Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

dimarts, 14 d’octubre del 2014

Pic Tort 2887m, el seu gran repte! Tanquem temporada :)

Tots sabem que a la muntanya mai es tanca la temporada, però si que naltres em tancat la temporada dels 3MIL's. Aquest any no s'han quedat curts i no ens han fet quedar indiferents, però aquest és especial.
 El fet de tancar aquesta etapa amb la meva filla, la qual practicament podria dir que la vaig començar amb ella fent els 3tresMIL's (una experiència que ens va enrriquir moltíssim a les dos), la fa més important que qualsevol altra.





Així despuntava el dia, tocant el sol al cim i tenin fresqueta per pigolo. Aquest dissabte passat, la veritat és que era un dia molt esperat, d'aquells per emmarcar si sortia tot bé ( i sino també). Feia molts dies que haviem planejat fer nit a Colomina, de fet vam nar-hi al darrera tot l'estiu! Finalment havia arribat, amb la possibilitat de tenir-lo tot per nosaltres ja que era època sense guarda, i això ho feia més interessant.

No ens va costar gaire llevar-nos d'hora per a fer via i arribar aviat a estany gento. La peque feia molt de temps que no posava els peus en aquella zona i per a mi era important. El primer tres mil que feiem juntes era Montsent i amb 4anyets (passant pel carrilet), així és que us podeu imaginar! Ella deia no recordar, però després de tant de temps no m'extranyava. La fascinava tot el que veia, com si fós nou i ho veigués per primera vegada! Per a mi, encara era més important que sabés valorar i apreciar tot allò, molt emotiu tot la veritat.





El caminet es va fer una mica dur, feia dies que la peque no caminava durant tanta estona, però teniem tot el dia per endavant. La intenció era arribar colomina, descarregar pes i intentar coronar Tort, però si no ho feiem tampoc passava res! Amb el Miquel ho valoravem de tant en tant, i ho veiem una mica complicat per lo que li costava a la xica trobar el ritme, però fariem sobre la marxa.

Vam arribar al refugi i va al-lucinar!! Havia vist fotos, però era com si no les hagúes vist mai! Mamaà!!! Jo dormiré a la llitera de dalt, o a baix? Encara no es podia creure que passariem la nit allí i a vegades respecte hi tot li agafava :p
Vam deixar pes per anar més lleugers agafant només el menjar i tornant agafant camí. Pujariem per la banda que boreja Colomina direcció Colomina xic i els estanys de vidals, únics com ells sols!







Va fascinar, va saltar, va caminar, vam grimpar tartera amunt, es va cansar.... Prò allí tot va canviar. El fet d'anar de pedra en pedra resulta que li va encantar, allò de saltar entre pedres i fer cara amunt no se li feia gens pesat i la feinada era nostra per agafar-la! Au, ja n'havia après massa ràpid de la mare de grimpar! heheheh

L'estany de Vidal deseguida el vam tenir a les nostres mans, tot i  no agradar-nos massa pel seu color gris i tenèbre que tenia només arribar-hi, després ens va cautivar. A mesura que guanyavem altura anava agafant aquell color que tant ens agrada, un blau fosc amb força que et dóna aire pur!

Vam fer una petita paradeta, la tartera havia costat lo seu pujar-la per arribar a l'estany i la que ens esperava per arribar als estanys de vidals d'amunt no es quedava curta, així és que li explicavem per on passariem, quin terreny tècnic hauria de trepitjar i au, agafala que posa directa :)
Ens venia una bona pujada amb una inclinació ben bonica, però poc a poc ho trampejariem bé!





Finalment teniem els estanys als nostres peus! Després d'una bona estona ho haviem aconseguit! Ja només ens quedava la recta final però calia reposar i dinar, ens l'haviem guanyat! Vam buscar un lloc raserat del vent, el temps ens respectava i el sol de tant en tant es deixava veure, però tot i així feia fresqueta.

Ens miravem els estanys, ens miravem el coll de carboneres, ens miravem el cim... Tot estava al nostre abast, a dos passos dèiem (il.lusos) però la petita no podia més...



Davant de tota aquesta majestuositat em deia que ja no podia continuar, que volia tornar al refugi... Per una banda el cor se m'encongia, la meva il.lusio d'aquell dia era fer cim amb ella, però per l'altra banda l'entenia a la perfecció. Portava molta estona caminant per terreny tècnic i el seu desnivell s'havia "cascat", el seu cos no li responia... Vaig intentar treure ferro a la situació. Vaig dir-li que primer tocava descansar i que després al peu dels quatre estanys parlariem les coses i cadascú diria el que sentia...

Després d'haver omplert la panxa, d'haver-me-la guanyat una miqueta entre "xuxes", havia arribat l'hora de ser la persona més transparent del món per a ella. Vaig explicar-li el que significava per a mi arribar dalt del cim amb ella, lo important que era per a mi tancar la temporada agafada de la seva mà i lo primordial que era per a mi afrontar tot aquest repte juntament amb ella. Era conscient que estava exhausta, però a la vegada li preguntava si es veia en cor. Itziar, tens ganes de coronar amb mi? T'apeteix fer cim amb la mamà i el Miquel? Et ve de gust fer un dels cims per importants per a tu i tots nosaltres? Finalment, després d'estar estona rumiant i pensant que fer, després de mirar-se i remirar-se el coll i el cim, em contestava que vale, que pujaria al cim, però que només ho feia amb la condició de posar petits objectius. De pedra en pedra va montar el Miquel el cami del coll, i la veritat és que el va pujar molt més ràpid del que ens pensavem. Per a mi era molt important tot el que estava fent per a mi i com a mare, crec que MAI podré tornar-li aquest gest.





Des de el coll de Carboneres ja es respirava d'una altra manera. Des d'allí podia ensenyar-li tots els llacs que havia trepitjat (Cubieso, castiesso i Morto) i explicar-li la meva gran aventura tant sentida del Subenuix posant-li ulls i cara!
Tot allò li fascinava, li brillava els ulls igual que a mi quan en parlo, i per a mi era el somni fet realitat! Però no podiem badar, haviem d'aprofitar! La boira ens havia marxat i ens donava cami cap a l'últim pas, el cim! S'obria cami sense adonar-nos i el vent aquest cop estava al nostre favor. Tornava a ser zona molt tècnica, entre blocs gegants que haviem de saltar, però per a ella era com un joc. S'ho passava pipa!! Portavem al Miquel al davant que anava guiant i ella al darrera com un esquirolet! ejjejej.

Feia vent, molt vent, fins hi tot diria que massa... Vam dir prou. La xica pujava a espentes, gelada i acurrucada i jo era conscient que no podiem arriscar més. El cim ens quedava a 50m escaig però el nostre cim el feiem allí. Per a naltres no era no coronar, sino a la inversa! Enlloc d'anar naltres al cim, el cim venia a nosaltres. Arribavem practicament a la part més alta, per tant tocavem el Tort amb mans i peus, amb els ulls ben oberts i plens de llàgrimes, però amb la felicitat més absoluta i pura que mai haviem tingut les dos! El Miquel continuava aquells 50m per acabar de marcar ruta, mentre nosaltres dos ens foniem en una profunda abraçada! Crec que mai ens haviem abraçat amb tanta intensitat i un cúmul de sentiments se'ns van apoderar.


 La xica arrencava a plorar de l'emoció i jo hi anava al darrera. Tot el que sentia en aquell instant, a hores d'ara, després de dos dies d'haver assimilat la fita aconseguida, encara no trobo les paraules per a poder-ho descriure. Crec que una expriència així s'ha de viure per a poder entendre i s'ha de veure per a poder explicar. Tant sols us puc dir, que em vaig sentir la mare més orgullosa del món. Poder arribar a 2887m d'altura per sentir tota aquella felicitat, és lo més bonic que mai he viscut. Segurament hi haurà gent que no m'entendrà, d'altra que em dirà que no sé el que em dic, però us puc ben assegurar que tinc el cap molt ben posat (en aquest moment) i l'experiència de poder ensenyar tot el meu món a la meva filla i veure que a ella li brillen els ulls de la mateixa manera que a mi, no la canvio per a res del món. Si, és veritat, per sentir aquesta felicitat he de pujar a tres mil metres i patir, (relativament) però cadascú és feliç a la seva manera! Jo ho soc compartint-ho tot amb TU, la meva FILLA!






Potser amb aquestes imatges acabareu d'entendre el meu cúmul de sensacions, jo no puc deixar-les de mirar!

Després de descansar i assimilar tot lo aconseguit... era hora del retorn! La tornada va ser curta i fàcil. Vam decidir fer una circular i tornar per l'estany petit de Saburó. D'aquesta manera només fariem una baixada bastant dreta des dels e.de vidals d'amunt i no seria tant complicat entre herba.




Aviat deixavem Saburó petit enrerra i ens atanssavem al Saburó, on ens esperaven unes vistes dels notres llacs increïbles. Començava a bocafosquejar, i feia que tinguessim un altre punt de vista de Mar, Colomina, Frescau... i aviat el nostre últim destí del dia!





La nit va començar a caure i amb ella la pluja i el vent, però no ens preocupava. Feia estona que ja erem a cobert i començavem a sopar. Ens esperava una nit mogudeta on el vent i l'aigua no ens van deixar clucar gaire l'ull (a la petita tota la nit), ja que les ràfegues eren fortes, però tot i així el refugi va ser per a nosaltres sols, tota una aventura!!! ;)

Cap alla als 7 del mati la petita ja feia el toc de diana, just ara que començava a agafar el son... ejejejej. Però les 7, les 8, les 9... no va deixar de ploure fins ben bé tocades les 10. Just llavors vam decidir començar a fer les bosses i avere que passava. Finalment als 11 del mati deixavem el refugi i feiem la baixada per la "tirolina". D'aquesta manera feiem via més ràpid i ens asseguravem cami avall.




Tot i que la boira marxava i tornava ens va deixar unes fotos espectaculars!! Els túnels i camí Pigolo van ser ràpids, així és que abans de les 14h ja tocavem cotxe! :)
Així és que ens enduim al sac 20km i 1400+ de rock&roll!!


Uns colors únics de la tardor, que ens van cautivar!

I així és com vam finalitzar aquest gran cap de setmana! No em queda molta conclusió que treure ja que al llarg de tota la crònica he anat describint tots els pensaments, així que només em queda dir que em tancat la temporada dels 3MIL's però en breus en començarem una de nova, això és un...

Non sTop*

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada