Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

dimecres, 29 d’octubre de 2014

Port de Rus des de Sallente, la meva auto-superació.

I amb el títol ho descric tot el que m'ha fet sentir avui la vall del port de Rus.
Era un dia marcat al calendari des de la setmana passada, durant dies i dies m'anava mirant aquell zig-zag que acabava a dalt al coll de no se què (mai em parava a mirar el mapa) i deia que algun dia seria a les meves, així és que avui he complert el que em vaig proposar.

Feia molts dies que necessitava aquest parèntesi dintre meu, necessitava sentir jo SOLA que era capaç de qualsevol cosa, fins hi tot de moure cel i terra per a mantenir allò que em fa sentir viva: grimpar de pedra en pedra, apendre a fer ràpel dins d'una gran cascada de llosa, dominar el patinet quan em relliscava i baixava lliscant amb el cul a terra una bona estona, controlar l'acorralament en el punt més culminant del dia... i és que al cap i a la fi, aquestes petites coses són les que em fan seguir endavant, em fan sentir viva i em donen sentit a tot allò que faig. Evidentment, compartir-ho amb més gent, en especial amb la meva filla, m'omple més que res, però avui era dia d'estar sola i demostrar-me a mi mateixa si els meus limits havien posat punt i final!

El dia començava d'hora però entre arreglar una cosa i una altra no marxava molt aviat, tot i així als 9 ja estava en marxa. Tot i no ser molt aviat la fresca encara es notava, però aviat ha marxat. De fet, només començar pigolo ja em sobrava roba. Sabia que seria un dia calurós, per això anava preparada :)
Xino xano i al meu ritme he anat fent, primer la font de les granotes, després el petit "atajo" que em coneixia i finalment ja veia el "palet" que m'indicava practicament el final de pigolo.





i així ha sigut, amb 0.47' em plantava al final!!!! La gent que em coneix sap que no sóc de temps, que no sóc de marques i que m'és indiferent el temps que tardi mentre assoleixi l'objectiu, però avui tot era diferent. Anava fent poc a poc com sempre, sense forçar-me massa però tot i així a cada passa no em deixava de sorpendre'm a mi mateixa!!! Per a mi fer aquell temps era algo impensable, ha sigut tant emotiu que no em sortien ni els crits!! jejejeje. Era molt important per a mi que el dia anés fent, però millorar el meu temps en 9minuts menys que el dia que vaig fer-lo més ràpid ha sigut molt emotiu! Així és que entre emoció i llàgrimes de gel que es veia pel terra era moment de continuar. No volia perdre el ritme, així és que fins a e.Gento no tocava descans! :p



En res m'hi he plantat, i és que unes vistes com aquelles no tenen cap mena de desperdici en cap estació de l'any. Tornava a respirar aire pur, a retrobar-me amb casa meva i a sentar-me una estona per a fer una petita parada. Contemplar tot allò mentre esmorzava era el regal més gran del dia, ho tenia tot a la meva mà!

Després d'un merescut descans, treure'm roba i agafar les forces suficients era moment de no deixar refredar la maquinària. Les pujades costaven, però com sempre! Així és que no em podia queixar, creia que sortiria una bona experiència i no m'equivocava!



Començava l'espectacle! i és que he rodat la vall fosca a més no poder aquest estiu, però aquesta vall mai la vam trepitjar. És inmensa, increïble, transmet pau i vida.... Totes les paraules boniques que pugueu trobar, allò descriu tot el que he xafat avui! Com he dit, era el primer cop que trepitjava la banda del port de Rus, i tothom me n'havia parlat que es començava a Capdella per acabar a e.Gento, però jo que sóc tossuda nata, deia per dins que no, que jo la començaria per Sallente! Volia tralla, pensava i deu ni do, no m'equivocava pas de gaire! Tot i pujar i pujar tota l'estona, he de dir que se m'ha fet molt divertida i amena, potser perquè parava a fer mil fotos, potser perquè era un lloc nou per explorar... però feia que el temps em passés volant i cada vegada que se'm passava pel cap parar, les cames tiraven soles!!




 Anar acompanyada d'aquesta majestuositat tota l'estona em feia oblidar de tot, em feia continuar i em feia riure sola. Si, no em pregunteu perquè però anava amb una rialla d'orella a orella tota l'estona!!

En res, he arribat al primer estany que veuria, el de Fosser. Un estany amb molt d'encant i a la vegada molt semblant al de Tor, amb la seva majestuosa presa i tota la seva bellesa d'aquella aigua blava que tant els caracteritza.



i venga mirar i mirar...Doncs au Olga! Que em de continuar. Em despedia fent saltironets i a continuar investigar que m'esperava. Fins ara més o menys havia sigut planet, ara tocava la pujada. Molt progresiva però que no deixava de "picar". Així és que xino xano anava fent, alguna parada també tocava la qual aprofitava per a fer fotos dels tres pics majestuosos o tots els altres que ja havia coronat, estava envoltada de muntanyes familiars!





Aviat he començat a divisar el famós coll que sempre veia des de lluny i la veritat és que era molt més maco del que m'hagués pogut imaginar. Aquelles petites crestes em feien somiar intentant esbrinar que em trobaria a l'altre costat, i la veritat és que l'últim tram me l'he passat corrent, com si fós una nena petita que va a buscar un caramel.




 Disfrutava tant de tenir tot allò al meu abast, de tenir-ho tot per a mi tota sola completament i és que en tot el dia tant sols m'he trobat a dos persones les quals el seu trajecte s'acabava a e.gento.... Tot el Port era meu i de ningú més! Un privilegi que no pot dir tothom!!!

i allí ho tenia! La última fita del punt màxim del dia era al meu abast, la podia tocar de mans, de peus i de nas, que era tota meva!!




La veritat és que aquest cop no tinc paraules per explicar-ho, suposo que les fotos parlen per si soles, però aconseguir el que m'havia proposat, descobrir un món nou per a mi tota sola i amb l'entusiasme més gran del món, em feia adonar que els  meus límits no havien posat punt i final, tant sols esperaven a que dongués el pas jo sola!



Ser alli per a poder contemplar l'estany Tapat (a baix), l'estany Morera (a dalt la dreta) o l'estany Salat (dalt a l'esquerra) era infinitament increïble. Per a mi eren estanys vistos només per fotos i haver-ne sentit a parlar, però poder-los veure amb els meus propis ulls i poder ser allà al davant era lo més gran que podia tenir tota aquesta jornada!!! Fita aconseguida, meta a la botxaca! Podia dir que el dia era molt més que satisfactori! Tot i així em quedava la tornada. Així és que després de descansar, fotre-li la "xapa" al Miquel d'on estava i el que veia tota entusiasmada i cridar a tots els vents que ho havia aconseguit agafava les coses i tornava enrerre.

De bon mati, la idea era tornar per on hagués vingut, però al anar pujant anava investigant i suposant... Fins que m'he aventurat a fer una circular i baixar pel dret de la collada font sobirana (el punt més alt per avui). No ho veia molt complicat tret de lo perpendicular que era, però com que havia clixat bastantes zones verdes, he pensat que no seria tant dificil....




Amb mala hora se m'haurà a mi passat pel cap fer camí pel dret, i a més sola!! Si és que la cabra no se la pot deixar anar al monte. La veritat és que la baixada ha sigut entretinguda entre herbassa, arbustos, pins, tarteres, boscos molt brtus, precipicis.... Però tècnica, molt tècnica!!!! La veritat és que hi ha hagut moments on m'he sentit acorralada per a no veure una me... però si més no he sapigut controlar la situació amb un cop de bastó! jajajaj, això sí, sola no torno a fer-ho!!!



Tot i la dificultat que tenia baixar per alli, si! Com podeu comprobar a la foto de l'esquerra he baixat tot això al dret, bé fent esses i escarbant pel barranc però per tota aquesta "muntanyeta". Així és que com us podreu imaginar quan he tocat de peus a l'esfalt fora sabates i fora tot! Havia d'assimilar que era viva i havia arribat al cotxe! ajajajaj

La veritat és que m'enduia una jornada molt més que satisfactoria. M'he demostrat a mi mateixa que sóc capaç d'aconseguir tot allò que se'm posi entre cella i cella, que la meva tossuderia i entusiasme mai m'han deixat de banda i que la muntanya és meva i només meva!

Així és que amb una jornada de 10km i 1500+ podia dir que el dia era MEU! Sisisisisi!!! 1500!!!!! :D Jo pensava que amb uns 1100 m'aconformava i quina sorpresa ha sigut la meva quan he arribat a casa i el garmin m'ho ha cantat tot! Impresionant però real! :)



 Així em despedia avui de la vall fosca, tenint aquella foto de la tardor que fa tants dies que busco! Si ja ho dic jo, que visc en el poble equivocat..... hahahahh

Us deixo l'àlbum per si voleu xafardejar el gran espectacle d'avui :)

Àlbum port de Rus

Ruta Sallente - Port de Rus (collada font sobirana)

Cames i amunt! Non sTop*





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada