembre del 2014

Primeres neus al port de Rus, 2300m!

La majoria de gent espera el cap de setmana o el dia de festa per a fer allò que més li agrada... Doncs bé, jo no sóc l'excepció! La diferència a d'altres? A mi no m'agrada el sofà! :)
La meva passió i única és la montanya i la fotografia, els que em coneixeu sabeu que vaig amb la càmera agafada al cul, i descobrint cada racó del meu petit paradís!

Des de fa 5 anys aquesta passió la puc descobrir i "enganxar" a la meva petita ( es va aventurar en aquest món als 3anys) i des de en fa algo més d'un, tinc al company de fatigues el Miquel, al qual li he d'agraïr que sense ell, a molts llocs no hi hagués arribat. Portar algú al costat que sap guiar-te amb els ulls tancats i que et dóna aquell punt de seguretat que et falta, fa que tot sigui més fàcil i donar-te l'última empenta!!!

Doncs bé, el diumenge com cada setmana ja estava marcat. Aquest cop ens acompanyava la persona més important del meu petit món, la meva filla. Des de el dia que va veure les fotos de la meva aventura al port de Rus va decidir que el pròxim cap de setmana volia anar-hi. Fós amb neu o sense, però ella volia trepitjar allò que tant fascinava a la mamà... i aprofitant que el Miquel no coneixia aquell territori (extrany per ell, heheh), de bon demati ens aventuravem per a trobar algo fascinant amb unes fotos increïbles de postal!!

Així ens trobavem Sallente als 9 del matí! Increïble, fascinant i amb la boca oberta ens deixava un cop més la vall fosca. L'any passat vam trepitjar neu en aquesta banda, però n'hi havia tanta que no ens va deixar avançar pas tant com avui, així és que haviem d'aprofitar cada instant que tinguessim i la veritat és que no ens ha anat gens malament! La neu era tova i no hi havia tant gruix com per a no poder anar sense raquetes ni grampons, cosa que facilitava molt més l'ascensió. Un cop més estavem llestos per l'aventura i fer Pigolo cara amunt!



Arribavem a la nostra font de les granotes, la qual per sorpresa nostra la trobavem gelada! Ni un rajolí prim d'aigua baixava, així és que la granoteta... de ben segur s'ha buscat un altre aixopluc! hehehehe.
La peque anava pujant bé, fent descansos i a estones jugant amb la neu, però nosaltres també badavem buscant la foto perfecta o intentant trobar aquell isard que no es deixava veure..



Poc a poc em anat avançant fins arribar al carrilet. El "suplici" de xafar neu per pujada, per una estona s'havia acabat. Ara tocava fer créixer l'explosió de veure tot blanc i impresionar-nos una miqueta més! Els túnels eren plens de metralletes,  i la nena li encantava trencar-les! Realment era un paisatge que no passava desapercebut, i ens feia parar a cada instant per a poder fer fotos fotos, però és que encara ara, cada cop que me les miro (si no ho he fet deu, no ho he fet cap) els meus ulls no donen crèdit al que veuen, realment em trobat el que anavem a buscar: un bon espectacle!






Tot i ser difícil deixar de fer el nen.. em aconseguit continuar endavant! hahahahah. Poc a poc el carrilet anava definint el final i arribava el majestuós llac d'estany gento. Semblava un món deconegut, i qualsevol que ens hagués vist, hagués dit que semblavem uns turistes de primera classe els quals era la primera vegada que trepitjava tot allò... (per això potser els isards no deixaven de seguir-nos i controlar... heheh) però és que tenir tot aquell cotofluix dins les nostres mans i poder ser nostre no es podia explicar. Un cop més tot allò era per a nosaltres sols, perquè evidentment no hi havia cap més "tronat" humà que rodés per allí!


 Com podreu veure... no es pot deixar de mirar un espectacle així!!! ;)

Però bé, després de descansar al refugi obert de e.gento i de reposar forces era moment de posar-nos a probar. Fins al dia d'avui cap dels tres havia passat d'allí amb neu, sempre haviem girat i no sabiem el que ens esperava, però per probar-ho no hi perdiem res, el gruix de neu no era massa considerable i en cas de ser-ho girariem i un altre dia ens esperaria!

