Et vesteixes sense obrir els ulls i tanques la porta de casa. Sense saber com, et tornes a trobar a Pas de Mainera.
Fa estona que plou i no sembla que vulgui parar. Dins la foscor només es divisa la silueta del Montsent, el Miquel no les té totes i la Olga no té ganes de sortir del cotxe. Qui ens ha manat als 5.30 del mati a fer una expedició? Semblem d'un altre món però ell es comença a preparar... No en tinc cap mena de ganes, sé que avui no coronarem Mainera però... Li hem de seguir les passes, així és que és hora de posar els peus a terra i deixar que la pluja et desperti.
Tèrmica, gore, gorro, frontal... però això sí, la calça curta que no falti!
És aquella pluja menuda però que va fent acte de presència. No es belluga ni una ànima, avui... segur que no en veurem ni un de Daina, tots a dormir! Cosa que potser hauriem d'haver fet nosaltres també! Però... és hora de deixar les lamentacions i anar fent sobre la marxa. Ara ja hi som , aviat deixarem la foscor pel començament de dia i ho veurem d'una altra manera. Al cap i a la fi, ets a casa teva i si avui no ha de ser el dia t'ho farà saber.
Poc a poc el dia desperta. La pluja no para però l'objectiu comença a treure el nas. És una pujada en silenci, per la dreta del riu a causa del caudal que baixa i no ens deixaria crusar per l'altre costat. Sabem el que ens espera fins als estanys de Mainera, per tant sota les caputxes dels gore's cadascú va rumiant què passarà.
Entre salt i salt pregunto el meu dubte. Miquel? Dreta o esquerra? Nono, el nostre objectiu avui és a la dreta, en certa manera respiro. No és aquella agulla la que m'espera! :)
Som als estanys i es comença a divisar a la nostra dreta coma d'espos, tota aquella neu trepitjavem la setmana passada. Semblava impossible, tenies la sensació com de no haver marxat d'allí en tot aquest temps. El silenci altre cop guanyava però aquest cop per a poder observar
Arribats a la tolla transitòria durant el primer desgel, ja es dibuixava el cami que haviem de seguir. Primer ens esperava una pujada intensa i dreta per arribar al primer pedregal on ja divisariem la primera cresta que passariem i el cim començaria a treure el nas. El temps semblava que ens donava una petita tregua deixant de ploure i l'haviem d'aprofitar!
Era dret i un terreny moll. Buscavem tota l'estona petits foradets de sorra on xafar, els peus feia estona que feien xup xup i ens era més còmode. Era dreta però es pujava amena. Costava però xino xano anava fent al meu ritme. Tenia ganes de veure-li la cara, de veure d'aprop al que m'afrontava. Allò començava a semblar real i possible quan cap dels dos no hagués donat ni una pesseta de bon de mati.
Passa per aqui que la merda es curta, escoltava! L'altura creia que m'estava afectant. Era impossible que el Miquel m'estés dient allò i és que realment em deia que passés per l'herva més CURTA, la qual no em mullaria tant. La son començava a afectar. Només havia dormit 2hores i poc tret del ratet del cotxe, i començava a sentir que senten els corredors en plena cursa de nit, era horrible!!!
Mentre el Miquel ja havia acabat la pujada, jo estava apunt. Em notava que la son podia més però allò no podia ser, així és que una petita mossada m'ajudava a tirar amunt. Després de trabessar una congesta de neu la cosa es començava a veure més clar. La boira ens anava i venia però tal com pujava reculava amb segons cap a Mainera, per tant no ens preocupava massa. Ell marcava el pas i el camí ja es divisava. Ens quedava fer aquella magnifica cresta plena de roques punxentes, i l'última espenta fins al cim. Seria una última pujada d'herba i sorra d'aquella que et fa tirar enrrere però res que amb aquelles altures no ens deixés coronar.
Les vistes eren increïbles i veient com haviem començat el dia podiem dir que havieu tingut una bona tregua del temps. L'haviem d'aprofitar, no es tenia cada dia un cop de sort així. La boira anava passejant pels estanys de Mainera i a mesura que anavem pujant una boira amenaçadora venia per la banda de la Vall Fosca, aquella sempre dú més problemes però fins que no la tinguessim a sobre no en parlariem. De moment teniem solet i després de crestejar i començar a pujar feiem una petita paradeta al sol. Si, ens havia sortit i podiem parar a menjar una mica.
Estavem apunt de deixar el penúltim tram per agafar l'última "esplanada" per encarar-nos al cim. Erem ajaguts, de cara al solete i el Miquel menjant.. La Olga tanca els ulls i... pam! Per un instant s'adorm. La son m'intenta torna a véncer però no ho puc permetre així és que tornem agafar camí i fem via. Tenim tot un espectacle assegurat amb una pujada un tant especial, ja ens queda res!
Quan ja sembla que ho tens tot encarat, quan ja creus que queda poc pel cim i per fi podràs veure tota la part de la Vall Fosca des de dalt la boira amenaçadora se'ns menja. De cop estem envoltats d'una boira que no et deixa veure més enllà. Que ens tapa tots els llacs i les vistes que sempre ens haviem imaginat. Les forces per intentar arribar a cim abans que ella no han pogut, però encara no ens ha vençut! El camí és clar i ens queda quatre passes. No podràs més que nosaltres!
Aquest era el panorama que ens quedava. Veure'ns entre nosaltres, cosa que en aquest cas era molt important. Es coneixia el camí fins dalt i em deia que gairebé ja hi erem, així és que un cop més hi confiava i tirava cara amunt. Tenia ganes de veure aquella fita que sempre m'havia parlat. No tindria les millors vistes, però si el millor dia!
i allí, a l'aixecar el cap entre la boira es deixa veure una petita fita, pujo, corro i enfilo pared de roques amunt per veure que un cop més ho hem aconseguit, que Mainera ha sigut nostre i ni la boira ni ningú ens ho treurà! Son les 9 i poc del matí i sóm a part del sostre del Pirineu!
Allà al vell mig de no re, a l'acantilat de la Vall d'Assua aixequem les mans ben amunt per a demostrar la rialla gegant que ens ha regalat. No puc veure casa nostra des de dalt però si me la puc imaginar. Tanco els ulls i vec els llacs rodejant-me de pau, Olga ha sigut teu!
Ha sigut una ascenció dura amb pocs quilòmetres, molt desnivell, molta aigua i sol però ha sigut una de les mes satisfactòries. Quan era apunt de quedar-me al cotxe a dormir, quan em feia mandra sortir-ne per no mullar-me i quan només pensar que aniria amb els peus molls tot el dia se'm feia una costa amunt m'ha donat el regal més gran. La muntanya ens ha tornat a rebre per la porta gran i amb l'abraçada incondicional que sempre ho ha fet. Sempre l'hem respectat i ella ens ha respost. Ja podiem tornar a casa. La xica m'esperava i teniem tot el dia per endavant!
Semblava que la boira es volia retirar i ho hem tornat a intentar però avui no era el dia de veure els llacs, així que després de veure-ho clar decidiem tirar avall. Seria una baixada divertida i ràpida plena de paisatges impresionants recient "regats"! Ens estava regalant tot un espectacle, no podiem tirar més de la corsa.
Aviat em sigut a baix, em descansat una estoneta al sol a la bora de la "tolla" on es respirava tranquil·litat però no podiem badar. Segons la previsió l'aigua tornava als voltants de les 12 i voliem ser al cotxe, així és que baixant pel borant de l'esquerra, fent fotos increïbles jugant amb l'herba molla i les boirines després de la pluja arribavem al cotxe. Era de despedir-me d'aquella vall per un dia, sabent que ben aviat tornaria!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada