Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

diumenge, 5 d’octubre del 2014

Pic de Saburó 2912m i la meva autosuperació desconeguda...

i és així com crec que descobrim el nostre cos, posant-lo al límit i sense adonar-nos sobrepassar-lo sense cap sobreesforç..

Saburó? Ja estava marcat al calendari des de feia dies, així és que dijous, després de que el dia anterior voltessim altre cop vall fosca per fer una petita volta de e.gento cap a colomina i colomina xic de dalt, juntant amb frescau i baixant pel dret del barranc, era dia de coronació.






Aquest, era l'objectiu tot i que de vegades has de canviar els plans sense esperar res a canvi. Per molt marcat que tinguessa el calendari, aquell dia el cos no aguantava. Una batalla constant de ment contra cos.
Normalment quan és a la inversa potser costa menys de superar, però quan el cos no respon i no està on ha d'estar tot es complica.
No em trobava bé, la vall no em feia respirar com sempre i allò em feia dubtar. Un mal estar general s'apoderava de mi sense tenir forces ni per fer un pas endavant! No entenia res!!! Arribava a Colomina arrossegant-me com un cuc i prenent decisions fermes.



Arribaria a l'estany de Saburó i mentre uns mirarien, els altres coronarien. Era una decisió complicada però veient la precarietat, havia d'assumir-la. El dia havia estat marcat per coronar però el resultat no podia ser. Així és amb un nus a la gola li deia al Miquel que a Saburó em plantaria mentre ell seguiria la ruta fins al cim, era el dia de Saburó i els seus 2912m i si jo no podia arribar-hi, veuria com hi arribava algú altre per mi. Va ser una decisió difícil però sàbia, el meu cos a més de 2000m continuava sense funcionar, i no era com d'altres vegades, que al guanyar altura em trobava millor, sino que seguia constant i igual.... Ell m'intentava dir que ja es veuria, però jo havia de ser realista... Em faltava estany de Mar amb la seva pujada del pas de l'os i no era cosa fàcil!

Tot i així vaig pujar-la bé, sense tantes parades com em pensava i dintre del que cap satisfeta, així és que era hora d'anar mentatlitzant a la ment la feina que m'esperaria l'endemà amb el seguiment del Charlie i així la tindria entretinguda :)



Finalment, el que tenia com a meta aquell dia era meu. Arribavem a l'estany de Saburó. El temps no és d'or, però dintre de tota l'aventura tampoc estava malament a l'hora que hi arribavem, si més no la matinada ens havia servit d'alguna cosa!

De cop, allí em començava a trobar bé, començava a estar recuperada i feia que la fatiga de la pujada del pas de l'os no m'havia quedat. Com altres vegades, la fatiga marxava i al guanyar altura (molta més de l'esperada) em començava a refer, com per art de màgia de repent aquelles muntanyes em tornaven a obrir els pulmons!

La decisió de no coronar continuava sent segura però li deia al Miquel que l'acompanyaria un tros, volia probar fins a primera hora de migdia i avere que passava i fins on arribava, creia que encara seria a mig cami del coll de Saburó.



i així és com anava dibuixant el camí. A cada passet, passava un bloc i cada bloc es convertia en un megabloc... però era divertit. Era un terreny que m'agradava i per no baixar tanta altura anavem grimpant com nens petits entre ells. Sense adonar-nos feiem tartera amunt, a cops buscant isards i d'altres fent salts com si ho fossim, però em trobava bé!
Buscant les següents fites per a seguir endavant i just escassos metres d'arribar al final i coronar el coll, m'adonava de que la decisió per a si sola havia canviat. Continuava pensant de que no seria el dia, però per si sol el cos m'hi arrastrava. Sense fer-me sentir malament, però em començava a obrir una petita finestra per a mi.
El coll.. una altra història! Veure tota la vall de Peguera, reviure moments del dia refu JM Blanc i els seus encantats estanys em retornava a la vida. Veure aquell nou estany que m'enamorava pel seu blau intens i no recordar el nom de lo llarg que era, són els records que tinc quan em torno a imaginar al vell mig del coll..




D'aquesta manera era com retornava a ser jo i li deia al Miquel que hi havia una petita possibilitat de que no pugés sol, que potser la Olga tocaria cim, però  tocant de peus a terra cada instant i posant una hora limit, sino l'estiu que ve seria una bona temporada també!
Es posava content, perquè un cop més intentava complir allò que desitjava i si més no perquè tampoc pujaria sol, així és que després de mirar-nos bé les agulles que ens esperaven, explicar-me més o menys l'últim km que em venia, amb passos aeris i salts entre blocs gegants ens disposavem a enfilar amunt.

Recordo que pujava i pujava, fent les meves paradades i cada cop mirant enrerra, buscant els llacs que em quedaven als meus peus i que em donaven tanta pau! La boira se'ls començava a menjar, però era tant juganera que a vegades me'ls deixava veure i quan no me'ls dibuixava, m'encantava treure aquell somriure quan els veia, m'encanta tot el que m'aporten!






Ja només ens quedava un salt d'entre els blocs que erem en aquell instant al cim, de fet ja es veia, ja no l'haviem de dibuixar! :)
Era un pas una mica complicat, juganer li'n diria jo. Ara a la dreta, ara a l'esquerra, perd altura per a tornar-la a guanyar, escala una mica, salta un megabloc i abraça'l per a tornar-lo atrapar! Però era d'allò més divertit, amb els seus moments de respecte per a no tenir res sota els peus però aquell punt feia que fós interessant.





 
Gairebé ja ho teniem, només haviem de descendir una mica per a poder coronar. Els últims blocs eren massa aeris i no calia arriesgar sense instruments així és que no passaria res si ho feiem per darrera. Més endavant altra vegada a fer d'aranyes i escalant bloc amunt per arribar al cim, un per l'esquerra i la menda per la dreta i avere qui arribava primer al cim. No se pas a que jugavem però era divertit!

En un obrir i tancar d'ulls allí ho tenia! El Miquel em deia que anés per allí on ell, que aquella roca trencada i que semblava que anés a caure era al seu costat, que allò era espectacular però és que tot i així va quedar-se curt! Tenir el cim al meu davant, aquells tres imponents blocs sobre d'un altre que no sé com coi s'aguantaven no tenia explicació. Inclús en aquell precís instant, en aquella precisa situació crec que la meva ment continuava pensat que Saburó havia sigut una opció i no un fet, encara continuava pensant amb la possibilitat de no coronar, i fins passat una bona estona  no em posava a cridar que era allà dalt, que tot i que les meves possibilitats d'aquell dia jo ho aconseguia, un cop més era a 2912m envoltada dels meus llacs, de la meva passió i de la meva història que a principis d'estiu començava, l'estiu dels cims!







Saburó era meu i de ningú més! Després d'unes quants minuts més dels pensats el 3000 un cop més era meu. Em tornava lliure i serena. Em tornava la rialla i l'esperit lluitador de tirar amunt, i és que allí dalt on res m'emvoltava i on podia tocar de mans al cel, revivia tots i cada un dels moments viscuts en tot l'estiu. Mirava i mirava, endavant, enrerre i als costats i tots els cims havien sigut meus de dreta a esquerra, evadint Mainera, sempre hi ha d'haver una excepció :)

Alli tornava a respirar, tornava a somiar i mirava el proxim i últim repte de la temporada. Des de les altures ens l'estudiavem amb el Miquel a la vegada que li deia a la xica que un cop més tornava a ser a tres mil metres!! :)





Amb aquest retrat ens depediem de saburó i la seva vall. Era moment de retirar i desfer camí per a no caure'ns la nit al damunt, encara ens quedava estona!
Per no fer-se ni tant pesada ni tant lenta la baixada, vam decidir borejar tota la part aeria. Baixariem per una zona arenosa que haviem vist. Borejava tota la muntanya i tornava al coll pel costat invers d'on haviem pujat però era molt més segur i molt més divertit!! El que ens va regalar va ser brutal! Ens lliscavem per l'arena com a nens petits jugant en un sorral, els peus se'ns amagaven sota la sorra però era igual, baixavem en un tres i no res i quan no ens donavem compte ja erem gairebé al destí, el coll i l'hora de dinar! ;)



Després de fer un mos i descansar minimament vam agafar via cap a l'estany de saburó altre cop. Aquesta vegada no baixavem la tartera sino que anavem seguint el GR i se'ns feia una mica més fàcil. El genoll començava  a marcar territori i m'esperava encara bones baixades guapes sense poder córre, així és que no podia fer el "burro".






 Vist i no vist arribavem a la seva presa, on ens esperava la boira i una bona companyia, una petita manada d'isards ens controlava des de les altures jejejej. Els cridavem i xiulavem però ells com si res, observar, treure el cap i colar!
Ens res i amb precaució vam passar el pas de l'os on després vam trobar-nos un colomina tot menjat per la boira. No ens feia respecte, el cami que ens quedava ens el coneixiem amb els ulls tancats, després de tants cops xafar-lo no ens seria complicat anar fent, però això sí, deixavem borejar e.mar i e.colomina per l'altre costat, el temps era juts i no voliem fer nit per alli dalt :p




Una baixada una mica tècnica i amb una mica de duresa però amb un final increïble. El temps ens respectava i tant sols ens començava a caure la nit al començar Pigolo. La baixada era fàcil i veure com dos llumetes baixaven muntanya fent zig zag era emocionant! Això sí, us he d'assegurar que em vaig girar uns quants cops perquè no m'aparegués cap vaca al darrera!! heheheheh, no els haveim vist en tot el dia però per si acas... heheheheh.

La baixada no va ser llarga però alguna goteta es començava a escapar. No ens "preocupava" molt, ja que erem a escassos 5minuts del cotxe però... va començar a apretar :)
Per sort aquesta vegada la tempesta de la vall fosca no ens va inundar, fins hi tot ens va deixar fer fotos dels frontals! Perquè naltres ben poc ens veiem! heheh





Sensacions brutals i moments disparats però encantadors. Així va ser la meva jornada al dia anterior de la UMT Montsec, no em puc queixar no?

Realment ha sigut una experiència que un cop més el meu cos m'ha ensenyat coses desconegudes. Com sempre he dit la pujada al Subenuix va ser una experiència que va marcar-me molt, la més dura de totes les que he fet fins ara, però us puc assegurar que el Saburó ha sigut una experiència de superació, on sense adonar-me quan jo ja m'havia "aconformat" amb el que tindria, el meu cos sol i sense la ment duia una lluita constant per a que el meu somni un cop més es tornés real. Aquesta vegada ha sigut el meu cos el que m'ha ensenyat que ell sol també pot, que no li cal la ment per arribar a meta, el dia que ho compagini tot només sortir serà EXPLOSIU!

Un cop més molt més que satisfeta de mi mateixa, de demostar-me un cop més que sóc capaç de véncer els meus limits, així és que... em començo a fer por a mi mateixa!! :)

Ara... anem a preparar un final explosiu dels reptes dels 3ooo, la setmana que ve esperem... PASSAR A L'HISTORIA heheheh

Salut i Non sTop*

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada