Tot havia sortit com ho haviem programat i ara quedava la traca final. Després d'una sessió de treball em quedava la part més dura, continuar l'aventura per anar a coronar dos dels tres mils que borejava la vall de Besiberri.
Ho fariem amb dos etapes per tot lo acumulat, el primer dia fins al refugi i el segon coronar i cap a casa! No les tenia totes la veritat, portava molt desnivell però no estava cansada, curiós...
Així és que el dissabte enfilavem el bosc de fades que envoltava Conangles. Aquest cop intentariem coronar per aquesta vall. L'any passat la vall de Gemena se'm va resistir quedant-me als peus de besiberri, aquest cop el volia coronar!
Poc a poc i a relenti pujant i arribavem a l'estany de besiberri. Un estany que sempre havia vist amb foto, que sempre m'havia enamorat però mai l'havia pogut tocar. Aquest cop ho feia realitat, acariciava el què seria casa meva durant dos dies molt intensos. El temps no acompanyava massa, i la tormenta ens amenaçava per a pujar ràpid cap al refugi, tot i així ens donava temps de pendre'ns amb calma la pujada i poder contemplar tot aquell espectacle.
El refugi ja treia el nas i aquella vall cada cop m'enamorava més. Tornar a enganxar el pas d'Ordesa em va costar, però res que no em deixés arribar. Amb una mica més de temps, però va ser nostre.
Ens quedaven hores de contemplar, de descans, de veure passar isards i de sentir la seva brama, realment tenir tant de temps per aquella vall abans d'anar a dormir va ser tot un espectacle!
La nit va caure i el sol va treure el nas! Diumenge era completament diferent. Els núvols havien desaparegut, ni rastre de la tempesta, ni boira... Un silenci absoluta envoltava la muntanya, aquell era el nostre dia!
Una llarga i dura pujada entre blocs que ja havia estudiat el dia abans m'espereva, però tenia l'esperança que allò seria bufar i fer ampolles. Saltar com un esquirolet entre blocs ens encantava, per tant ja teniem un punt a favor. Només ens quedava la resta, posar-hi tota la força possible i agafar-ho amb les ganes més grans del món! La temperatura era l'adequada per a sortir amb tèrmica i no passar calor. A estones fresqueta i tot però sabiem que després ens sobraria. La primera part de roca ja estava superada, ara quedava la més "complicada".
Ens esperava un bon passadís de roca, neu, gel, sorreta... On sabia de posar tots els sentits, però res de complicacions ni parts aèrees. Tot això ja ho tindria a les altures!
Al fons ja es divisava on era el coll i el grupet que duiem al davant ja ens mostrava el camí. Semblava que escalaven la roca pura i dura i realment no m'equivocava massa. Em preocupava més el camí de tornada que la pujada, però en aquell moment no em podia acollonir només per quatre passets sobre sorreta, pitjor havia sigut a Tucarroya! Així és que amb el Miquel al davant marcant pas i cami vam començar a dibuixar carretera amunt!
Finalment després d'un cami vertiginós arribavem al coll de besiberri sud. A l'esquerra nostra deixavem bessiberri del mig, el qual era molt tentador però teniem molt clar que avui no tocaba.
Ara era hora de buscar camí i decidir. Primer fariem Comaloformo, d'aquesta manera ens evitariem passar per les rambles... Tothom feia direcció B.Sud, així és que només ens quedava trobar el cami de fites i tirar amunt!
Aixó és el que vaig trobar-me per poder-hi arribar. Les altures no em fan por, els passos aeris no em provoquen vertigen però aquell pas em donava molt de respecte. A l'esquerra era tota la pared d'escalada i a la dreta, metres avall m'esperaven els estanys de Gemena, era hora de posar altre cop els 5sentits i no badar ni tant sols un segon. Després de vere que era camí segur i saber que el Miquel setmanes enrerra hi havia passat sense problema, era el meu torn.
Era una muntanya russa on a primera vista m'havia enganyat i de valent. Es passava bé i practicament no relliscaves. Ja erem a l'últim tram, haviem acabat el puja i baixa i ara tocava una pujada intensa just abans del tram d'escalada. Res complicat i que no poguessim passar. Realment era el meu terreny i semblava una nena petita, però el fet de pensar que després hauria de desfer tot aquell camí per arribar al sud em feia estar tensa i disfrutar al màxim del moment.
Així era l'últim pas. Escalada pura i dura on vaig disfrutar com una enana. Sabia que ja em quedava RES per a tocar els 3000, allò començava a ser meu i abans de tocar l'hora de dinar. Semblava impossible, però es començava a fer real tot lo planejat!
Vam descansar, vam fer fotos, ens vam mirar el cim que teniem al costat i ens miravem el Sud. Estava ple de gent mentre nosaltres teniem el cim per a nosaltres sols. Valoravem si passar per tota la cresta que ens hi podia dur, però com que no teniem clar els passos que ens hi trobariem vam dir de desfer camí i l'últim tram pujar pedra amunt. Es veia com gent hi pujada i es bastant assequible, així d'aquesta manera ho veiem segur.
Vam desfer cami ràpid i allò que li tenia tant de respecte poc a poc va marxar al veure que passava sense cap problema. Realment les ganes de coronar aquell cim que un dia se m'havia resistit podia més que tota la resta. En un obrir i tancar d'ulls ja estavem a l'últim tram. Començavem a olorar els franxutes que no callaven, la gent assentada al cim i naltres treien el cap! Besiberri Sud ja era meu, l'havia atacat per l'altre costat i l'havia vençut, estava derrotat i a les meves mans!!
Les vistes des d'allí dalt eren increïbles. Podiem divisar d'on veniem, la vall de Gemena, la vall de Besiberri, la vall de Caballers, Comalesbienes i Punta Alta que xafavem dies enrerra... Tot estava al nostre abast.
Des del coll de besiberri, ja li havia preguntat al Miquel que era el cim que teniem a tocar i des d'allí encara el veia més aprop, així és que practicament teniem decidit que la Punta d'Avellers també seria nostra, tot i que ho acabariem de decidir al desfer cami i tornar a estar al coll.
Vam baixar com un cohet. Tenia als francesos que semblaven que et vulguessin fe fer la croqueta cara avall, així és que després de deixar-los passar vam baixar al nostre aire. No ens encantavem i amb menys de 20min erem altre cop a un dels punts de partida. La punta d'Avellers, era a tocar, anavem molt bé d'hora i era un desperdici no pujar-hi....
Vam posar el pal de doble tracció, i cara amunt es feia plana! Em començava a notar les cames pesades sense cansament però que els hi costava, així és que amb l'ajuda del Miquel em seria més fàcil. Tant fàcil que amb 15min vam tornar a tocar casi els 3000!!
D'aquesta manera teniem els dos3mil's+un2986m a la nostra mà! Des d'allí es divisava tota la línea que haviem fet per a poder-los coronar i era xula, xula!!
Vam contemplar-ho una estona i després cara avall. Ens quedava potser el pas més respectuós, del coll direcció refugi besiberri. El camí desfet i ple de pedretes que haviem fet de bon de mati, ens tocava tornar-lo a fer, però aquest cop cara avall. Hi havia molta pendent i era bastant vertiginós, tot i així no tenia més remei, per tant poc a poc i amb molta ajuda al final vaig respirar!! Ja només ens quedava saltar blocs i brincar per la neu, haviem de batejar-nos si o si amb l'esqui sobre pneumàtics :)
Com una nena i fent culades, baixava per la neu i feiem la tornada més rapida. Ja només ens quedava arribar al refugi, descansar una estona i carregar les motxilles grans. Em costava despedir-me d'aquella vall que m'havia donat tant, la que m'havia ensenyat un cop més que el meu limit encara estava molt lluny... però era hora de començar a tornar a la realitat i la civilització.
Així tancava la porta de casa, aquell estany enamoradís m'esperava, aquella platja d'arbres al bell mig d'un verd encantador m'obrien la porta un cop més, m'ensenyaven que el destí estava més aprop i que el meu somni era complert. Haviem saltat d'un parc a un altre, en una setmana plena de desnivell, quilometres, moltes hores i molta duresa, però ho recordava amb la rialla més gran del món, el meu somni s'havia fet realitat, tenia un tresor més dins del meu sac GEGANT!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada