Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

divendres, 16 de setembre de 2016

Montorroio, et vesteixen a 2861m!

Fa mesos enrerra vaig tenir que despendre’m d’una part que no ens va agradar. Durant tots els any que tinc sempre m’havia acompanyat, així que vaig decidir que ho continuaría fent. Vaig agafar un tros de ferralla com qualsevol diría i vaig dir que la duria dalt del nostre cim, on vaig coronar-lo per primer cop amb la meva filla i on tindria el significat més gran del món. Així és que després de prepar-lo, pintar-lo i arreglar-lo estava llest per a pujar a 2861m i vestir a Montorroio.

Feia molts dies que amb el Miquel ho haviem planejat, ja teniem dia, un 5 de septembre que per casualitats de la vida era el mateix que l’any passat per a fer el reconeixement de la Matxicots, res podía fallar!! També ens acompanyarien la Isa i la Yennis, que seria el primer cop que pugessin a tanta altura i al cim.

Així és que al tres de la tarda agafavem cotxe i amunt que ens esperva la pista i els caballs. Sorpresa meva quan dins del ramat hi trobava aquell caball que feia tres anys enrerra havia pogut tocar i acariciar, aquell que va donar-me una mirada increíble i que per segon cop ho tornava a fer. Em tornava a sentir a casa, com si durant tot aquest temps no hagués marxat i com si em conegués de tota la vida. Una sensació tant calida que només jo i el Miquel podiem entendre.

Després de tornar a la realitat haviem de seguir cami. Ens faltava una mica i no podiem badar sino se’ns faria tard per la tornada.


Carreguem motxilles, creu, Caixa, banderetes, bolis, menjar…. Tot lo necessari per a coronar, vestir-lo i tornar a baixar. Decidiem pujar des del pas de mainera amunt, com l’altre cop però era la manera més rápida. Una pujada intensa de molts pocs quilometres però que et permetia unes vistes que no es podía descriure. La Yennis i la Isa estaven disfrutant i el Miquel anava marcant camí per a no perdre el temps, vaig suar la cansalada però sabia que valia la pena. Per a tenir-lo allí al davant present, el omnipotent Montsent ja ens treia el nas i anava acompanyat de Montorroio, l’objectiu ja es veia i les ganes eren cada cop més grans.



Ja em trobava a l’última pala, plena de pedres i al meu estil. Pujant per la mini cresteta i després el caminet de dos passes endavant i una enrerra. Costava, semblava no arribar mai…. Mentre el Miquel i la Yennis ja havien arribat a dalt jo anava fent xino xano amb la Isa que m’anava esperant. Sabia que em quedava molt poquet però les ganes d’arribar i no podem semblava que se’m menjaven.



Allò ja ho tenia i finalment ja divisava el suposat cim! Suposat, per què? El Miquel ja havia avançat feina i ja tenia casi tota la fita desfeta. Una bona feinada ens esperava! Però ho faria amb les ganes més grans del món i amb tota la meva il·lusió, ho havia de fer per a dos, per a mi i per a la nini. Ella aquest cop no va venir, però es va encarregar de fer-li saber que hi era, havia preparat una pedra molt especial.

Així és que després d'agafar aire, descarregar les coses i un cop més contemplar tot el que tenia al meu abast era hora d'enllestir la feina, ho tenia tot preparat, així és que era hora de treure's el fred!




D'aquesta manera era com ens quedava el cim, més galardonat que mai i amb un significat inmensament gran. Després de posar les pedres grans i assegurar-se el Miquel de que allò podia aguantar era hora de posar les falquetes. Entre tots vam anar tapant tots aquells forats que quedaven per assegurar la creu almenys una temporada, era concient que qualsevol dia podia caure, però ara tocava assegurar-ho.



Després de saltar, plorar per dins i veure que gràcies al Miquel havia fet real el meu somni, era hora de començar a desfer camí. Em despedia del meu cim deixant una caixa assegurada on tothom hi podria firmar i amb una pedra de riu molt especial, hi tornaria d'aqui dos setmanes sabent que potser no estaria igual però aquell dia el deixava ben vestit i somrient com mai!!


Agafavem la via rapida i decidiem tornar-nos nens. Fariem la tornada per entremonts, així els hi ensenyavem terreny i perquè enganyar-nos, jo i el Miquel disfrutavem com mai baixant com enanos entre la roca!!
Una baixada espectacular, on els peus practicament no ens tocaven al terra, on em senti àguila i volar per sobre tot aquell paradís, vaig disfrutar-la com feia molt de temps que no feia i això encara em va fer més forta.



Aviat va començar a fosquejar, on no hi havia problema, estavem avisats i veniem carregats de frontals i ganes per a disfrutar de la nit. Deixavem enrerra al gran cim i veiem una de les postes més espectaculars que mai he vist. De fet crec que a les altures encara no havia vist res semblant, semblava tot al nostre favor i teniem uns colors que valia la pena parar a contemplar i a intentar capturar, el cel se'm menjava amb tot el que m'estava donant!




Parant, saltant, menjant... allò valia la pena contemplar-ho però també haviem de començar a colar. La posta durava hores però nosaltres ja no teniem tant de temps, així és que aviat vam ser al coll d'entremonts on la nit ja queia i ja només ens quedava l'última baixada, així és que després de fer ioga enmig d'un forat rocós em preparava per la gran baixada, Enmig de vaques, el riuet que ens acompanyava a estones, caballs que marxaven galopant i perdius que sortien del no res ho feiem nostre.


En un obrir i tancar d'ulls erem ja a la pista, ja només ens distanciaven pocs quilòmetres fins al cotxe. Sense adonar-nos ho haviem aconseguit, fer un bon entrenament, un bon quilometratge una gran tarda en companyia i sobretot havia vestit al meu món! No m'ho podia creure però era real!!


Gràcies a elles i el sherpa del Miquel allò havia pogut ser possible. Em quedava el record més emblemàtic després d'haver-lo coronat amb la pitufa. Un record que crec que tardaré molt de temps a esborrar. 
Demà és el gran dia i a través de la Rialp Matxicots hi tornaré. Sé que res serà el mateix. El cim ja no esta vestit, la creu ha caigut i les banderoles s'han enssorrat... Sabia que podia passar, no m'ho esperava tant aviat, però també sé que hi tornaré després d'aquesta setmana. No vui que es quedi com deixat i oblidat. Buscaré solucions, remeis... però et tornaré a vestir i de gala! Montorroio demà pujaré a per feina, però espera'm que tornaré amb més ganes de lluitar!!

Ja només em queda dir que gràcies per acompanyar-me, gràcies per dir-me que era possible i que no era una idea descabellada, gràcies per ser-hi i portar-m'hi. Demà t'hi esperaré amb els braços oberts i amb el canó a punt per a que tinguis el record més gran d'una gran ultra que faràs, gràcies MicQ. :)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada