Bassiero i els seus 2902m

Recients tornats de la france, havíem de donar el toc final a les vacances, així és que després d’obrir mapes, fer consultes i veure que les expectatives del Vignemale eren massa exposades, posavem sobre la taula Bassiero. Xafariem terreny UTVA i duria al Miquel a un cim on ell no hauria estat. Un any enrrera l’havia anat a conèixer, així és que el camí era fàcil i intuïtiu.

El dia ens despuntava una miqueta aviat però era l’única manera de començar amb la fresqueta i intentar deixar enrrera tota aquella gent que hi ha havia al pàrquing de la peülla, era horrible!

 

Aviat vam començar a entrar al joc de primer uns, després nosaltres... Però amb la sort de que quan arribaven a un llac es paraven, així és que l’estanyoleta, el llac petit de Gerber i Gerber i els vam poder passar ràpid, era una zona fàcil i molt coneguda per a nosaltres.

Aviat vam ser a la casacadeta i el riuet, els quals ens donaven les senyals que el refugi mataró estava apunt de treure el nas, les nostres muntanyes eren apunt de dir-nos el bon dia.

    

Era un dia una mica complicat. Per variar l’esquena no donava de si i aquest cop tocava més els nassos que de costum. No volia alliberar-se del tot i no tenia clar fins on arribaria. Així és que anàvem fent sobre el que ens trobàvem. Ara els estanyets de baix, ara el riuet i aviat treia el nas de la caseta taronja. Mirava el rellotge i no anava massa desfasada de les altres vegades, per tant, potser hi hauria la possibilitat de coronar, tot i així no volia tocar campanes. Havia fet el tram més fàcil, ara em quedava el més complicat. Aquella pujada eterna que gairebé pujàvem a quatre grapes i fent el gat.

Erem al refugi i decidíem fer una petita parada, no massa llarga per no perdre el fil. I allí ho teníem tot, la canal que treia el nas, bassiero que ens saludava, la meva vall, les meves roques... em venia tot a la ment altre cop, era com retornar a la UTVA en la qual vaig passar-m’he part del dia rebent a tots els corredors, el temps semblava no haver passat.

Semblava res no haver canviat, però el tros més llarg estava apunt d’arribar. Semblava que no quedava pràcticament neu, només ens calia sortejar un trosset molt petit la qual ens conduïa directa a la grimpada. Necessitava agafar aire, em duria una estona però ho faria! Ho havia fet un cop i aquest no seria menys! Així és que amb el “jefe” al davant tot semblava ser més fàcil

                                                                      

Per ell, un cantar i orbrir d’ulls, per a mi ? el suplici més gran. Semblava haver-li agafat gust a les verticals però no acabaven de ser meves del tot. Una passa darrera l’altra, clavo un pal i clavo l’altre, miro amunt i allà m’espera... Així és com vaig anar pujant fins arribar als rocs grans. Allí sabia que ja estava gairebé dalt del coll, ja només em faltaven dos saltironets, així és que mentre uns estaven sentats prenent el sol.... els altres acabàvem de pujar el gran suplici. Tot per nosaltres, la gent havia desistit de seguir-nos feia estona! J

No ho semblava i després d’obrir els ulls com a mussols hi tornava a ser! Altre cop aquell maleït coll era meu, me’l posava a la butxaca per endur-me aquell meravellós estany gelat i tota la seva vall de cabanes. Tot allò que un dia va enamorar-me i feia oblidar tota aquella pujada llarga, puta i intensa que acabàvem de fer, allò pràcticament ja ho teníem!

Treia el nas tot majestuós acompanyat d’aquell mantell de color lila peculiar que sempre té. Una vall que té un què especial que no sabria explicar. Després de rependre l’alè, mirar i remirar una vall i l’altra li ensenyava que allí començava el festival. Una carena llarga i divertida de pedres ens esperava per a fer la cabreta com ningú. Ja només ens quedava la grimpada final on li ensenyava l’altra punta de bassiero oriental la qual ens plantejàvem també fer tot i que havíem de valorar-ho bé.

I allí erem a punt de xafar 2902m, després de jugar sobre l’última neu que passàvem i després de donar dos passets sobre terreny punxegut ens treien el nas les agulles d’amitges en un costat i Bassiero als nostres peus, el tornava a conquistar, me’l tornava a menjar i el Miquel estrenava cim nou, tocàvem els 3 mil’s de puntetes altre cop!!!!

Era hora de dinar, de descansar, de contemplar, de jugar a endevinar cims... Del que volguéssim, ens ho havíem guanyat i teníem el temps a la butxaca, per tant un descans merescut.

 

Després de pendre el sol i gairebé començar una petita “becaina”, potser era hora de tornar-nos a plantejar el camí de tornada. Seria més curt, si però el teníem que fer. L’endemà certa persona tornava a la realitat, a mi encara em quedava un dia :p

Després de disfrutar com a nens a la neu, de caure de cul sobre d’ella, de baixar cap al coll corrent com una enana i deixar al fons tota aquella vall enamoradissa era hora de començar-me a despedir, l’aventura començava arribar al seu final.

M’enduia una segona coronació a Bassiero on per un cop era jo la que ensenyava terreny nou. La meva vall havia enamorat i amb això me’n tornava a casa. Havent disfrutat com ningú i amb una rialla de gegant. L’estiu estava començant a estar ple de grans aventures i això emocionava!