Sabia que seria un cap de setmana molt i molt llarg, però la recompensa que m'oferia era inmillorable. Trobaria altre cop a grans amics de batalles enmig del no res, tornaria a trepitjar el meu cim, aquell que és importantissim a la meva vida, podria tenir l'oci i el treball junts en un i totes les emocions que viuria serien inmenses, així és que per 5è any consecutiu deia un SI a la Rialp Matxicots!
Començava el divendres després de dinar. L'aventura i neguit de donar dorsals, veure cares conegudes, tenir reunions de diferents sectors.... Ser una noia multitareas em va molar, així és que després de distribucions de fotografs, cotxes, controls i emisores.. era hora d'anar a fer d'inquilina a casa l'Anna i l'Albert, juntament amb la Juanin, als quals els hi estic eternament agraïda de tot el que van fer per nosaltres, sou GEGANTS!!!
Després de dormir casi 3horetes, era hora d'aixecar, carregar tot l'equip fotogràfic i havia arribat la meva hora. Montorroio i gairebé els seus 300 corredors m'esperaven a 3000m! Seria un dia molt dur, ens esperaven temperatures molt baixes i més dolentes que l'any passat, però pujava preparada! Les 4capes i els 2pantalons crec que em salvarien el cul :)
La pujada va ser ràpida, com l'any passat. Treient llengua amb l'Albert al cap davant, no ser la única que es coneixia la zona al ser de nit em tranquil·litzava molt, així és que en un obrir i tancar d'ulls se'ns obria el dia dalt del cim, la festa començava!
Van ser moltes hores de feina, de passar fred, de no sentir-me ni mans ni peus, de pensar que potser aquest cop no aguantaria tots els corredors... Veure passar, al Carlitos, a l'Albert, gent de la Ultra, al Miquel, la Juanin, l'Ester i les meves escombres preferides (Xarli i Tete Josep M), va fer que tot sigués una mica més fàcil i cada cara coneguda em feia treure del cap tot aquell fred que estava passant. M'anava movent com podia a estones per a poder veure aquell cuquet gegantí que baixava des de Montsent i s'enfilava per Entremonts, m'enamorava!!!
Les últimes hores del dia estaven arribant a la fi de la meva jornada i veure com la Juanin i l'Ester passaven per les meves mans magnificament acompanyades, crec que va ser el regal més gran que vaig tenir allà dalt. Aquest any era la meva il·lusió, poder-les cridar, animar i emocionar-me al poder-les abraçar a 3000m, la primera part de la Rialp Matxicots em donava el regal més gran, rebre l'amistat! :)
Després d'ajudar a abituallaments i acabar el dia tard, diumenge havia arribat, el meu dia havia arribat! No les tenia totes, de fet sabia que la jornada del dia anterior em podia passar factura, però ho devia a tothom presentar-me a la línea de sortida.
Per tots aquells amics que confiaven en mi, per l'Anna Camp que m'esperava a Escas amb la Sofia, per la Juanin que estaria a les vinyes, per les grans escombres que duia darrera (Carlos, Miquel i un altre noi), pel Xarli que seria a meta per veure'm arribar, però sobretot per ella, la meva floreta estaria amb els braços oberts esperant... Així és que havia arribat l'hora de demostrar que és el que podia passar i un cop més posar-me a prova. Per 5è any consecutiu feia la meva mitja.
La veritat va ser una cursa que gestionava molt bé, el coco m'acompanyava en tot moment, trobar-me a tothom conegut em donava les forces que el meu cos necessitava, però crec que sempre hi ha un primer cop per tot i aquest va ser el meu. Era hora de sentir una retirada pel meu cos, ni el fet de que tingués la meva filla a la meta esperant-me van poder fer-me acabar. Vaig intentar continuar quan el kiko m'oferia la retirada, vaig tirar uns km més, vaig intentar-ho i el coco lluitava contra el cos, però a Sort vaig saber que allí acabava la meva cursa aquest any. Amb llàgrimes per dins el meu cos deia PROU. El fred del dia anterior, la jornada passada, els nervis i neguits i totes les emocions van poder amb mi... Acompanyada de l'Isma, la Mònica, Xavi, Kiko, Miquel, Carlos (d'escombres).... uns grans amics que no em van deixar en cap moment deia que la meva cursa acabava alli. Sabia la resta que m'esperava com igual sabia que no l'acabaria. Seria massa llarg, seria massa dur...i no tenia ganes de patir. Havia començat per a disfrutar i en aquell instant vaig deixar de fer-ho, així és que considerava que l'havia acabat igual que el primer amb la diferència d'un destí diferent :)
Marxava cap a Rialp amb la gran companyia de l'Isma, que va donar-me aquell kit kat que necessitava. Marxava amb la rialla més gran del món perquè vers tot el que havia passat el dia anterior, tot el cansament acumulat que duia, havia sigut capaç de fer practicament tota la cursa, el tram més dur i tot el desnivell, per tant la Rialp Matxicots me l'enduia de totes formes a la MEVA botxaca!!!
Només em quedava retrobar-me amb la meva princesa, amb la meva vida, recol·lectar a tots aquells amics que m'esperaven a meta, esperar al Miquel el qual portava tota l'estona darrera i a tots aquells col·laboradors que van fer el dia més especial!
Gràcies familia, gràcies amics, gràcies directius per a deixar-me viure d'aquesta manera aquesta gran aventura! L'any que ve tornaré amb molta més guerra!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada