M'entrava per la porta amb un dibuix a la ma i de fons el turbó i el montsent, mamà ja sé on vui anar! Al montsent, així ès que se'ns havia girat feina a les dos però amb moltíssima il.lusió
D'aquesta manera el diumenge per no variar, ens començava molt d'hora. No despuntava el sol que ja estavem montades al coxe i mano mano anavem explicant batalletes.
Que si ara un conill, que si ara una llebre, per allà un esquirolet desorientat.. sense adonar-nos ja haviem arribat a destí.
El sol ja despuntava al Coll del Triador, i allí començaven les dos formiguetes l'aventura.
No era res de nou coronar Montsent les dos soles, però si que era especial. Feia temps que no hi pujavem i per a ella era important. A la vegada, feiem un trosset de ruta nova ja que el Triador no l'haviem trepitjat mai...
Xino xano vam anar fent i com que les vaques eren lluny anavem més tranquiles. No ens fan por però tampoc som amigues :p
Les vistes com sempre espectaculars i sense poder deixar-les de mirar. Com era evident la pujada costava però miressis on mire tot pujava!
Per a què no es fes tan pesat vam fer un petit joc que a mi m'és molt amè. Petits reptes! Li explicava que aniriem de pedra en pedra o de forat en forat, fent petits descansos i segur que la pujada no se li faria tan pesada. Renoi!!! Qui l'agafés!!
L'intentava fer pujar fent esses per no ser tan pesat, però quan me'n donava compte tornava a tirar en
línea recta dient-me que era més directe i no tenia que donar tanta volta... coi, quin patiment m'esperava :p
I així xino xano vam anar fent. Realment arribar a la canal no es va fer pesat, també deurien ser les ganes que teniem les dos de aconseguir-ho juntes.
Ara venia la part tecnica. Li feia algo més de respecte i això li marcava una mica d'inseguretat però res que l'aturés! Així és que agafada al seu pal i agafada a les pedres tira amunt que tiraràs. Ens costava una mica més però acabavem de coronar la canal.
Ja només ens quedava l'uúltima part i era nostre! Ens anavem girant enrerra i a la vegada, que no ens creiem que ja erem allí, semblava que arrossegavem una boira. Temiem no veure res a dalt, és el que sempre havia passat però semblava passatgera, així que de moment no li deixavem cantar victòria.
La part tècnica de la cresta no va costar tant. Anavem fent de pedra en pedra però n'hi havia moltes! Jejeejej. I d'aquesta manera aviat ens plantavem al vell coll de montsent on ja es veien les dos banderes i la xiqui començava a marcar victòria!!!!
L'últim tros... vist i no vist! Com aquell que no vol, treia les forces d'on no les tenia i ho pujava volant. Mira mamà, LLAAAAAAAACS!!!! Quin és aquell?i aquell tan buit??? Tort, estant gento, mariolo, morto, colomina, mar, frescau... es veien tots i era una magnifica bellesa!!!
La veia tant entusiasmada, es respirava un aire tant diferent. Inclús una simple frase on posava que havia pujat per segon cop al llibre de firmes la feia suficientment feliç. S'aconformava amb tant poca cosa...
Mamà, ho hem fet, ho hem aconseguit, ja hi som!!!!..podem menjar aqui? Hi tant!!!! Ens l'haviem guanyat!!!
Així és que després d'ensenyar-li el Subenuix i quatre cosetes que em demanava decidiem tornar avall.
M'havia plantejat fer montorroio perquè de temps anavem molt bé però al no conéixer el terreny i la boira que no acabava de marxar ho deixavem per un altre dia.
Així és que deiem fins un altre dia al nostre cel i ens endinssavem a la baixada.
Aquest cop sense passar per la canal i fent la zona més amena, passant entre vaques i caballs furros aviat ens plantavem al coxe, on valoravem tot el que haviem aconseguit.
Un cop més aconseguiem lo planejat, però per primera vegada feiem un cim sense crits, sense plors... sino que al contrari ple de rialles, elogis i donant-nos la força necessària l'una amb l'altra. Una experiència única on em confessava que no em lliuraria d'ella i que ens en quedaven moltes!!
Una mostra d'esforç i constància per part d'ella invensible, imparable.
Així és com veig a la meva peque!!! Ara a per la pròxima.
Salut i non sTop*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada