Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

divendres, 30 de setembre del 2016

3125 + 3143 = Verdaguer & Pica d'Estats

Una ascenció planejada de feia molt de temps, una aventura que sabia que seria dura i una mica de falta de motivació, això era el que diumenge passat tenia a la botxaca.
Havia descansat molt poc, tot i venir de vacances la platja no havia ajudat i les poques hores dormides no havien sentat massa bé..Tot i així vaig carregar la motxilla saben que podia aparéixer un NO d'atacament de cim.

El dia començava motl molt d'hora, sort que el Miquel conduia perquè sino crec que enlloc de desperta'm pels cèrvols que trobavem al camí, m'hagués depertat al llit :p
En un obrir i tancar d'ulls erem a l'aparcament. Aquest cop anavem amb la Yennis i la Isa, però no deixava de recordar el primer cop que vaig xafar vall ferrera per coronar la pica. La Silvi crec que la vaig tenir present en tot moment. En cada pas, cada cosa que veia i cada decisió, era com si estés allí amb mi ;)


El dia encara no s'havia aixecat i acompanyats de la lluna semblavem cuquets caminant enmig de la foscor. El frontal t'obria camí i tant sols et deixava veure aquella rodona que t'anava perseguint. Realment potser era millor així, era l'única manera de no adonar-me tot allò que em faltava tot i saber-ho.
Anava tirant com podia i vaig decidir passar la última, aquest cop no em trobava bé. Tampoc em servia de gaire parar perquè no passava així és que poc a poc m'anava obrint camí mentre la resta anava esperant.


El dia començava a despuntar i l'estany de sotllo ja ens treia el nas. M'havia costat però allí estava. El Miquel em preguntava si volia parar, que havia de menjar però li deia que millor a la caseta de l'estany d'estats, el teniem a sobre i allí no ens agafara fred. No en feia massa però al despuntar es notava. Així ho feiem i després de grimpar una miqueta l'Estats treia el nas.


Ja feia estona que la pica i el verdaguer treien el nas, però només els que ho coneixiem ho sabiem així és que era hora de donar-ho a conéixer. Tots estaven entusiasmats i començavem a pensar que potser era possible el cim. Haviem conegut a dos nois que també volien coronar. Un d'ells semblava costar-li més i ja que era el nostre ritme vam acabar tots plegats, l'IVan i l'Albert s'afegien al grup :)


Després de menjar algo salat i veure aquarius que m'anava donant la Isa semblava que les ganes de vomitar començaven a desparéixer, començava a veure-ho d'un altre color. Sabia la tartera que m'esrava, la pujada tècnica i dura que ens venia per a poder tenir la gran recompensa. Com també sabia que si no em trobava bé havia de recular. El meu cos s'ho devia ensumar i per a no tenir que esperar hores sol va decidir tirar endavant.


Va ser una pujada en silenci, acompanyada de tots una mica. Ens anavem turnant entre tots i ens anavem esperant mutuament. Ara no tiro, ara paro, ara m'ho miro, ara m'impresiona.... Vam tenir de tot entre tots però realment se'm va fer molt curta, en un obrir i tancar d'ulls tenia el coll aquell enamoradís al meu davant. Una línea fina que ens separava amb frança i que era majestuosa.
El Sotllo ens saludava al costat mateix, tot emblanquinat i tentant-nos a pujar-lo tot i que sabiem que no tocava.




Després de descansar, mirar-nos-ho bé i preguntar vam decidir pujar per la cresta, era el que estava previst i no pintava tant malament. Les boires s'havien aixecat però encara eren lluny. La gent que descendia, una hi havien passat i d'altres no. Alguns ens deien que la canal estava gelada, d'altres que només tenia neu toba... Així és que si no podiem passar ja reculariem. 


Els dos que coneixiem camí erem jo i el Miquel, així és que ell al davant i jo al darrera. Ningú es quedaria sol i portariem la distància suficient com per a que no ens caiguessin les roques en cas de desprendiment. Hi havia passos divertits per dir-ho d'alguna manera i als que els hi va fer més respecte van passar la cresta per sota. El primer tram de cresta cresta vaig fer-lo sola, ens pensavem que era per una canaleta i al anar última vaig decidir que ja la començava allí. Després va venir a buscar-me el Miquel on ja va quedar-se seguit de l'Albert. La resta pujaria pel camí de sota. No era exposat com aquest i al tenir respecte a les altures anirien més segurs.





Va ser una cresta molt divertida on ja no recordava com s'hi disfrutava, anavem saltant com isards i sense adonar-nos ja erem a la canal de verdaguer. Allí el temps ens va fer una mica la guitza. Ens va agafar la boira, però anava fent. Semblava que volgués fer algo però de moment tant sols anava i venia. No era problema ja que la canal ens la coniexiem també i només haviem de vigilar anar molt més distanciats. El cop que hi vam passar estava molt desfeta i no valia badar.


Aquest cop pèro tenia neu enlloc de rocs voladors i realment no sé que era pitjor. La neu s'havia glaçat i s'havia d'anar amb peus de plom. Relliscava més del que creiem, així és que un per un i anar fent. Altre cop vaig quedar-me al darrera. De tant en tant es sentia la Isa preguntant per la Olga i entre els últims ens anavem preguntant si tot anava bé. Finalment, va ser molt menys del que semblava i practicament teniem el Verdaguer a tocar. Ja només ens quedaven quatre passes entre rocs espillosos per a poder-lo tocar, el primer objectiu era aconseguit amb molt d'èxit!






D'aquesta manera tant autèntica ho celebravem (la foto me la va tirar el miquel, ja arribarà el dia que n'apendre a tirar-me-les soles hahahahah). Ho començavem a tenir tot al nostre abast. A 3125 practicament xafavem estats, sotllo, la tartera... tota la vall Ferrera la teniem als nostres peus i la creu omnipotent ens feia acte de presència.
La boira ens havia marxat però un aire gelat s'havia aixecat, semblava que volia començar a ploure així és que no ens podiem encantar gaire. Mentre la resta ja havien començat a tirar jo i el Miquel ho feiem darrera. Ens agrada massa contemplar tot el que tenim al nostre abast i ens embabem :)

Allò va ser vist i no vist, en res vam baixar fins al coll i vam grimpar cara amunt amb les ganes més grans del món, després de tres anys plens d'aventura, podria dir que tornava a coronar el cel de catalunya. Em venien molts records al cap, la gran abraçada que vaig tenir dalt amb la Silvia, la gran alegria que vam tenir juntament amb el Miquel per primer cop d'arribar a la creu.... Tot era un cúmul de sensacions que aquest cop no va ser menys. En res em veia pujada a la creu!!



Després de començar el dia molt malament, de no trobar-me gens bé, de plantejar-me si girar i concienciar-me de que NO coronaria, podia dir que un cop més, gràcies amb l'ajuda de tots, havia lluitat contra tots els contratemps i em demostrava a mi mateixa que era capaç de superar-me altre cop. Tornava a estar a 3143 amb la rialla més gran del món!

Era hora de tornar a tocar de peus a terra i desfer camí. Anavem molt bé de temps, però el temps començava a deixar d'estar al nostre favor. Va començar a nevar-pedregar... Així és que recollim trastes i avall. Haviem pogut estar el temps suficient com per a poder tenir totes les instantànees del món menys una! 
Sisisi, com ho sentiu, ja cap al tard de la nit o l'endemà ens en vam adonar que el Miquel no tenia cap foto a la Pica sol, així és que... hi hauriem de tornar! hahah.


Tornava a encapçar la cua de serp en tota la baixada i la boira tafanera semblava que no volgués deixar-me de seguir. La neu s'havia convertit en aigua i començava a ser pesat, així és que sense parades vam intentar descendir lo més ràpid possible, Estavem cansats i anavem xops de les cames però no podiem parar. A la vegada feia aire i era pitjor, així és que vam anar baixant en silenci, sota l'aigua i com més ràpid millor!



Amb uns colors de tardor bellissims l'aigua començava a desparéixer. Realment ens regalava tot un espectacle per a al vista, a cada pas tenia parada obligatoria. Aquells colors encara no els havia vist mai en aquella vall i els havia d'aprofitar!



D'aquesta manera ens començavem a despedir de tota l'aventura viscuda. Uns colors de tardor amb la Pica una mica enfarinada. Des d'alli veiem com havia quedat blanquet i tot el que ens oferia, una natura en estat pur obrint portes tot just després d'una petita tempesta :)
Ja tant sols ens quedava la baixada fins al refugi i el retrobament amb el cotxe, l'història arribava al seu destí amb un raig de sol que ens acompanyava fins al final!



Un cop més un 3125+3143 podia dir que era la meva felicitat :D

dimarts, 27 de setembre del 2016

L'història.. Rialp Matxicots!

Els entrenaments previs no van ser gens dolents, després de vestir Montorroio per a tots vosaltres i fer un Bassiero amb la Isa, era l'hora de la meva veritat, el gran cap de setmana de l'any!


Sabia que seria un cap de setmana molt i molt llarg, però la recompensa que m'oferia era inmillorable. Trobaria altre cop a grans amics de batalles enmig del no res, tornaria a trepitjar el meu cim, aquell que és importantissim a la meva vida, podria tenir l'oci i el treball junts en un i totes les emocions que viuria serien inmenses, així és que per 5è any consecutiu deia un SI a la Rialp Matxicots!

Començava el divendres després de dinar. L'aventura i neguit de donar dorsals, veure cares conegudes, tenir reunions de diferents sectors.... Ser una noia multitareas em va molar, així és que després de distribucions de fotografs, cotxes, controls i emisores.. era hora d'anar a fer d'inquilina a casa l'Anna i l'Albert, juntament amb la Juanin, als quals els hi estic eternament agraïda de tot el que van fer per nosaltres, sou GEGANTS!!!

Després de dormir casi 3horetes, era hora d'aixecar, carregar tot l'equip fotogràfic i havia arribat la meva hora. Montorroio i gairebé els seus 300 corredors m'esperaven a 3000m! Seria un dia molt dur, ens esperaven temperatures molt baixes i més dolentes que l'any passat, però pujava preparada! Les 4capes i els 2pantalons crec que em salvarien el cul :)


La pujada va ser ràpida, com l'any passat. Treient llengua amb l'Albert al cap davant, no ser la única que es coneixia la zona al ser de nit em tranquil·litzava molt, així és que en un obrir i tancar d'ulls se'ns obria el dia dalt del cim, la festa començava!



Van ser moltes hores de feina, de passar fred, de no sentir-me ni mans ni peus, de pensar que potser aquest cop no aguantaria tots els corredors... Veure passar, al Carlitos, a l'Albert, gent de la Ultra, al Miquel, la Juanin, l'Ester i les meves escombres preferides (Xarli i Tete Josep M), va fer que tot sigués una mica més fàcil i cada cara coneguda em feia treure del cap tot aquell fred que estava passant. M'anava movent com podia a estones per a poder veure aquell cuquet gegantí que baixava des de Montsent i s'enfilava per Entremonts, m'enamorava!!!



Les últimes hores del dia estaven arribant a la fi de la meva jornada i veure com la Juanin i l'Ester passaven per les meves mans magnificament acompanyades, crec que va ser el regal més gran que vaig tenir allà dalt. Aquest any era la meva il·lusió, poder-les cridar, animar i emocionar-me al poder-les abraçar a 3000m, la primera part de la Rialp Matxicots em donava el regal més gran, rebre l'amistat! :)


Després d'ajudar a abituallaments i acabar el dia tard, diumenge havia arribat, el meu dia havia arribat! No les tenia totes, de fet sabia que la jornada del dia anterior em podia passar factura, però ho devia a tothom presentar-me a la línea de sortida. 
Per tots aquells amics que confiaven en mi, per l'Anna Camp que m'esperava a Escas amb la Sofia, per la Juanin que estaria a les vinyes, per les grans escombres que duia darrera (Carlos, Miquel i un altre noi), pel Xarli que seria a meta per veure'm arribar, però sobretot per ella, la meva floreta estaria amb els braços oberts esperant... Així és que havia arribat l'hora de demostrar que és el que podia passar i un cop més posar-me a prova. Per 5è any consecutiu feia la meva mitja.


La veritat va ser una cursa que gestionava molt bé, el coco m'acompanyava en tot moment, trobar-me a tothom conegut em donava les forces que el meu cos necessitava, però crec que sempre hi ha un primer cop per tot i aquest va ser el meu. Era hora de sentir una retirada pel meu cos, ni el fet de que tingués la meva filla a la meta esperant-me van poder fer-me acabar. Vaig intentar continuar quan el kiko m'oferia la retirada, vaig tirar uns km més, vaig intentar-ho i el coco lluitava contra el cos, però a Sort vaig saber que allí acabava la meva cursa aquest any. Amb llàgrimes per dins el meu cos deia PROU. El fred del dia anterior, la jornada passada, els nervis i neguits i totes les emocions van poder amb mi... Acompanyada de l'Isma, la Mònica, Xavi, Kiko, Miquel, Carlos (d'escombres).... uns grans amics que no em van deixar en cap moment deia que la meva cursa acabava alli. Sabia la resta que m'esperava com igual sabia que no l'acabaria. Seria massa llarg, seria massa dur...i no tenia ganes de patir. Havia començat per a disfrutar i en aquell instant vaig deixar de fer-ho, així és que considerava que l'havia acabat igual que el primer amb la diferència d'un destí diferent :)

Marxava cap a Rialp amb la gran companyia de l'Isma, que va donar-me aquell kit kat que necessitava. Marxava amb la rialla més gran del món perquè vers tot el que havia passat el dia anterior, tot el cansament acumulat que duia, havia sigut capaç de fer practicament tota la cursa, el tram més dur i tot el desnivell, per tant la Rialp Matxicots me l'enduia de totes formes a la MEVA botxaca!!!
Només em quedava retrobar-me amb la meva princesa, amb la meva vida, recol·lectar a tots aquells amics que m'esperaven a meta, esperar al Miquel el qual portava tota l'estona darrera i a tots aquells col·laboradors que van fer el dia més especial!

Gràcies familia, gràcies amics, gràcies directius per a deixar-me viure d'aquesta manera aquesta gran aventura! L'any que ve tornaré amb molta més guerra!!




divendres, 16 de setembre del 2016

Montorroio, et vesteixen a 2861m!

Fa mesos enrerra vaig tenir que despendre’m d’una part que no ens va agradar. Durant tots els any que tinc sempre m’havia acompanyat, així que vaig decidir que ho continuaría fent. Vaig agafar un tros de ferralla com qualsevol diría i vaig dir que la duria dalt del nostre cim, on vaig coronar-lo per primer cop amb la meva filla i on tindria el significat més gran del món. Així és que després de prepar-lo, pintar-lo i arreglar-lo estava llest per a pujar a 2861m i vestir a Montorroio.

Feia molts dies que amb el Miquel ho haviem planejat, ja teniem dia, un 5 de septembre que per casualitats de la vida era el mateix que l’any passat per a fer el reconeixement de la Matxicots, res podía fallar!! També ens acompanyarien la Isa i la Yennis, que seria el primer cop que pugessin a tanta altura i al cim.

Així és que al tres de la tarda agafavem cotxe i amunt que ens esperva la pista i els caballs. Sorpresa meva quan dins del ramat hi trobava aquell caball que feia tres anys enrerra havia pogut tocar i acariciar, aquell que va donar-me una mirada increíble i que per segon cop ho tornava a fer. Em tornava a sentir a casa, com si durant tot aquest temps no hagués marxat i com si em conegués de tota la vida. Una sensació tant calida que només jo i el Miquel podiem entendre.

Després de tornar a la realitat haviem de seguir cami. Ens faltava una mica i no podiem badar sino se’ns faria tard per la tornada.


Carreguem motxilles, creu, Caixa, banderetes, bolis, menjar…. Tot lo necessari per a coronar, vestir-lo i tornar a baixar. Decidiem pujar des del pas de mainera amunt, com l’altre cop però era la manera més rápida. Una pujada intensa de molts pocs quilometres però que et permetia unes vistes que no es podía descriure. La Yennis i la Isa estaven disfrutant i el Miquel anava marcant camí per a no perdre el temps, vaig suar la cansalada però sabia que valia la pena. Per a tenir-lo allí al davant present, el omnipotent Montsent ja ens treia el nas i anava acompanyat de Montorroio, l’objectiu ja es veia i les ganes eren cada cop més grans.



Ja em trobava a l’última pala, plena de pedres i al meu estil. Pujant per la mini cresteta i després el caminet de dos passes endavant i una enrerra. Costava, semblava no arribar mai…. Mentre el Miquel i la Yennis ja havien arribat a dalt jo anava fent xino xano amb la Isa que m’anava esperant. Sabia que em quedava molt poquet però les ganes d’arribar i no podem semblava que se’m menjaven.



Allò ja ho tenia i finalment ja divisava el suposat cim! Suposat, per què? El Miquel ja havia avançat feina i ja tenia casi tota la fita desfeta. Una bona feinada ens esperava! Però ho faria amb les ganes més grans del món i amb tota la meva il·lusió, ho havia de fer per a dos, per a mi i per a la nini. Ella aquest cop no va venir, però es va encarregar de fer-li saber que hi era, havia preparat una pedra molt especial.

Així és que després d'agafar aire, descarregar les coses i un cop més contemplar tot el que tenia al meu abast era hora d'enllestir la feina, ho tenia tot preparat, així és que era hora de treure's el fred!




D'aquesta manera era com ens quedava el cim, més galardonat que mai i amb un significat inmensament gran. Després de posar les pedres grans i assegurar-se el Miquel de que allò podia aguantar era hora de posar les falquetes. Entre tots vam anar tapant tots aquells forats que quedaven per assegurar la creu almenys una temporada, era concient que qualsevol dia podia caure, però ara tocava assegurar-ho.



Després de saltar, plorar per dins i veure que gràcies al Miquel havia fet real el meu somni, era hora de començar a desfer camí. Em despedia del meu cim deixant una caixa assegurada on tothom hi podria firmar i amb una pedra de riu molt especial, hi tornaria d'aqui dos setmanes sabent que potser no estaria igual però aquell dia el deixava ben vestit i somrient com mai!!


Agafavem la via rapida i decidiem tornar-nos nens. Fariem la tornada per entremonts, així els hi ensenyavem terreny i perquè enganyar-nos, jo i el Miquel disfrutavem com mai baixant com enanos entre la roca!!
Una baixada espectacular, on els peus practicament no ens tocaven al terra, on em senti àguila i volar per sobre tot aquell paradís, vaig disfrutar-la com feia molt de temps que no feia i això encara em va fer més forta.



Aviat va començar a fosquejar, on no hi havia problema, estavem avisats i veniem carregats de frontals i ganes per a disfrutar de la nit. Deixavem enrerra al gran cim i veiem una de les postes més espectaculars que mai he vist. De fet crec que a les altures encara no havia vist res semblant, semblava tot al nostre favor i teniem uns colors que valia la pena parar a contemplar i a intentar capturar, el cel se'm menjava amb tot el que m'estava donant!




Parant, saltant, menjant... allò valia la pena contemplar-ho però també haviem de començar a colar. La posta durava hores però nosaltres ja no teniem tant de temps, així és que aviat vam ser al coll d'entremonts on la nit ja queia i ja només ens quedava l'última baixada, així és que després de fer ioga enmig d'un forat rocós em preparava per la gran baixada, Enmig de vaques, el riuet que ens acompanyava a estones, caballs que marxaven galopant i perdius que sortien del no res ho feiem nostre.


En un obrir i tancar d'ulls erem ja a la pista, ja només ens distanciaven pocs quilòmetres fins al cotxe. Sense adonar-nos ho haviem aconseguit, fer un bon entrenament, un bon quilometratge una gran tarda en companyia i sobretot havia vestit al meu món! No m'ho podia creure però era real!!


Gràcies a elles i el sherpa del Miquel allò havia pogut ser possible. Em quedava el record més emblemàtic després d'haver-lo coronat amb la pitufa. Un record que crec que tardaré molt de temps a esborrar. 
Demà és el gran dia i a través de la Rialp Matxicots hi tornaré. Sé que res serà el mateix. El cim ja no esta vestit, la creu ha caigut i les banderoles s'han enssorrat... Sabia que podia passar, no m'ho esperava tant aviat, però també sé que hi tornaré després d'aquesta setmana. No vui que es quedi com deixat i oblidat. Buscaré solucions, remeis... però et tornaré a vestir i de gala! Montorroio demà pujaré a per feina, però espera'm que tornaré amb més ganes de lluitar!!

Ja només em queda dir que gràcies per acompanyar-me, gràcies per dir-me que era possible i que no era una idea descabellada, gràcies per ser-hi i portar-m'hi. Demà t'hi esperaré amb els braços oberts i amb el canó a punt per a que tinguis el record més gran d'una gran ultra que faràs, gràcies MicQ. :)