1a etapa: Refugi Bujaruelo fins Refugi Goriz
18.20km
1800+
9h51’
Feia un
any que ja haviem decidit fer
aquesta volta. Mentre acabavem carros de foc ja montavem “carros de ordesa” (en
aquell moment desconeixiem la alta ruta de los perdidos), així és que amb molts
nervis tornavem a estar a 15 d’agost i el somni començava!
No ho tenia molt
clar, els nervis se’m menjaven i la “por” a moments em feia tirar enrerra, però
ja no hi havia volta enrerra! Així és que després de fer nit a Bujaruelo era
hora de carregar amb la motxilla i anar a probar què passava, tot l’espectacle
era per a nosaltres!
El Miquel s’havia estudiat tot el terreny, perfils, km’s,
desnivell…. Una bona estesa de mapa per a saber tot el que era necessari per a
què jo ho pogués fer.
Ens esperava una bona pujada, de fet ens n’esperava moltes. Tot
eren pujades fortes i grans baixades però sempre amb la gran recompensa de les
vistes espectaculars de tot aquell paradís. Poc a poc anava fent, primer ens
haviem d’adaptar al pes de les motxilles i la coordinació però amb paciencia anava
pujant, tot i així la idea de plegar a la segona etapa encara no la descartava.
Era fácil plegar a Pineta però a la vegada de cobards, així és que m’ho havia
de treure del cap i anar fent dia a dia sense pensar en el que m’esperava.
D’aquesta manera arribava al puerto de Bujaruelo. Primer
coll superat! Ara ens esperava una pujada més progresiva direcció Sarradettes
que si més no portaría una mica més facilment. Allí començava l’espectacle
natura, allí començaven a sortir els rocs que nosaltres esperavem i el terreny
enamoradís que ens tenia amb foto.
Les cascades sortien de sota terra, els blocs gegants queien
com del cel i tot el que ens envoltava era gegantí. Congestes, blocs, pedretes,
crusant cascades, el “falso dedo”… era tot el que ens acompanyava tota la
pujada fins practicament al refugi. L’aigua ens servia per a remullar la gorra
i donar un toc diferent a les mil fotos que vaig fer… El Miquel anava una mica
més endavant, sempre esperant i anar investigant per on era el camí més fácil,
sense adonar-me’n arribava a la final de la pujada, on treia el nas el refugi
Sarradettes i la cascada més gran d’Europa, 400m de caiguda lliure, la cascada
Gavarnie!
Allò era tot un espectacle, però jo esperava el gran moment!
Res de cascades gegantines (no per a no ser fascinant) ni refugi a mig
construir, jo volia veure la “meva” brecha, per això haviem montat la ruta des
de Bujaruelo, per passar pel bell mig! Sisis, fins hi tot per això havia sigut
capritxosa, ehhehehe.
Així és que amb dos passes més i un merescut descans la
tenia al meu davant! Tant majestuosa, tant elegant, plena de neu (era lo que
més em preocupava de tot el circuit) i gegantina com les Tre Cime, semblava que
tornavem a Italia!
Ara si que ens haviem guanyat el descans, davant d’ella i
respirant aire pur. Tant per a mi com per al Miquel tot aquell terreny era nou,
només ens coneixiem la vall de Pineta i era el segon dia, així és que haviem d’exprimir-ho
al màxim. No ens importava estar hores i hores caminant mentre ens emportessim
els millors records d’aquella aventura (tampoc calia que se’ns fés de nit
heheh).
Anavem bé de temps, però tampoc voliem encantar-nos. La
pujada que ens esperava fins al “forat” era per a fer-nos treure la carbonilla,
així és que cames amunt i mirant al terra. Era la única manera que tenia de que
no se’m fés pesada i arrbés sencera a dalt.
Agafant camí alternatiu per a no trobar tanta gent (allí en
baixava al tort i al dret, relliscant i sense vigilar…) i poder tenir un pas
més tranquil, vaig decidir passar la congesta de neu per sota. Havia vist a un
noi pasar-hi i semblava comode i la veritat és que no vaig equivocar-me, així
és que sense adonar-me brincava dins la mateixa brecha!
Estavem els dos amb la boca ben oberta i disfrutant de tot
aquell paisatge tant bestial.
Vam estar-hi poca estona ja que l’aire era fred i no era
molt comode. Vam obrir mapa per a decidir si baixavem per les cadenes o pel
cami convencional. Portavem bastant pes a sobre i tot i que la gent et deia que
estaven bé les cadenes vam decidir tartera avall i disfrutar com enanos, era
hora de deixar enrerra la part francesa (no tant maca com l’espanyola, i no per
ser de casa) i baixar fent ràpels pel mig de les pedres, el que aconseguiriem
visualment era increíble!
La baixada va ser espectacular, ràpida i la que més divertida. Acompanyats de marmotes baranllant-se entre elles i cridant el camí es feia més amè. Feia estona que haviem deixat el terreny rocós i ara ja era més amè. Grans fites ens anaven marcant el camí i nosaltres hi aportavem el nostre granet ficant-ne una, Góriz començava a treure el nas!
Allò ja començava a ser real i el primer dia semblava que arribés al final. L'añisclo ens saludava i a l'esquerra ens quedava el refugi. Tot i semblar que era ben aprop, encara vam tenir que fer una bona baixada i una bona passejada per la herba. On va donar-me temps d'amagar-me del Miquel i fer-li ballar una mica el cap, hehehe. Encara em quedaven forces per això i passar bona estona!
Haviem arribat a casa i ens mereixiem el descans amb una bona dutxa daigua freda!
L'endemà prometia!
2a etapa: Refugi Góriz fins refugi Pineta
17km
1000+
10h34'
La nit ens havia donat molt per a descansar, el bon sopar i bona estona passada ens havia tornat les forces així és que a les 7.30 ens despediem de Góriz i tornavem a carregar motxilla. Teniem el terreny estudiat, ens venia una petita pujada fins al collado superior de Goriz i una bona baixada fins la passarel·la, per a tornar-ho a remontar tot. El pas de los sarrios el deixavem per un altre dia que no anessim carregats, així és que... potes amunt que comença l'espectacle altre cop.
Ens despedim de l'añisclo i el Monte Perdido (tranquil, espero coronar-te ben aviat!) i remuntem cap al collado superior. La veritat és que al ser una pujada amb poc desnivell la fem bé, tot i que per començar el dia és suficient. Amb una horeta ens plantem al coll on hi podem visualitzar blocs gegants i montanyes espectaculars (ara no recordo el nom de totes, heheh)
La fita ens marca que és hora de començar la nostra baixada vertiginosa a no ser voler pujar a 2700m, aquest cop em decidit primer fer baixada i.... vaya baixada!!! De vertigen es queda curta!! Allí hi ha uns despenyaderos que em tornen boja i em fan disfrutar com una enana. Mai veus on és el començament però si el final, tot plegat ho fa més divertit!!
El Miquel m'ajuda a les pareds escaladores afant-me els pals i passant al davant per veure on he de posar els peus, m'ho facilita tot molt la veritat!
Tot allò és encisador i la veritat és que m'ho passo bomba. La flor de neu comença a fer presència però tot i així encara són petites i esmirriades que dic jo ;)
Després de trobar un... com li'n diria? Neandertal, nòmada, naturalista..? Vosaltres mateixos, un home de més aviat passat els 70 a pelo amb la motxilla a coll, tot tatuat i la pilila "tomando l'aire". En fin, divertits un rato i arribant a la fi de la baixada després d'una cascada considerable, arriba el nostre pas al descans, som a la passarel·la!
És aviat i anem bé de temps, sembla que el tute d'ahir no ens afecta massa però tot i així em de fer les parades necessaries. Decidim descansar a la caseta i estudiar-nos bé la gran pujada. M'he desesperat una mica al veure tot el que baixavem per a després tenir que remontar molt més... Una pujada llarga, dura, tècnica i amb molt desnivell però que si o si he de fer, així és que poc a poc el Miquel em recorda que ho farem!
És hora de començar a saltar cascades, anar-les a visitar, a mullar-nos com a nens, a fer pujades bèstials per l'herba, a saltar rocs... una pujada on ho tidrem tot, on hi invertirem moltes hores però del cert que seran ben invertides. Veurem com els suunto's es tornen lelos i pugen a 4200m (ja no ens cal anar a fer el toubkal, ja em pujat un 4000 directe ehheheh) i tindrem un paisatge espectacular, això és tot el que m'enduc d'aquella pujada!
Veniem de molt abaix, vaig patir com una puta pujant, vaig estar-hi molts minuts, em va costar, vaig suar, el Miquel va tenir que batallar més d'un cop per a què no digués prou i fins hi tot em vaig trobar un euro!!
Vaig batejar-ho com el contraix 2, però a la vegada a la nit continuava dient que allò no havia sigut res comparat amb el contraix, que havia sigut una pujada molt dura, molt tècnica i on m'havia costart moltissim, però no suficient per a fer-me plorar com va fer-ho la vall de carros de foc!
Així d'eufòrica i encara amb forces arribava al collado d'añisclo, on teniem les vistes més bestials de la vall de Pineta que mai havia tingut. Ho teniem tot a les nostres mans. El refugi, la vall de la Larri, Pineta... i un tormentón que se'ns atanssava!!!
Creiem que el podriem sortejar, que el segon dia ens en salvariem (el primer ens va caure 4gotes a cinc min de goriz), així és que després de fer les fotos de rigor i descendir una mica per no tenir tant aire paravem a dinar, el raurau del Miquel deia que ja era hora, heheh.
La veritat és que no vam poder estar-hi massa. L'aigua ens va començar a treure el nas i avisar-nos que era hora de tirar avall. Ens esperaven uns 1200 negatius dels guapos, on no ens esperavem que fossin tant durs. Les gotes no marxaven, cada cop eren més grans i la tormenta es va enfurismar. Ens va agafar una bon aiguat al bell mig de la baixada, amb relliscades considerables, pedretes que t'enganyaven, despenyaderos per escalar i un bon bosc soterrat per partida final. Encara vam poder-hi jugar com a nens fent carreres de qui baixava més ràpid, tot i així l'arribada al refugi va ser molt llarga, però al cap de les hores podiem dir que una de les etapes més dures era nostra.
L'aigua calenta ens esperava i ens l'haviem guanyat, pineta era meu!!
3a etapa: Refugi Pineta fins Refugi Espuguettes.
16.82km
1600+
10h34'
Després d'haver descansat i realment estar com a reis a Pineta era hora de despedir-se. Venia l'etapa que ens coneixiem fins a Tucarruya, la qual cosa ens facilitava perquè sabiem el que ens esperava. Mentre els nois del refugi ens deien que el pas de Tucarroya a la part francesa era complicat i parlavem amb més caminantes com nosaltres, decidiem que quan arribessim al pas alternatiu decidiriem què fer. Podiem anar direcció coll del Puerto Nuevo, però per molt que ens diguessin sabiem que no seria el mateix. Sabiem que la pujada del Balcó seria dura, però estar als peus del Monte perdido i tenir als nostres el llac de Marboré no tenia res que veure!
Com podeu comprobar era dura però divertida! :)
Les cascades del Cinca semblava que gràcies a la tormenta de la nit anterior eren més abundants però la pujada no s'havia tornat plana no... hahahahah.
Vam començar a pujar sense pressa però sense pausa. Havia de trobar el meu ritme, d'aquesta manera podria pujar sense tenir que parar massa i no fer esperar massa al Miquel. Ell anava com una gaçela i jo com un gosset darrera, tot i així amb les parades adients, remullant la gorra moltissimes vegades i de tant en tant treien el fetge, aconseguia fer mitja pujada sense parar! Ja només em quedava el tram final, un zig-zag puta de nassos, però d'allò més divertit perquè els dos sabiem que arribava a la seva fi. El balcó començava a dibuixar-se i deixava que el sherpa es posés a córrer. De tant en tant sé que li agrada i també li va bé, així és que jo anava fent xino xano i ell treient fum pel cul :)
D'aquesta manera deixavem enrerra tot aquell camí marejador i ja erem al balcó de Pineta, realment per molt que ja hi haguessim estat ens tornava a sorpendre tot l'espectacle que teniem davant. Monte Perdido, Cilindro de Marboré, els Astazu's, la vall de Pineta.... Tot ens deixava amb la boca oberta! Malauradament no ens podiem entretindre massa, l'aigua ens començava a amenaçar altre cop i teniem molt present que la baixada de Tucarroya no la podiem fer plovent, així és que després de quatre fotos que no ens podiem deixar tornavem a rependre el camí.
El tram fins al llac de Marboré ens va ser molt fàcil de fer i de portar, ens sabiem perfectament els atajos per a fer-lo més curts i no xafar tanta neu, encara quedaven congestes i tot i ser fàcil de passar-les et treia molt de temps, així és que després de consultar a una parella que venien de tucarroya on semblaven més que asustats per on havien passat que una altra cosa, jo li deia a Tucarroya que ja venia!!
Crec que ha sigut el cop que he pujat més ràpid fins allà dalt. Portavem al darrera un grup de gent gran el qual tenia clar que no volia portar molt empegat. No per l'edat, sino perquè el camí de baixada estaria igual de desfet que el de pujada o més i això implicava caiguda de rocs sense voler i tenir que arrelentir el pas. Teniem clar que no calia córrer, però tampoc encantar-se! Així és que en un plis plas estava cara amunt i treient la fel amb molt de gust! :)
Vam fer la foto de rigor per a poder dir que haviem passat per allí i deseguida vam agafar el camí de baixada. Anava amb una mica de respecte després de tots els comentaris negatius que haviem sentit però mai tant que no poguessim passar! A desfer cami sempre hi erem a temps, així és que vam començar a baixar sense mirar massa avall. Li deia al Miquel que no anés molt lluny, pos tocava plegar pals i estar a l'aguait per si acas. Molts cops en tenia sort d'ell, de dur-lo al davant i veure per on trepitjava, la baixada semblava que dintre de tot era assequible.
Així era el nostre descens de vertiginós. Realment des de dalt semblava que era lluny i dret, molt dret però en veritat no n'era tant. Un punt passat el mar de pedres més dretes i el pas més complicat on vaig treure'm la motxilla, començava a respirar. Ja no caminava amb tensió i començava a disfrutar més de tot aquell terreny que tant m'agradava.
Aquest eren els dos camins que veiem de costat a costat. El coll que haviem d'anar buscar i la gran baixada que haviem fet. Allò ja ho teniem!!! Després d'indicar al grup que duiem al darrera que era millor baixar per l'esquerra a naltres ens tocava la part divertida.
Mentre jo baixava tot el corriolet d'areneta li deia al Miquel si volia coronar aquella punxa tant "bonica" que teniem al davant. Després de vere que no me'n sabia gens de greu, ell tirava i jo també. Amb la diferència que mentre ell havia baixat, pujat el pa de sucre (així el va batejar una noia que vam compartir estones) i tornat a baixar la Olga arribava al bell peu, com veieu... el mateix ritme! hahahahah.
Després de descansar, explicar-me la espectacular flor de neu que havia trobati de menjar una mica era hora de trepitjar més mar de rocs. Anavem fent saltironets com aquells isards que no es deixaven veure i realment ens passava volant. Agafavem dreceres per a fer-ho més divertit tot i que sempre amb mapa obert!
Ja etsavem al tram final. Divisavem el camí fàcil que es feia venint de puerto nuevo i sabiem que la decisió presa era la correcta. Ja només ens quedava uns 200+ més per arribar a Hourquette d'Alans, l'últim coll que haviem de travessar abans de deixar la part francesa i veure el refugi d'espuguettes. Encara seriem a terreny francès, però en estat pur! Tot herba i res de pedres!
Aquesta era la nostra rialla quan ja veiem el refugi, estavem apunt d'aconseguir-ho! La tercera etapa sent una de les dures i amb la satisfacció més gran del món. La baixada va ser ràpida i molt amena. Caminar per la herba ajudava als meus peus i semblava no fer-se tant feixuc, les hores començaven a pesar però el cansament no! :)
Amb quatre gotetes sobre nostre allí el teniem, al bell mig de la natura envoltat de bellesa. Un refugi acollidor i familiar on et dónava pas cap a la vall de Gavarnie i unes vistes espectaculars. Era hora de duxar-se dins del fregadero (no hi havia dutxes), fer córre la sang amb aigua calenta i tenir la nostra habitació VIP! Sisis, encara no sabem el perquè però ens van donar una habitació per a nosaltres sols, creiem que és la part oberta de refu quan deu estar tancat, però a nosaltres ens va anar d'allò més bé no tenir que aguantar cap ronc de ningú ni tenir que vigilar no fer massa soroll, els catalans a Espuguettes havien sigut molt ben rebuts! :)
4a etapa (última): Refugi Espuguettes fins Refugi Bujaruelo, passant el circ de Gavarnie.
24.63km
1157+
11h35'
Després d'una nit en un hotel de cinc estrelles i veure que la boira no aixecava del terra, el camí haviem de continuar. Li donavem una mica de color i decidiem que després de no matinar tant era hora de tornar a carregar motxilles i acabar el de fer el somni real.
El camí evidentment no era molt intuitiu, el Miquel volia drecera i la Olga seguir el que semblava ser un camí. No per a que fós el segur però si que el més lògic de dur-nos direcció a la vall de Gavarnie que és on haviem d'anar parar. En principi voliem agafar el camí directe que donava a l'Hotellerie, però la boira i l'orientació no estaven al nostre favor. Vam trobar el camí d'isards, no sabia ben bé on donaria però segur que algo ens sortiria, i equivocats no anavem.
Vam anar a parar a un altre refugi camuflat que es trobava al bell mig del bosc, encantador, d'aquells que només veure et donen el caliu familiar. El Chalet de Pailha. Ens sortia una senyora molt amable preguntant si voliem entrar, i amb el meu frances xapurreo que moltes gràcies però buscavem el cami per anar cap a l'Hotellerie.
Després de seguir les seves indicacions no teniem molt clar si anavem per bon camí. En aquelles hores la boira encara no havia aixecat ni un pam i la llàstima que tots els que coneixiem del refugi Espuguettes aquell dia no matinaven... Estavem en un camí molt maco i amè, passant per mini cascades, un corriolet d'allò més fàcil enmig d'un bosc, però no sabiem on anavem. Després de treure mapa uns quants cops i creient que anavem direcció dels Astazu's (Els camins passaven mot junts i paralels), decidiem desfer camí i baixar fins a Gavarnie. Donariem més volta, però no ens la podiem jugar. D'aquesta manera ens asseguravem xafar ferm i anar més tranquils.
La baixada va ser rapida i transitada com les rambles. Families amb els nens pujaven a passar el dia mentre nosaltres anavem direcció el Pont de Navau per a poder anar a visitar la cascada més gran d'Europa amb 400m de caiguda, la cascada de Gavarnie.
Amb 30minutets erem al pont, on descansavem, veient grups començant la alta ruta de los perdidos i on decidiem que fer.
Finalment decidiem anar a veure la cascada, anavem molt bé de temps i no sabiem quan tornariem a posar els peus en aquelles contrades. De fet estava a menys d'una hora caminant i valia la pena. Tot i que des de mig camí ja es veia vam acabar arribant a l'Hotellerie, on veiem que al mati haviem agafat el bon camí i haguessim arribat igual. Ara ja ho sabiem per un altre cop!
Després de dinar i descansar de la feixuga calor que feia tornavem a rependre el cami. Ens venia una bona pujada, dura per gespa però molt intensa. Poc a poc i remullant-nos al riuet que anavem trobant, deixant enrerra la vall de Gavarnie per entrar a la de Bujaruelo. Pujavem silenciosos i cadascú buscant el seu ritme, però és que la calor era matadora.
Arribant al coll, així era com ens despediem de tot aquell mar d'espectacle. Deiem que aviat i tornariem, era hora de rependre el camí cap a casa.
La pujada ara ja no era tant intensa, el desnivell haviem fet practicament la meitat. Ens esperava una pujada progresiva entre gespa i un corriol molt comode. La cabana dels soldats ens esperava per dinar i les marmotes ens anaven acompanyant pel camí. Tot i voler-les caçar no hi va haver de manera! :)
Vam passar mines, tornavem a divisar-se les marques dels isards i ja treia el nas la cabana, el nostre descans arribava!!
Des de la mateixa porta em mirava el petit trajecte que em quedava per fer realitat el meu somni. La alta ruta de los perdidos començava a agafar color i començava a tenir-la entre mans. Allò que havia començat un dilluns amb molta por i amb possibilitat de plantar-me es començava a fer real. Ja no hi havia excuses ni pujades d'infart, ja només em quedava una vertical fabricada per a nosaltres i la baixada fins al cotxe. Realment va ser rapida i amb molta força. Amb moltes ganes de dir que un cop més, havia pogut amb lo proposat. Havia sapigut gestionar molt bé els dolors, els havia sapigut combatre sense medicina, tant sols amb cremes de fred, arnica i amb molta cura. Realment els somnis hi són per a fer-los reals i jo amb unes hores ho tindria a les mans.
A Hores d'ara crec que encara no esta gens assumit, vam arribar de dia, vam realitzar la ruta amb quatre dies molt intensos tal qual haviem planejat, amb una dutxa d'aigua freda per a revitalitzar-nos i despertar-nos del somni, veure que havia sigut real. Havia sigut capaç de menjar-me els meus 80.08km i 5560+ !! La alta ruta de los perdidos era meva! Carros de Ordesa (tal com l'haviem batejat primer) es feia real! Ja només quedava descansar i l'endemà fer un petit passeig fins el pont d'Oncins on donavem de menjar a les truites!
Una travessa enriquidora, encantadora, amb uns paisatges que no es poden explicar, s'han de viure! Una experiència gegant on m'enduia el tresor més gran fins ara, un cop més la meva inseguretat em donava autosuperació!
La setmana no acabava i la vall de Besiberri m'esperava!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada