Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

dimecres, 20 d’abril del 2016

La tardor congelada a Besiberri

Després de la gran festa de la MUT i les proximes que m'esperen em tocava esbarjorlar-me a 2000m, així que sense saber massa bé on acabaria i ni si el temps ens ho permetria... el cotxe feia parada!!!

Era com tornar mesos enrerre, la tardor s'havia congelat i alli estava esperant-nos. L'intenció pujar a l'estay de besiberri, la realitat? Sobre la marxa! :)

La veritat és que l'aigua ens feia una mica la guitza i els pantalonets curts es van convertir en llargs, la maniga curta en goretex col·locat i el buff amb caputxa, prò tot i així no ens treia les ganes de tirar endavant. Era una vall que em quedava per a descobrir (l'havia xafat un trosset i tot nevat), i la veritat que no et deixava indiferent. Tal i com sempre m'havia explicat el Miquel era un bosc de compte, d'aquells que si no els veus no t'ho creus. Poc a poc anavem fent via, i anavem pujant. No era un caminet fàcil i planer però xino xano la meva esquena ho anava soportant. La pluja havia desaparegut i el sol ja ens havia tret el nas, allò era bona senyal per a dir-nos que haviem arribat a la cascada, primer punt de parada!



Era fascinant tenir tot allò als nostres peus. Mentre feia de les meves intentant buscar camí per baixar a tocar l'aigua, fins que el Miquel m'obria els ulls de que no ser possible! heheheh.
Després de descansar 5 minutets haviem de reempendre el cami, encara teniem un tros fins al pont que haviem de passar i el camí començava a enfilar més dret, sort que voliem algo planer! hahahah.

Un bosc encantat, emocionant, amb casetes de david el gnomo i buscant arbres encantats que encara no he trobat! El camí s'estava fent més amè del que em pensava i la pujada es feia gairebé invisible. Ja només quedaven quatre curvetes per arribar a la segona cascada, on tindriem el pont i l'estany començaria a estar accessible.... Un cop més la pluja tornava i la possibilitat de mal temps també. Les boires dels costats ens amenaçaven i de cop la neu apareixia. Un cop més, no em sorprenia, anant amb la Olga no era d'extranyar acabar així! heheheh. Després d'aixoplugar-nos sota el barret d'un pi inmens veiem que la cosa anava a menys, així és que podiem continuar, però pel camí més dur (l'únic que hi havia) i complicat, però si o si havia d'arribar-hi!




Nois que fan de songoku, rierols espatarrants, gossos que fan de monos i persones convertits en monos! Imagineu-vos si el bosc és encantat que ho tragiversa tot, eheheh! La veritat és que si no feia de les meves abans de començar un calvari no hagués sigut lo mateix. i bé, després de mirar-ho i remirar-m'ho bé les cent corves 2 estava apunt d'arribar. Explicació del Miquel tal qual: Només són unes quantes corves com a sant del bosc però ni un quart, tranquila! Aviat serem a dalt! i dit i fet la Olga el segueix.... El problema la neu, la solució? A lluitar contra ella!!


Ni grampons, ni piolets.... Tot a casa, així és que un bon pal d'avellaner, dos potes costa amunt i tota la força de voluntat és lo que em feia pujar aquelles quatre corvetes de no res... Allò que es convertia en una vertical en tota regla a causa de la neu i que dubtava poder baixar després... però ara ja estavem pujant i obrint camí, així que ni les cabres (que no vam vere fins la tornada) ens van aturar.
La veritat que no sabia per on coi estava pujant i començava a estar una mica tipa de tanta neu i enfonsar-te... Encara no? Preguntava com els nens petits.... Vaaa que ja queda res! Un últim espforç i ho tenia, però de repent alli plantat se'm quedava el sr MicQ..
Què fas? Li preguntava! i amb una rialla d'orella a orella em deia, obre bé els ulls que el teu destí està aqui!!!



La veritat és que havia valgut molt la pena, em recordava a la vall de cavallers però molt més ampliat, buscava aquell llac d'estiu tot verd però què hi volia trobar de verd? heheheheh. Encara era aviat per tenir un desgel amb tota regla però la veritat és que tenir els besiberris allí al nostre davant impactava. Són tant majestuosos... Tots em queden pendents de fer i un d'ells em vaig quedar al bell mig dels peus, però sé que hi tornaré!

Era hora de tornar a descansar, de dinar que ens l'haviem ben guanyat i de contemplar tot l'imperi que teniem al davant, fins hi tot la Lúla plantava com el rei León!! :)



Ja veieu que si no faig el mico les aventures no tenen emoció ;)

Al cap d'una estona d'haver descansat i fer de nena petita era hora de tornar enrerra. La neu tornava a fer acte de presència per a fer-nos aixecar el cul de terra i anar en busca del cotxe. Venia la part més complicada per a mi, baixar per on haviem pujat. Aquella vertical tant dreta que veia impossible i que molt possiblement acabaria baxant de cul,.... Així és que em despedia dels besiberris dient que ens veuriem a l'estiu!

Xino xano el Miquel anava obrint camí xafat i jo pitjor que una nena petita agafada a la motxilla per si queia tirar-lo al terra també... Va ser un bon espectacle! i sort que no hi ha fotos! hahahaha.
Ara salto, ara caic, ara baixo de cul, vigila que no freno!! històries mil en podria explicar però la millor? En la part més complicada, en la que ja no ens quedava res, la Olga decideix baixar de cul... El miquel no ho veu clar però jo erre que erre i que no passa re.... i què passa? Que la Olga no frena... Una bona napa contra el miquel i els dos al terra. A un se li cola el peu, a l'altre també, un xafa a sobre de l'altre... sort que ens va agafar per riure i plorar de diversió! Qualsevol que ens hagues vist hagues pensat que estavem ben tocats! heheheheh. Un bon panxot de riure i a continuar que la cabra ens ve al darrera! sisisisis, llàstima de no tenir la càmera en mà! Ens va apareixer una "cabra" del no res, així que ja us podeu imaginar la olga cridant una cabra, una cabra!! El miquel intentant veure on, la Lúla al darrera i resultar ser cèrvols o isards! hehehehehe, una bona història però ja teniem el bon record als nostres ulls!!

Per fi arribavem al pont!! Nooo, tranquils, no vaig caure a l'aigua! hahahahah. Haviem de probar la càmera si realment era aquàtica i dit i fet una foto sota el rierol, la veritat és que em va quedar força xula!
Després de descansar per últim cop, haviem de continuar la tarda estava passant i haviem de tornar a la realitat. Ja practicament no ens quedava res de bosc per arribar al cotxe, així és que la baixada va ser amena i ràpida, acompanyada de més isards que ens sortien del rierol de baix.



Un paisatge apassionant tornavem a tenir!El bosc en plena tardor, arbres trencats de llamps i fotos des de dins d'un d'ells, la veritat és que tot ben fascinant!!

i així era com acabava una bona tarda de "relax" on vam disfrutar com mai! Passant per tots els estats de l'aigua però sempre veient sortint el sol :)

Cames i a seguir*










diumenge, 10 d’abril del 2016

Carenes, autosuperació altre cop!

Altre cop sense pensar-m'ho i gairebé sense cap entrenament previ (per no dir cap) em tornava a trobar a la línea de sortida de carenes.
Aquest cop no ho veia clar i ja llevar-me del llit era tota una operació... Tot i així no podia fer esperar i lo més important no em podia defraudar a mi mateixa, així és que indumentaria posada i a buscar el bus on em trobaria amb Pepe i el Toni, pujava ben acompanyada!!


Allò ja estava apunt. Tiritant com fulles de paper ens montavem els dorsals i no esperavem massa. Els hi deia que ens trobavem a meta i que anessin tirant, jo ja faria i ells serien els elicients del meus quilometres, per a poder-los atrapar! jajajajaja (de somnis també es pot viure)

Cadascú anava agafant el seu ritme i Adons s'anava quedant enrerra. Si, anava sola però realment no me'n podia sentir. Quan no un, l'altre i quan no tres alhora prò sempre trobes cares conegudes que t'alegren i et van donant els ànims que et fan tirar.

Podia dir que em trobava bastant bé i anava fent. Podia mantenir un ritme sense tenir que parar i l'esquena amb ajuda dels calmants em respectava molt, i lo agraïda que estava!!!
La creu de ferri aviat va arribar i xino xano anava fent. Estava contenta perquè era capaç d'anar avançant sense massa dificultat i podia atrapar a gent, heheheh.

i a l'arribada del segon coll, on ja treus la fel i no pots més ens sortien els tres mosqueteros!! El miquel, el jordi i el ramon ens esperaven amb la barretina, l'esquella i els ous! Uns autèntics pallaresos que em treien la millor rialla! Em donaven els ànims suficients per a seguir i continuava amb més ganes que mai!
Alli m'enganxava amb la Tonyi i la Yolanda, les quals vam compartir uns quants km's i va ser molt agradable. La Tonyi li xiflava tot aquell paisatge, era la primera vegada que la feia i estava fascinada. En canvia la Yolanda ja s'ho coneixia i em recordava lo bé que s'ho passa llegint les meves cròniques, per això avui no me n'he pogut estar de fer-la, aquesta nit tens lectura! gehehehe.

En aquest punt deixavem una franja i començavem l'altra vall. Es començava a divisar casa nostra amb el llac de fons i allò em donava més força que mai, pensant que on pararia el Miquel, que extrany que no m'hagués enxampat jaa! heheheh

Pro no va trigar pas massa. Abans d'arribar a Pui de Lleràs i després de la gran pujada de rocs ja em treien el nas amb la Eva, quants dies sense veure-la i quina il·lusió trobar-la allí! :)

i allí estavem el trio lalala. Ara un passa al davant, ara jo troto per disfrutar... i ara faig postureo total per la foto! heheheh. La veritat és que és divertit anar acompanyat.
A les baixades anava més lenta i això va fer que la Eva anés tirant, així que després d'agafar el nou traçat pels desprendiments i no passar per la curva del caragol que tant odiava començava lo bo, territori nou, territori cuca!!

Els caballs i un arbre al mig sol ens indicaven el nou camí. Després de planejar i pensar que seria fàcil... La baixada, els rocs i la cresta m'esperava. Terreny tècnic si, però que disfrutariem com mai!!
Ara un pal, ara l'altre i sort en tenia per no caure de cul però tot i així en el fons, tot i ser un terreny dur agrïa trobar tot allò per a mi!

Disfrutava com una nena saltant de pedra en pedra i sortejant els forats, l'últim tram potser era el més complica entre pedra i arena relliscosa, però res va ser que fiqués una rialla quan ja veia santa engràcia als meus peus i al Joan Capdevila llest amb el seu canó!alló ja gairebé ho teniem i no me'n havia adonat!!

L'Oscar i tota la trupe ens esperava més entusiasmats que mai i preguntant-nos com anavem, i la veritat em va fer feliç poder dir que em trobava molt bé!
Després de riure, beure i fer petar la xerrada li deia al Miquel que anava tirant. Ell estava menjant però no tenia gana així que ja m'agafaria, al cap i a la fi no li costaria gaire :)

Allò ja ho teniem, ja estavem a tocar de tremp i podia dir que em trobava bé. Les cames pesaven però portaven un bon tute d'amunt i avall. Ara m'agafava per córre i jugar com una nena per a vere qui podia més... Així van passar els últims quilometres on avisava a la peque  que anés cap al poli per a poder fer l'entrada juntes.

I allí ho teniem, ja es veia meta, la xica ja ens esperava amb candeletes i jo somreia de satisfacció amb la rialla més gran del món! Amb el meu dolor, amb les meves cames, amb els meus moments d'alts i baixos, amb la gran companyia que havia dut durant el trajecte i amb la meva filla entrava a meta! Contenta, euforica i axhausta d'aquesta lluita contra mi mateixa, estava molt més que satisfeta, l'objectiu l'aconseguia!!! Finisher 2016!


Era hora de descansar, menjar, beure.... però sobretot esperar la gran arribada de la Silvia, el Carlos, la Joana i l'Ester, els quals van tenir una rebuda com deu mana!!


Contents tots i arribats tots, era hora de descansar!!!
Cames i amunt!