Feia dies que amb el Miquel ja estavem llestos i a última hora la nena també va decidir-se. Feia dies que no feia res, però xino xano tot es podia fer. Vam fer canvi a la cursa de 11 i tots estavem llestos, fins hi tot la Lúla!
Realment pintava molt bon dia amb una mica massa de calor, però niriem fent. La sortida la teniem a Arties i el desnivell fort era llavors. No sabiem com aniria amb la Lúla lligada ja que era el primer cop en cursa, però la veritat és que vam dur-ho força bé i ens vam entendre bastant bé :)
Un al davant i l'altre al darrera, d'aquesta manera la xica quedava recolzada pels dos costats i no li seria complicat. La veritat és que hi posava tota la seva força de voluntat. No es queixava de la pujada ni li senties dir que tenia molta calor Realment s'ho havia proposat de la millor manera portar-ho i aixó ho feia. Començavem a passar el primer poblet (sincerament no recordo tots els noms hehehhe) i ens venia un trosset de baixada. Allò ens faria recuperar. Eren baixades entre boscos, amb hombra, ens començaven a passar els corredors, cares conegudes però ens ho estavem passant pipa!
Al veure passar la Silvia, ens va agafar ganes fins hi tot de posar-nos a córre (escassament uns metres) on el Miquel ens va poder fer una foto ben divertida!
Arribavem al primer abituallament, on trobavem als pares de la Sonia i el Manel, quina alegria trobar-los allí. Mentre la xica descansava i bevia nosaltres petavem la xerrada. Tot i aix-i no ens podiem encantar massa, ens quedava l'última pujada forta. Deixavem enrerra Pont d'Arros i empreniem una bona pujada per a poder arribar a Betlan. No era massa llarga però si durilla, però la salvava totes les vistes que estavem tenint.
Altre cop tornavem a passar coneguts, el Manolo i la Yennis ens donaven les forces suficients per arribar ben sencers al bosc encantat. Alli s'hi estava fresquet i era un bosc molt maco. La Lúla anava estirant i semblava que no em toquessin les potes al terra.
Va venir la part divertida, una mini escalada de roca i sorra, on vam disfrutar com enanos, jo pujava primer per poder-me quedar en una bora mentre el miquel ajudava a la xica, tot i així se'n va sortir molt bé!!
Arribavem a la bifurcació on teniem un altre abituallament i on ens marcava que ja tot era baixada. Després de descansar una miqueta i que la xica estés preparada anavem direcció al poblet, on refrescavem a la Lúla als safareig i nosaltres tocavem ombra, allò començava arribar al seu final Aubert i Vielha ja treien el nas i la Isa ens passava volant!
Ara em tornava a tocar lligar-me a la Lúla, a l'estar cansada la xica li haviem lligat a la pujada, tot i que es petita la Lúla li donava la embrunzida suficient per a tenir una petita ajuda en plena pujada.
Allò ja ho teniem!
Passant per Aubert me'n recordava la Mabel, la llàstima que havia marxat fora tot i que ella sap que tornaré :)
Ja quedaven pocs metres i anavem ben acompanyats. L'escombra feia estona que la duiem al darrera, però en cap moment ens va fer sentir malament, al contrari. Ajudava a la xica a tirar i li donava els ànims necessaris per a veure que allò si que ho podia fer realitat. Ja ens quedaven metres!! Ja teniem els peus a Vielha, després de passar la caseta de Hansel i Gretel, (llàstima no fer-li foto, era una casa tota de colorins i molt ben decorada) només ens quedava donar una mini volta pel poble i fer l'entrada a meta! Aquella tant desitjada, aquella tant esperada per la xica on es posava super contenta, on deia que anava al mig dels dos perquè estava molt contenta!!!
Si, ho sabem! El Miquel no es veu per enlloc, va decir-nos el plaer d'entrar soles i que la xica tingués la seva entrada tot i que vam dir-li que ella també formava part d'aquella aventura!!
La xica ho havia aconseguit, després de dies i dies sense fer molta cosa, amb l'ajuda del Miquel, la meva companyia i la seva empenta ho aconseguia i estava pletorica! ;)
La Yennis feia res que havia crusat meta abans que nosaltres i poca estona després que nosaltres ho feien tota la trupe del Manel i seguidament la Isa. Tots amb rialles com a gegants i contents d'haver aconseguit els seus proposits. Era hora del descans i premis per a tots!
A la Lúla vam penjar-li la medalla i a la xica li va tocar un bon lot en el sorteig de material, no ens podiem queixar gens i estava pletòrica. Veure-la amb aquella rialla gegant tot i el cansament que duia a sobre era la recompensa més gran que jo m'enduia! Estava molt i molt orgullosa de un cop més poder entrar a meta agafada de la seva mà, algo que només jo i ella entenem el que significa.
Ja només ens quedava un super dinar entre amics i rialles on van passar les hores volant, ens despediem de Vielha i la corsa de 15pobles amb unes ganes boges de tornar l'any que bé i contentes per un cop més aconseguir allò que voliem.
Un bon equipo LOVE MOUNTAIN, on van cuidar la xica com un pollet! i com no.. miquel gràcies un cop més per acompanyar-nos a les nostres aventures! La pròxima ens esperava!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada