Ja portavem terreny investigat i després de la visita al parc de Merlet, ja s'haviem com arribar a Le Brévent, així és que també teniem destí.
Era aviat, molt aviat! però haviem de ser matiners per tornar a ser a l'hora de dinar a casa i així aprofitar el dia. No sabiem quin camí ens esperava però si ens podiem imaginar que seria costa amunt. No erem a molta altura i haviem de passar els 2500m, així és que xino xano i primer feiem direcció el refugi Bellachat.
Primer teniem una zona boscosa, on la fresca era la protagonista. Tot i que amb la calor passada tots aquells dies encara era d'agraïr. Era un bosc nét, pulit i ben cuida't. Era un cami molt amè on el mateix entrava i sortia del bosc amb escales o rierols. Una vegetació verda intensa i tota per a nosaltres sols.
Fins què... Sisi, una bona visita vam tenir tot i no ser massa agradable ni benvinguda. Del no res sentiem un soroll i al girar-nos, als nostres peus ens sortia un escurçó (o almenys creiem que ho era). Em feia fàstig però tenia curiositat i només atanssar-me venga bufar! Finalment li donavem pas i naltres feiem via ràpida!
El primer coll semblava que volia començar a treure el nas i acompanyar tot aquell mar de montanyes blanques que ens envoltava pel costat, el refugi no podia estar massa lluny. El primer objectiu era a la vista i la vall se'ns començava a obrir!
Després de fer postureo i veure el refugi per fora, era hora de continuar. No ens havia cautivat massa i encara teniem camí per endavant així que haviem de continuar amunt on ens trobariem una fita ben eixerida que ens donaria la direcció a seguir. Començaven els camins i caminets. Uns direcció Le Brévent, els altres al llacs i altres als veïns 😄
Realment fent la ruta que fessis era molt improbable perdre't. No sabiem on anavem o el que ens esperava, tant sols ens resguardava una petita foto d'un mapa que duiem però el terreny s'ho valia. Tenir l'Agulla du Midi, el Montblanc.. Al davant i tota l'estona fent companyia era un privilegi! No sabia si arribaria a fer cim, però només per allò ja valia la pena!
Ara ens tocava fer una pujada una mica més progresiva, ja res comparat amb el què duiem i la calor començava a fer acte de presència. Tot i no sé gaire més de les 9 del mati ja començava a tocar els nassos, així és que quan més aviat obrissim via millor!
Començaven a apareixer muntanyes on tenies la sensació d'estar envoltada del PN Monte Perdido, unes pareds gegants de roques apareixien del no res tot omnipresents. Era tot com un somni.
Ens picava la curiositat de com seria el llac de Brevent, però se'ns desviava de camí i no podiem perdre el temps, així és que decidiem fer via quan de repent ens va apareixer. AL mig de tot aquell verd que es divisava sota nostre apareixia una taqueta blava fosca i on ens donava el bon dia, el llac es deixava veure!
Tot i la seva majestuositat allò es començava a fer llarg. Semblava no sortir mai aquell conjunt de ferralla per a divisar el que ens quedava. Si, per desgracia el cim tenia instal·lat al vell mig un telefèric dels tants que hi ha a Chamonix... Tot i així vam agafar un dia de poca afluència.
Quan menys m'ho esperava i quan més preguntava al Miquel si faltava molt ens treia el nas la ferralla :) Ja es podia veure el que quedava de camí. Primer un tram molt corriolero, un corriol enamoradís que et conduia a un montonet (per dir-ho finament) de pedretes que et portaven al cim. Aquell montonet semblava no acabar mai però ara ja ho teniem a tocar!
Semblava que ja només ens quedava un pas de gegant per arribar! Per fi podia començar a divisar la línea de meta. Des d'allí dalt veuriem tota la vall de chamonix, tot el massís de Montblanc... Tot d'una tirada i tocant-ho amb la punteta dels dits de la mà!
El cartell ens indicava que a 100m estava el nostres destí, el cent metres més llargs de la meva vida! heheheh. A cada passa semblava que m'hi fiquessin un cm més per a no poder-hi arribar, però finalment no s'hi va poder resistir! I allí teniem el nostre punt geodèssic, la nostra taula d'orientació ens marcava que erem al lloc adequat en el moment precís! Brévent era nostre!!!
Unes vistes bestials ens esperaven allà dalt! Teniem tot chamonix als nostres peus, les casetes es veien diminutes i les persones semblaven formiguetes. Veiem l'entrada al túnel que et duia directe a italia, Montblanc el podiem tocar amb les nostres pròpies mans, l'agulla du Midi podiem tocar els cables del telefèric... Teniem el món al nostre abast!
Però no podiem marxar sense fer de les nostres, així és que després de pujar de peu al cim (cosa que fins més tard no vaig saber que no podia fer) haviem de fer un bonyet més. No sabem exactament quin cim vam pujar, però al mateix camí de tornada ens en quedava un a una passa on podiem tornar a tenir unes vistes úniques, així és que el moment l'haviem d'aprofitar, igual no tornavem a xafar allò mai més!
Així era com començavem a despedir l'aventura d'aquell dia, on tenia a les flors de casa que ens esperaven per dinar i visitar la glacera de Bossons.
Va ser un dia intens. una baixada ràpida on tornavem a la civilització. Tot i així continuavem el nostre somni, descobrir Chamonix i les seves montanyes, erem allà per a donar guerra!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada