Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

diumenge, 19 d’abril del 2015

Carenes i el gran cap de setmana!

Uns petits entrenaments xino xano, unes petites voltes als masos i veure que tot el meu equip s'apuntava a carenes va fer-me donar el rampell de l'any, m'apuntava a carenes per fer-les des d'adons i comptant que a la tarda em tocaria fer l'ultra marató del plus.. Sisis, el mateix dia treballava però tot i així jo dos dies abans de la cursa feia l'inscripció, d'aquelles coses que fas sense pensar però que són les que donen més bon fruit!

Un 823 marcava l'inici d'aquesta aventura! Després de desitjar sort als que s'aventuraven a la llarga i de fer petar la xerrada a l'autobús amb el iogurin i el fisio era hora de tocar de peus a terra. Ja erem a Adons i ja treia el nas el Carlitos. Tot un honor arribar a l'hora per poder-lo veure, tot i la seva retirada pel peu em continuava treient el barret!

Després de fer petar la xerrada, de recollir dorsal i de seguir les quatre "indicacions" del fisio, tenia l'energia més gran per a poder fer la sortida. Els toni's em donaven la força suficient que necessitava per sortir amb aquell somriure, amb aquelles ganes de menjar-me el món i amb aquella tranquil.litat que si als 2 no era a Gurb tenia taxi heheheh.

Un cúmul de sensacions se'm menjaven. Volia gestionar molt bé les coses, el temps, la distància, el ritme però sobretot anar per sensacions. Volia anar a disfrutar, a treure'm aquell cuquet de fa 3anys enrerra que m'havia quedat, així és que era hora de treure tota aquell força interior que tenia i anar-la repartint a petites dosis suficients com per no acabar matxacada!

L'aventura començava!!! La baixada una mica al trote entre cares conegudes i on aviat vaig perdre als de "rojo" de vista. Sabia que farien un gran paper, però jo també! La pujada era dura, però suficient soportable i estudiada el dia abans amb el Miquel com per aguantar-la bé! La creu de ferri m'esperava així és que no em podia fer enrerra! L'última pujada era l'esperada, carnús i amb pedra, però amb el toc d'originalitat. El jabalí del Marti m'apareixia del no re i m'arrencava el somriure que encara no havia perdut, anava com una rosa el senyor!

Aquells matolls amagats, aquells túnels amb encant a cada passa em donaven un rialla encara més gran. No recordava la bellesa de paisatge que havia caminat l'edició anterior  i realment era com fer-la des de zero, impecable!
Aviat vaig ser a la creu, aviat vaig passar un petit abituallament on teniem a l'esquellador donant guerra amb aquella musica celestial, hhehehe. I sense adonar-me'n ja començava a deixar tota la vall d'Adons i tenia aquelles vistes que tant havia desitjat!


Allò era inmens, allò no es podia explicar! Estava a punt d'arribar a pleta verda i era increïble tot el que sentia! Tot just el temps per fer foto contemplar enrerra i continuar camí avall, tenia ganes de comprobar si realment era capaç de fer el temps que haviem planejat. Estava estudiat tot al mil.límetre, només calia gestionar el meu cos i la meva ment. Allí on fallava el coco em donava una tregua inmensa on em feia continuar!

Allò ja ho tenia, ja podia olorar l'abituallament i el poder trucar al Miquel per dir-li que el primer punt el tenia aconseguit! Havent passat la torre de llum se'm va fer una mica etern el trajecte, però res greu que no em deixés arribar a temps! Amb 235 tal com més o menys haviem planejat, era a l'abituallament de Pui de Lleras!! allò ja començava a ser imparable, els primers 12km se m'havien fet curts i començava a fer por, però no em volia emocionar, perquè encara em quedaven 20 més per endavant que havia de gestionar molt i molt bé.

Després de respostar botelletes i menjar algo era hora de continuar, no podia badar massa sino tot allò es refredaria i seria pitjor... Xino xano i anar fent. La pista aviat vaig tenir-la passada, cares vistes com el Lluis i el Verve em passaven amb els ànims més grans del món i allò era molta ajuda! M'havia concienciat per a fer-la sola i ho estava aconseguint, tot i així era com anar acompanyada tota l'estona! Aviat i sense adonar-me'n havia crusat el barranc de pedres i era apunt d'arribar als corrals de Gurb!

 No m'ho podia creure, en un pis pas havia fet el trajecte fins als corralets, només em quedava una petita grimpada entre pedres i allí ho tenia! Quina sensació més gran quan els vaig tenir als meus peus, des de l'últim cop que havia fet carenes no hi havia tornat mai més i la veritat és que em venien imatges molt maques! Aquesta vegada em parava segonets, per a fer fotos a la carmeta i per a tenir un gran record personal!


Després de tornar arrencar, la cara ja m'havia canviat. Era allí grimpant i saltant per la baixada, fent allò que tant m'agrada i sense pors ni molèsties, realment em sorprenia a mi mateixa però més em sorprenia quan veia que amb 2h clavades tal com haviem planejat em plantava a Gurb, enlloc de les 14 com jo esperava entrava a l'abituallament a les 13,05!!!! Increïble, impactant... no trobava la paraula com tampoc l'abituallament, hahahahahah. Aquest any l'havien canviat i enlloc de l'entrada, era a la sortida del poble on va anar-me de PM!
Allí enmig de la nada i entre el mogollón de la gent em sortia la Karina on estava d'ajudant a l'abituallament! Era d'agraïr trobar els teus donan-te soport, però més gran va ser trobar aquells coms d'aigua! Mentre parlava amb el Miquel la Olga va acabar de potes a dins! Necessitava rebifar les cames, ja en portavem 20 i començaven a pesar, l'aigua freda amb un canvi de mitjons segur que aniria de fabula, llàstima de no fer foto! hahahah. Tot un espectacle!

Pengem trucada, col.loquem mitjons nets i ens endinsem en el món de l'asfalt... meeec! hahahah. Tornem agafar el telèfon i fem passar tot aquell trajecte més ràpid, entre conversa i conversa es fa més amè i sense adonar-me'n ja l'estic pujant i fent l'últim tram. Allí s'acava l'història i comença la de les vinyes! Aquella que tanta por li té tothom.. què per què? És allò que diuen... veus Tremp però MAI arriba!


Però de cop aquella història que tothom li té por es converteix en una rialla i descans. El passar les vinyes pel mig enlloc de l'esquerra i en veure que agafavem una pista on donava als barrancots que tantes històries teniem amb el Miquel va fer-me donar més pressa, més ganes d'arribar a Tremp i fer-ho amb un obrir i tancar d'ulls. La baixada de la pista va costar, començava anar tocada i cansada però un cop més el coco va tornar a fer tregua. Em recordava que la Joana estava lluitant passant els corrals de Gurb, que la Silvia estava suant des del punt en que havia sortit de Pont de Suert, i que si elles dos podien jo havia d'acabar si o si. No m'estava afectant gens ni mica el fet de l'hora d'anar a treballar, s'havia que arribaria de sobres així és que em podia treure el pes de sobre de posar-me presió. Semblava no arribar però la Eva Carmona em feia aterrar, em girava enmig del barranquet per dir ala noia que duia al darrera que vigilés, que relliscava i .. pam! Era ella, em va alegrar tornar a trobar algú conegut! Feiem petar la xerrada dos minuts i cadascú continuava al seu ritme, una injecció d'adrenalina suficient com fotre-li una mica més de canya i avisar al Miquel que començava a arribar, sóc dins del nostre bosc, on tenim tantes històries de jabalins heheheheheh.

Allò ja ho tenia, amb un últim impuls al vell mig del camí dels cavalls, amb quatre gotes per a refrescar-me i amb quatre paraules intercanviades amb el noi que feia estona que duia al davant van ser suficient com per posar els peus a Tremp, avisar que amb 5' arribava i passar per sota el pont que marcava l'inici del poble. Allò ja ho teniem, només havia de pujar la serp d'escales, passar l'estació i endinsar-me al carrer que donava a la plaça.
L'ambient es començava a olorar, i ja es començava a divisar tot. L'Elena ens venia a fer una rebuda anticipada i la Jose ja treia el cap per la curva, la Olga ja podia començar a córre, ja podia començar a fer aquell esprint final! La Jose a primera fila, la Eva al darrera i el Miquel i tots els xipirons a l'entrada cridant i animant per acabar de fer la fita, per acabar de fer l'entrada a meta. Allò ho tenia, allò ja estava, després de 32km i 644 se'm posava la pell de gallina i tenia aquella gran rebuda que esperava, aquella gran abraçada que necessitava i aquella gran rialla que no m'havia abandonat en cap moment del meu trajecte!


No podia explicar el que sentia, no podia divisar paraula, només em sortia gràcies i no m'ho crec! Aquella rialla que no m'havia abandonat era el que m'havia fet acabar, a hores d'ara encara no me l'he tret, cada cop que veig aquestes fotos se'm representa en cos i anima, al David, al Xarlie, al Miquel, a la Jose, la Eva, les nenes, els Toni's..... Tot tant perfecte i increïble que crec que van ser el que van fer-me rebaixar els 3/4  que vaig aconseguir! Una fita increïble on crec que MAI oblidaré, tal com vaig dir-vos ahir, mil gràcies per tot el que vau fer, sou molt grans xipirons!!!!!

La meva història acabava aquí, em tocava reposar, dinar i anar-me'n a la ultra marató d'anar a treballar, però tot i així nombraré a dos persones increïbles on també van aconseguir les fites més grans! La Juanin i la Silvi. No vaig poder fer-vos l'arribada però veure-us amb aquella rialla entrar em fa ser allí present també, os ho mereixieu!!!


Després d'aquesta gran fita, després d'acabar cansada i trinxada i després d'anar a dormir a les tantes encara m'ha quedat forces per avui anar a estirar les cames a la vall de Boí. Ssisisi, una mica macarra, però avere si així em marxaven les agulletes del cul (com si haguessa fet 100km amb bici sas?... hhehe) i fer córre una estona la Lúla!




Un lloc inmens de pau i tranquil-litat on no hem acabat ni d'arribar a la punta de la cascada de Riumaldo, però lo suficient com per retornar-me tota aquella petita energia que ahir vaig deixar anar! hahahaha.
Em acabat el dia al Pont del Remei, on va dur-me un dia la Noelia i que té tot aquest encant especial! Així és que ara, després de fer els deures si que us puc dir que és hora de descansar! Demà comencem setmana nova i vacances, això pot tremolar! hehehehe.

Amunt i sense parar que només acabem de començar!
Non sTop*












dijous, 9 d’abril del 2015

Un 2882m amb neu... Montsent de Pallars des de Capdella!

Feia dos dies que l'Ale amb les fotos i un vídeo molt ... emotiu, em feia dentetes per a pujar al Montsent amb les poques restes que quedaven de neu. Així és que després de parlar amb ell i confirmar-me que havien pujat sense material i des de Capdella, em tocava convèncer al Miquel per a fer cim dimecress! Realment no em va costar massa, al sentir la paraula Montsent se li van obrir ulls, al sentir neu li va venir el dubte, prò... finalment va cedir! jeeejejej

Ben d'hora i amb una bona rasca ens endinssavem a l'aventura de fer ressucitar la vertical cabanera. Des de feia 4 anys que no hi posava el peus, l'última vegada va ser amb la Joana i la Silvia i d'això ja ha plogut molt... He tornat al Montsent, sola, acompanyada, de mans i de peus però sempre per diferents llocs, MAI més per Capdella....Així és que era moment d'afrontar aquella por a les verticals i si o si havia de coronar, tant sols per portar la contrària, per trencar esquemes i per demostrar que un 8 d'abril si que es pot pujar! Mireu si en sóc de capritxosa hehehe.



Poc a poc anavem deixant enrerra el petit poblet que quedava allà baix i ja anavem divisant a la vegada la pista que pujava fins a filià.... No n'havia ni coronat un que ja m'estudiava el següent! Això em començava a preocupar...

La pujada l'anava portant bé, fent de guia i encara recordant  aquell dia que la vaig patir tant! Però aquesta vegada anava bé, evidentment feia parades, el meu genoll no em permetia molta canya però poc a poc s'anava habituant. Pujavem bé, ja que el sol encara no s'havia apoderat de nosaltres i amb la fresqueta es pujava bé! Millorant el temps de v.cabanera, gairebé en un obrir i tancar d'ulls erem als corralets. Ja ens trobavem a la cabana del pastor i l'objectiu començava a treure el nas!

La Olga s'ho mirava entusiasmada, el Miquel s'ho mirava dubitatiu... Però tampoc deixava que paressim massa, d'aquesta manera no li donava temps a mirar l'últim tram nevat que li feia més respecte i el recordava dels anys anteriors al mes de juny... Aquest any li havia tocat accelerar el procés dos mesos abans! heheheh


Després de deixar enrrera vaques mortes i al Toni que semblava que ens fés un seguiment amb helicopter.... Era l'hora de la veritat! Venia el tram més dur per a mi, la pujada d'herba. Aquella que mai s'acava i sembla que no tingui final.
Aquesta vegada tocava atacar per la dreta la pujada  i deixar la canal, encara hi quedava massa metres de neu i era anar a buscar el que no teniem, així és que saltariem de pedra en pedra però per la dreta, on la pujada era més progresiva i més amena. 

Allò semblava no acabar mai, però sabia que aviat arribaria la part rocosa i tindria disfrute assegurat!


Era hora de començar lo bo!!! Haviem deixat la part plana de la canal enrerra i ens enfilavem roca amunt escalant com a cabretes i disfrutant com mai! Allò m'encantava i encara m'agradava més veure com pujava sense cansar-me, els meus entrenaments funcionaven i no m'ofegava al pujar, per a mi era un pas de gegant!!!

Així era la meva cara de satisfacció que posava quan havia acabat el penúltim repetxón abans de la part plana i de coronar. Aquella que desitjava agafar amb totes les meves forces i esperava amb candeletes! Ens haviem claçat els grampons per anar més tranquils, però la veritat és que sense haguessim pujat bé, però... s'havien d'estrenar! heheheheh.




Vaig passar aquell tram saltant, ballant cridant i..... pom! La cara de mico que se'm va quedar quan vaig veure l'última pujada que m'esperava per poder coronar! hehehhehhe. A l'estiu hi ha rocs i la pujada és més distreta, però aquesta vegada era un pujada de neu intensa i moooolt vertical... Però RES que ens aturés!!





 Així tornava a ser la meva cara de felicitat quan gairebé estava a punt de coronar!!! L'esforç treia lo millor de mi, aquella rialla que espero no perdre mai!!!




 Així era com ho aconseguiem, tenien un 2882m als nostres peus, amb 1463+ i ressucitant a la vertical cabanera després de 4anys!!! Encara ara després de 24h passades no m'ho puc creure. Erem allà dalt, de mans i de peus tocava el Montsent un 8 d'abril, amb la llebre més pacient que mai he vist i amb la gossa revoletejant per la neu. Un dimecres, on tot es convertia en casa nostra, perquè tota aquella immensitat era per a nosaltres sols, no teniem a ningú més i podiem anar amunt i avall sense cap preocupació!

Al davant teniem tots aquells llacs, tarteres, cims i pedres que a l'estiu haviem xafat i suat tant... Ara era l'hora de caranejar! Feia molt de temps que hi anavem al darrera així és que ens vam donar el luxe de poder anar  fins l'altra punta sense cap preocupació, com aquell qui passeja pel mig del poble!


Montorroio es deixava divisar al fons tot imponent i com sempre amb el seu color peculiar, era espectacular i m'enamorava com la priemra vegada! Feia un dia espectacular, un sol radiant, sense cap núvol i sense gens d'aire! D'aquells que et quedaries fins que s'amagués el sol....

Però era hora de fer camí cap a la civilització. Teniem una bona estona fins al cotxe, el qual des de dalt encara divisavem, però no era tant aprop com voliem creure! heheheheh.
No podia marxar de qualsevol manera, així és que havia de deixar marca i fer de les meves.... :p




Entre antenes de marcianitos, salts d'alçada i saludos impactants em despedia de Montsent per la jornada d'aquella vertical però tard o d'hora sap que hi tornaré!!

La baixada va ser sense parar, amena i pacient on el genoll el vam saber comportar. Vam tenir les nostres baixades de cul i aterrissades, però res que ens tregués aquella rialla!! La Lúla era qui potser la disfrutava més, empaitant aquelles gralles que no entenia perquè les duia més amunt d'ella, aquella colla d'isards que finalment es van deixar veure i amb algun crit que de tant en tant li feia per a descobrir on s'havia amagat!

Així tancava el dia, més feliç que un xorís i desitjant continuar fent cims. La temporada acabava de començar!!!!
Amunt i Non sTop*




dijous, 2 d’abril del 2015

Comencem temporada! E.Gento entre neus i Trail via romana!

Crec que les cames encara em van soles!!!
i és que la vall fosca la tenim més que vista, crec que la podria fer amb els ulls tancats però sempre hi ha un petit racó, una petita imatge que mai havies vist abans...

Feia massa dies que no hi anava, necessitava sentir l'aire d'aquella segona casa i respirar... fins hi tot la Lúla la buscava! heheheh. Així és que poc temps em va faltar per dir que hi anava que ja hi tenia la llebre al davant :) A la vegada ens serviria d'entreno per la cursa de l'endemà a Àger.

La motxilla aviat va ser feta tot i que sense deixar-nos grampons i raquetes. No s'haviem el que ens esperava! Pigolo va ser una mica llarg ja que des de la font de la granota ja ens vam tenir que calçar raquetes, però res que no fós divertit!!



Al parquing ja ens haviem trobat a l'Ester Felip, que esperava la trupe per a fer nit a Colomina, així és que ja us podeu pensar que poc van tardar a passar. Primer haviem obert trassa naltres, ara els hi tocava a ells tot i que enlloc de fer el segon túnel per dalt vam voler anar a investigar si hi podiem passar per dins. Es veia una mica de forat, així és que alguna esperança tenia tot i que el Miquel no ho veia molt clar..... i patapam!! Quina sorpresa més gran, passariem i fins hi tot fent patinatge sobre gel!


 Un cop més teniem les estalactites davant nostre, però aquesta vegada molt més reforçades, tant que practicament tot el túnel per dins era una glaçó de gel!!! La temperatura era tant baixa que lo poquet que s'hagués pogut desfer es va convertir en gel!

Després de veure la llum, i informar a l'Ester que de tornada podien passar pels dos primers túnels, feiem parada a e.Gento. La Lúla començava a tenir les peülles una mica vermelles (de tant estirar-me heheheh) i era l'excusa perfecta per assentar-nos a la terrasseta de l'alberg!


Vam dinar, vam contemplar, vam pendre el sol i si ens hi quedem gaire estona més ens hi quedem fregits al pet del sol, així de majos vam quedar que semblavem gambes! hehehehe.
La tornada va ser ràpida al tenir ja la traça feta, tot i que com sempre va ser més divertit fer via pel dret i tirar-me a la neu.... heheheh.

L'aventura havia acabat, però ara ens esperava la part més bona. La dormida d'una hora menys i mentatlitzar-me que l'endemà feia la trail d'àger, amb uns quants km's més que l'anterior edició i la qual volia fer-me un bon temps!!

---------------------------------------------------------------------------------------------------------- Finito ----

El dia començava aviat i els Toni's ja eren a Àger amb la Blanca, així és que naltres poc vam tardar. La Lúla també ens acompanyava però al moment de la cursa es quedaria al cotxe, no està preparada per a tant barullo encara heheheheh.


Així despegava el dia, envoltats de globus i bicicletes voladores que feien un bon terrabastall però una grata companyia! poc a poc van anar arribant tots. La joana, l'elena, l'oliver, els germans pes, el joan, la yennis, el xavi, el jordi, martí... i si em deixo a algú surt a la foto :)
Feia goig estar tant ben acompanyada. Aquesta vegada disputava de dos maneres la via romana. Individual formant part del Track i dels Tremps Runners, i com a membre de l'equip SAM TREMP! El dia abans el Xavi Torrecillas em deia si volia fer equip amb ell i el Jordi Colom, que era més l'il.lusió de fer una equip que la marca que pogués fer (crec que això va ser el que encara va fer-me que em tornés més exigent amb mi mateixa). Així és que poc em va faltar per dir que si i formar equip amb ells dos i el Miquel, em farien treure la llengua tots tres però em va salvar que no s'havia de fer entrada a meta tots junts! heheheheh.



Després de posar-nos guapos i deixar marca per la prosperitat era hora de la veritat! Els Toni's, el Climent, la Yennis, la Katy i el Joan els hi donaven tret a la sortida així és que nosaltres tant sols teniem 30min per a fer un bon paper!!!

La sortida va ser un xic explosiva, però poc a poc vaig anar agafant el meu ritme amb la llebre del davant, havia decidit d'acompanyar-me i la veritat que sort en vaig tenir!!!

Poc a poc anava fent i passat el poble allò ja era diferent, ja no xafava asfalt, ja tenia el meu caminet que seguir.... Mentre el Miquel es feia quatre vegades la via romana i anava informant a la Joana de que tot rutllava, la Olga anava fent de les seves sense parar. Anava fent al meu pas però molt, molt contenta perquè estava anant a un bon ritme i sense parar!! Vaig aconseguir passar 4 persones pujant!!!! Per a mi va ser molt important, no per la competitivitat sino perquè les pujades se'm fan eternes i molt dificils de portar... després segurament em tornarien a agafar, però no deixava d'estar contenta!

Amb poc menys d'una hora ho tenia a la meva saca, i ja era al cap del port! Allí la Joana i l'Elena s'havien esperat per a vere com anava el meu genoll i poder continuar. Després de foto i hidratar, au torne-m'hi que això acava de començar!

Ara venia lo bo i es que la meva rialla ja no me la treia ningú! Mentre anava fent lo pla, ja m'anava divisant la gran baixada i roc'n'roll que m'esperava!!!!!! Volia disfrutar-la tant o més que cada any i baixar saltant com sempre. No va poder ser, el genoll no responia prò això no vol dir que no pugués fer de les meves. La primera tirada llarga la vaig poder aguantar i va ser suficient per treure'm el cuquet, ara si que deia que estrenava temporada i equip :p

 No podia fer-ho d'una altra manera que fent la cabreta i el pallasso, molt i molt divertit!! La resta fins a la Règola, va ser portable. La subjecció se'n va anar a pendre pel cul i em sentia com molt suelta el genoll. Tenia por de fer-me mal i em retenia una mica, però tot i això no em va fer frenar lo suficient com per no superar-me a mi mateixa. Si o si, havia de fer com l'any passat (feia estona que les 2h ja s'havien esborrat) i va ser just llavors quan em van fer adonar que hi havia més km's que l'any passat!! Va ser una pujada d'adrenalina!! Vam deixar rapidament la règola, després de la seva pujada interminable i vam començar el caminet que duia sota el pont d'Àger! Vaaaa que ja ho tenim em montava dins meu, quan vaig a donar-me que donavem una gran volta que l'any passat no... ara ja sé d'on surtien els km's de més! hehehehehehe.
Tot i així, el garmin marcava exacte i em deia que només em quedava mig km per acabar aquella calor insoportable, aquell patiment i aquella currada de cursa!! Ja es veia el camping, ja es veia l'arco d'arribada, era hora de tornar a córre i fer l'última embrunzida! Allò ja ho teniem i allí m'esperava la Silvia a primera fila. Al darrera hi tenia la Joana i l'Elena amb els nens! Aquest cop immortalitzava ella aquest moment, juntament amb la Blanca i .... quines fotasses que ens van fer!!!!!

Gairebé plorant allò ja ho tenia! Vaig tancar el rellotge a 230 super emocionada, super contenta per la gran currada que m'havia fet i super orgullosa del treball que havia realitzat! M'havia tret el cuquet de muntanya, havia començat per fi la temporada i de quina manera!!!!!! Estava super contenta i envoltada de tots els meus, em faltava la peque prò que aviat hi seria!!!

Vaig arribar exhausta, agotada, que les cames em tremolaven i passant una calor espantosa, però tot això va ser recompensat al mateix instant que crusava meta, perquè un cop més em demostrava a mi mateixa que si volia podia!! SI SE PUEDE, tal com diu la Silvi!! #migestoporlaartritis !!!

Després d'assentar-me i assegurar-me que els peus em tocaven a terra ja només ens quedava esperar l'entrada dels nostres Toni's seguida dels altres!!! I quins tiempazos que van fer, si senyor, ens treiem el barret!!





i així tancava el dia, pujant a podi per a recollir el gran cap de setmana que m'havia tocat per passar al càmping! Una cursa 10 on l'únic que la calor em va matar!!! L'any que ve em porto sombrilla! heheheh.

Seguim i Non sTop*