La sorpresa ha sigut nostra quan ens em adonat que no hi havia molts cm's i es passava bé. No ens enfonsavem i jo els hi podria ensenyar la MEVA vall (aviat totes seran meves!), allò era fascinant!!!
La peque i  part de naltres començava a estar cansada, caminar sobre la neu enganya i cansa molt més, així és que feiem una mini paradeta a la vegada que els hi podia ensenyar i re-ensenyar el pontet que tant em va enamorar! :p


Molts potser pensareu que és un pont normal i corrent, però quan tot el que t'envolta t'apassiona el converteix en especial. Així és que després d'ensenyar els camins que ens envoltaven i tot allò que m'havia fascinat el dia que anava sola, decidiem arribar fins a l'estany de Fosser. Ens esperava una miqueta de pujada, però res que no es pogués fer amb temps. Així és que xino xano anavem tirant. Ara parem aquí, ara els hi ensenyo el camí tot recte que em vaig fabricar, mira! Aquella tartera és la que vaig baixar... i així el camí s'anava fent més amè. Sense adonar-nos ja ho teniem allí, ells no ho sabien però jo si! heheheheh.

Mira Miquel! Allà! Itziar, escolteu-me bé! Quan arribeu amb aquelles dos pedres pareu, em de fer una mica de peripècia, però si no us el passareu! Potser exagerava una mica, però el camí del GR no passava per l'estany i si no dedicaves una mica al paisatge et saltaves l'estany sense veure'l fins que no erets més endavant (això ho vaig descobrir per ser tafanera aquell dia jejejej) així és que cabra amunt i pedra avall allò ja era nostre!





Després de passar la "basseta",ens quedaven dos passes de gegant per a tenir-lo als peus, així és que després de fer el macarró i relliscar de cul per a que la peque baixés millor, el Fosser es tombava sota els nostres peus! Impactant, gegant i deixant-los amb la boca oberta, missió complerta! heheh



 Aconseguia el que m'havia proposat, ensenyar el primer estany que em va deixar amb la boca oberta i que altra vegada ho tornava a fer. De repent em sentit un crit! Era ella, la baldufa, que cridava d'alegria per haver aconseguit el que li havia dit a la mamà!!!
Un cop més estava emocionada, estava contenta de ser allí amb mí i sobretot ... ja estava maquinant la següent aventura!!!
Per avui ja en teniem prou, el coll el teniem a una passa i ens quedaven escassos metres per a finalitzar, però per avui ja hi havia suficient cansament i estar a 2300m no estava gens malament!! No em podia queixar de fins on havia arribat i estava molt més que satisfeta, així és que tocava fer una pausa i agafar la tornada, això si pel cami normal, res de fer dreceres!! heheheheh.

Així és com ens despediem de la vall fosca que tant m'enamora, amb unes vistes que el temps ens regalava impactants i impresionants, les vistes que volia ensenyar!!!
La baixada ha sigut rapida i eficàs, ens ha donat temps de dibuixar a la neu i de dinar amb tranquil.litat per a ser als 17h al cotxe, així és que no ens podiem queixar!



Ho hem fet bé eh? Els túnels aviat els em passat, i pigolo ha sigut un tancar i obrir d'ulls on ens ha regalat unes últimes llums del dia fascinant, la veritat és que tot sortia rodó i per primer cop, res d'imprevistos que tot i així et treuen una rialla ;)



 Una aventura plena de rialles i d'emocions, i sobretot amb seny! hehehehe. Me posat contenta al veure que podiem arribar al meu territori, que els hi podia ensenyar i que un cop més ens quedavem satisfets de lo assolit! Finalment ho haviem aconseguit tot, passar un bon dia entre neu i vigilats pels isards! Crec que tots els que ens havien de sortir a l'estiu ho han fet avui, però que ben acompanyats anavem! hehehehe

Un cop més els dits em van bojos per esciure la nostra aventura viscuda i és que.. no sé com seré en un futur, sé que em queda molt per  a perdre la memoria i ser una iaieta ( o potser no... mai se sap) però almenys m'agradar tenir algo on algun dia em pugui recordar de totes aquelles emocions que em feien sentir viva! Així és que un cop més omplo el sac ple d'emocions, ple d'aventures viscudes i ple d'historietes amb la meva filla i els acompanyants de batalla, perquè per a nosaltres això quedarà de per vida!

Ara... a preparar la pròxima, que un cop més espero sorpendre'm a mi mateixa!!!!
Salut i Non sTop*