Amb la fresca ja ens trobavem a Ospitau de Vielha, on gafariem direcció port de Rius, per a buscar l'Estany Redon.
Poc vam tardar en girar la vista direcció Molières, es veia bastant assequible per borejar la neu però ni estavem preparats ni portavem el material necessari, així és que li deiem fins un altre dia i encaravem cap a l'altra banda.
Ens tocava territori nou i no sabiem on anavem. Bé, duiem el mapa i sabiem que s'havia de seguir el GR11 però poca cosa més...
Ben aviat ens trobavem dins d'un sencer brut i amb arbres que barraven el pas, però res que no poguessim saltar o borejar. Aquest any sembla l'any dels obstacles!
La vall es començava a obrir i el que haviem començat en un corriolet enmig del bosc es tornava una pedrera. Allí començava a treure el nas molta pedra, molta tentació però no sabiem com es deia cap dels cims que veiem 😂 (finalment sabriem que el cim que ens cridava més l'atenció era el de conangles :)
Així és que mentre uns miraven i remiraven, la resta intentava arribar allí on l'esperaven... Allò enganyava com una mala cosa i el que semblava que seria una paseito tranquil, es tornava a convertir en una vertical amb majúscules, sembla ser que és el que em crida més l'atenció de tot tu!
Evidentment, també parava a contemplar i és que valia molt la pena. No semblava ni que fossim a la Val d'Aran, sino que tenia tota la pinta d'estar enmig de terres franceses. On les roques prenen vida i et tornen tot allò que et fa falta.
El camí no semblava voler acabar mai, i quan et creies que després d'aquella curva i repexonet ens sortiria el famós coll i llac ens tornava a sortir més muntanya, començava a ser una mica desesperant.
Dins de l'ofuscació en què no arribariem on voliem perquè se'ns tirava el temps a sobre, buscavem la manera de fer-ho més divertit. i mentre uns s'esperaven fent fites per marcar camí, l'altra es feia selfies on sortien de fons, si més no eren fotos ben originals!
Començava a preocupar-me de veritat el temps. Estavem arribant al límit del planejat i no teniem res a les mans. Erem dins de terreny desconegut, obriem mapa i semblava no faltar massa, però quan m'he n'adonava, la parella que feia estona que duiem al davant era al quinto pino de nosaltres. En aquell coll temut que feia estona es deixava veure.
Ens ho miravem i ho intentavem per un últim cop. No ens podia faltar gaire per arribar, el port l'haviem de tenir a tocar però el temps també el teniem limitat, si amb mitja hora no trobavem el què buscavem giravem cua, a casa m'esperaven!
Anava fent una passa darrera l'altra mirant al terra. Feia pujada altre cop, de fet no havia deixat de fer-ho en cap moment. La calor s'apoderava de nosaltres i aquest cop el Miquel no podia dir-me el que quedava. Era terreny nou pels dos, els mapes assenyalaven poca estona però ja no ens fiavem ni de la nostra pròpia hombra.
Uns últims passos per a l'últim tram, no sabia el que m'esperava i del no re sento cridar al Miquel AIGUAAA!! Ni m'ho volia creure, alguna tolleta pensava jo....
Crec veure una mica d'aigua em deia! Vés a saber on em nat a parar vaig pensar!
Però si, allí teniem els llacs tant esperats del dia! Però.... no pas els que creiem!! Obriem mapa i ens adonavem que erem a l'altra banda, aquells llacs que deixariem per últim moment per decidir si els feiem, resulta que era el que els nostres peus xafavem. Erem a l'altra banda de l'estany redon i ens trobavem al Lac de Rius i Lac Tórt!
Ara començava a entendre moltes coses. Ara entenia perquè tant sols havia fet a dures penes 4km i 722+!!!
No erem exactament on voliem però a la vegada teniem el que desitjavem. Estar al bell mig del no res, on practicament no hi havia ningú i altre cop tornavem a ser a casa nostra. El nostre aire pur tornavem a respirar i les montanyes ens tornaven a obrir les portes!
Vam obrir mapa altre cop i mirar com estava el terreny per a saltar cap a l'altre costat. Era viable però ens treuria més temps del que teniem i haviem de començar a fer via ràpida. Deixavem el Redon per un altre dia i després de fer un petit descans i contemplar era hora de saltar per on haviem vingut.
La calor potser era el que més ens matava de tot plegat, així és que finalment va ser impossible no acabar com a nens petits o pitjor. Al llac del riu feiem guerra d'aigua i a cada passa que feiem sobre l'aigua per instint hi saltavem per esquitxar-nos mutuament, finalment pitjor que la canalla i com a garrins, però disfrutant com a ningú!
La baixada forta ja s'havia acabat, estavem arribant als senderitos del matí però no podia marxar sense fer el meu salt. Ni l'esquena, ni els genolls....Res molestava en aquell moment, perquè era el meu! :)
La resta es va fer practicament sola. Sense adonar-nos tornavem a ser al nostre principi, on tot havia començat un mati ben fresquet mirant a Molieres, i havia acabat sent un diumenge calurós a les altures però mirant a Molieres altre cop! Una vall que enamorava, una vall que aviat tornarem a trepitjar. Ens enduiem molta calor, però a la vegada una aventura gratificant que poder explicar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada