Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

dilluns, 15 de maig de 2017

Muralla xina, del Montsec d'Ares al de l'Estall

Del montsec d'Ares al montsec de l'Estall, aquest és el salt que feiem de dissabte a diumenge. Amb la petita diferència de que diumenge passat tocava la tirada llarga. Haviem calculat sobre uns 25-30km per afrontar la primera part de Menorca i veure com reaccionava el meu cos. Així és que una setmana després de xafar Montfalcó hi tornavem per fer la volta cap a fet, finestres i muralla xina per a tornar al cotxe. L'aventura començava!


Ens esperava un sol de justicia com ja estava previst, el que no comptavem era tenir un camp de batalla als nostres peus. El cami cap a Fet no devia ser massa transitat perquè al que vam deixar la pista que duia a l'embarcadero de Montfalcó perdia tota petjada que hi pogués haver. Arbres caiguts invaïen el camí i ens dificultaven el pas, tot i així vam decidir tirar més endavant a veure que ens trobavem. Si continuava molt enfoscat girariem i buscariem alternativa.


Gira no ens va fer falta, tant sols grimpar algun cop més abans d'arribar a la primera zona encordada. Començava la pujada de veritat! A l'esquerra ens quedava un poblet abandonat dalt de tot d'una penya, el qual ens preguntavem quin seria per ser tant amunt... Així no m'ho hagués plantejat! Resultava ser Fet i ben amunt per a poder guanyar-nos les vistes..



Després d'esgarrapar, clavar pals, passar molta calor i anar seguint les marques que ens marcava el camí, semblava que deixavem enrerra la part boscosa amb corriols i començava la part rocosa. Ens trobavem un cartell on ens indicava que podiem pujar a Fet per les escales (no recordo el nom exacte) o donar la volta a la pista, com que no haviem pujat suficient vam tirar recte amunt er grimpar una mica el cami brut entre roca i tenir unes vistes del congost increïbles i el poble de Fet al nostres peus, la veritat és que finalment havia valgut la pena.



Era un poble molt derruït tot i que l'estructura de l'església encara s'aguantava i tenia un petit caliu. Després d'esmorzar com a reis i descansar d'aquella calor que començava a apretar era hora de continuar. Encara ens quedava estona per arribar a Finestres (segons els cartells 2h ben bones) i ens esperava cami entre matolls, un bon socarral. Tot i així segur que valia la pena, només de tenir tot aquell paradís per a nosaltres sols ja era un regal.


Després de passar els últims obstacles entre bosc i sortir a una pista, ens trobavem que anavem per bon camí. Es podia anar al mirador i tornar que era uns 45' o baixar directament. La zona del mirador no me la coneixia però Finestres si. Sabia que el bon mirador de la muralla el tenia als seus peus on amb una mica de sort podria entrar-hi com l'altre cop, així és que decidiem tirar directes i no se'ns fés tant llarg. La calor començava a ser una mica insoportable.


I allí teniem el majestuós pantà de canelles amb Finestres treien el nas. La finestra ens obria el mar d'aventures! Allò estava a tocar. Ja només ens quedava fer 4 passes de gegant per arribar-hi. Es van convertir en mil passes de formiga però finalment vam ser-hi. Vam passar el poble practicament de llarg per a que el Miquel pogués veure la murall des de dins, des de dalt amb unes perspectives bestials. 





Tot i haver-hi estat no em deixa de sorpendre mai la majestuositat que despren tota la muralla, allí als seus peus i tota per a mi. 
Ara sabia el que venia, una gran baixada per fer una pujada dins del bosci sortir dins l'ermita que quedava just al vell mig de la muralla. Vam estar mirant amb el Miquel si hi havia manera de conectar amb el mirador per pujar directes, però no vam saber-ho trobar, així és que ens tocava tornar pel mateix lloc.
Estava cansada, acalorada i no tenia ganes de pujar fins l'ermita així és que mentre jo me'n anava dins la murall per la part de baix el Miquel pujava a la part alta, d'alguna manera els dos hi arribariem igual.


Vaig grimpar com una enana amb la Lúla al darrera. Ella dintre l'aigua i jo sobre els rocs per a poder tenir aquests gegants als meus peus. Veure la muralla des d'aquella perspectiva sempre m'ha agradat, així és que aquest cop que podia grimpar més no ho deixaria escapar.


Després de fer el saltinbanqui  era hora de tornar a buscar el Miquel. Li feia un crit i em deia que ja baixava, així és que l'esperava a baix per a tornar agafar pujada i tornar a desfer camí. La veritat és que no en tenia gens de ganes però no hi veiem cap més alternativa, així és que practicament amb silenci vam pujar fins tornar a ser al cartell de la pista. Alli tocava reposar i dinar. Ens l'haviem guanyat i de veritat que ho necessitavem, la calor ens començava a amenaçar.


El Miquel va anar a mirar pista amunt si per casualitat hi hagués alguna manera de retallar cap a Fet o Montfalcó però no hi va ahver sort. Aquella pista només ens duia a l'Estall donant més tomb i no ens interessava fer 15km més perquè significava allargar massa la durada. Així és que després de descansar i menjar tornavem agafar camí. Fet relativament estava més aprop i només ens quedaria el camí d'obstacles el qual no podiem sortejar.

Tot i així al cap i a la fi no ho vam portar tant malament. Després de repostar l'aigua del barranc i tenir-la ben fresqueta vam poder anar fent xino xano per a poder arribar bé al cotxe. Arribavem una hora més tard de lo previst però amb l'entreno adequat i estudiat per agafar direcció Menorca. La feina estava feta i els entrenaments els donavem per finalitzat. Ara només queda esperar! :)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada