Pic de Subenuix 2949m

Un pic ple de llàgrimes de suor.

Així és com definiria l'aventura d'ahir. Sabia que seria llarg, dur i era molt desnivell però us asseguro que és un dels pics que més he patit i més dur he trobat fins ara.

L'aventura començava a les 5 del matí. Sisi... és molt d'hora però no ens importava. Així és que als 6 ja estavem plantats amb el Miquel a Sallente. Mentre la lluna ens acompanyava fent els últims.  preparatius, carreguem motxilles i comencem amunt!

El dia va despuntar ràpid i pigolo + carrilet deseguida van estar enllestits. Realment era llavors quan començava l'aventura. Ens endinsavem dintre del camí que duia cap a torti tots els altres estanys. Feia dies que no xafava els 2000m i començava a passar factura. Intentava seguir-lo però no podia... Bueno Olgui, no passa res ves al teu ritme i a vere què! Primer no podia ni fer dos passes sense parar i progressivament vaig anar controlant per no parar, però... El cap no m'ajudava, no m'acompanyava... Però.. havia de superar aquella lluita, l'havia de vencer, així és que li faria una mala pasada al meu cap per a que em deixés continuar, per a que em deixés arribar. No podia ser que només començar em veiés girant cua, feia molts dies que esperava aquests dia, i no m'havia passat tota la nit anterior donant tombs al llit per a res així és que entre l'ajuda del Miquel i la meva "tossuderia" poc a poc ho anava aconseguint!! ;)

Estany Gento

Sense adonar-me'n ja erem a Tort!!!! Però... Miquel on som, que se n'ha fet de l'aigua, l'han pintat??? Realment hi havia una vista increïble del Tort però a la vegada semblava irreal!!! Estava tant i tant baix que no semblava que estessim parlant pas de lo mateix!!! Havia baixat molt el nivell de l'aigua i si mi haguessin portat amb els ulls tancats no l'haguessa reconegut, però la veritat és que era increïble, indescriptible veure allò!!!

Estany Tort

  irreal no? :p


Vam anar tirant fins a trobar el muret que li'n diem naltres. Allí vam parar a fer una petita mossegada i descansar una mica. Tenia els peus una mica xof xof i vaig aprofitar per a descalçar-me, quan pogués els posaria a l'aigua, no hi ha res com l'aigua pura!!
i vés per on que mentre esmorzavem vam tenir la visita d'uns quants izards, però al sentir-nos van esfumar-se... una bona manera de dir-nos bon dia :p
Poc a poc vam tornar a recobrar l'energia i després de fer el tontet la Olga vam decidir continuar.

Poc a poc el Tort s'anava deixant enrerra i arrivabem a la congesta de tota la vida. Era la nostra per a tornar a ser nens entre la neu, però lo millor les vistes que ens quedaven de la vall! No em pregunteu perquè però la vall aquesta sempre m'ha fascinat, bé de fet la Vall Fosca sencera però aquest és un racó especial. Sempre té la llum i els elements exactes per treure unes fotos fascinants! Així és que aquest cop no seria menys! :p

i bé després de les 4 fotos de rigor, arribaven les carreres de gel. La veritat és que una sortida de les nostres només les podem fer naltres... Una cosa que es pot fer amb potser 8 horetes naltres ho fem durar tot el dia, però és que la manera en que ens brinda la natura tot el que tenim no es pot desaprofitar! Així és que naltres.... patapam!!!
Però bé, haviem de ser reals, així és que després de acabar les carreres tocava continuar per arribar a Mariolo!

Estany Mariolo

i allí el teniem tant majestuós com sempre! Estar allí era al paradís!!! La baixada la vam fer força ràpid i amb 2horetes i mija des de que haviem sortit del cotxe ja erem allí, així és que tan desaprofitat el temps no estava!!

Necessitava mullar els peus, sentir l'aigua... quina bona excusa per assentar-me eh? jejeje. Pos ale, a fer paradeta a posar-me dins l'aigua... Vaig intentar fer la competència al meu gran amic Josep Ma, però sabeu que us dic? Que pels rocs millor calçada, així és que tranquil que no en tindras pas cap de competidora! jajajaj

Estany Mariolo. Al fons Subenuix

Després de relaxar-nos i mirar per últim cop Mariolo, haviem de començar a fer via cap a Cubieso. La veritat és que aviat vam ser-hi, la pujada va costar una miqueta però el començar a veure el Subenuix començava a fer dentetes. Aviat també vam deixar enrerra Cubieso per arribar a Castieso, l'ultim llac (deixant a la dreta Morto) abans de començar a enfilar cap al Coll dels Gabatxos.

Estany Tort

Estany Cubieso

Esntay Cubieso

Estany Castieso

Estany Castieso

Venia l'hora de la veritat! Me n'esperava una de molt heavy, m'havia de preparar i mentalitzar, així és que mentre anavem borejant el Castieso, m'anava mirant la pujada. Veia per on passava la gent i la veritat és que tot allò feia molt frente. Era molt perpendicular, un terreny dolent de xafar per a mi i una bona vertical on no som gens d'amigues! El Miquel intenava treure-li importància, marcant petits objectius com portava fent tot el mati però allò era superior a mi... Em plantejava si ho aconsegui o no, però si no ho probava tampoc ho sabria mai, així és que vaig decidir deixar de mirar la gent, i mirar només al coll per mentalitzar-me i que m'ajudés a tirar. Mentretenia buscant les fites i el Miquel fent un camí una mica menys pesant i si més no anava fent via!

Estany de Morto al fons

Poc a poc anava fent via i em quedava menys però estava sent molt dur. Primer no volia dir res, però finalment no vaig poder. Necessitava fer una pausa, necessitava tornar a donar guerra al coco i sortir vencedora. Així és que vam decidir, anar marcant objectius més petits. Va ara aquesta roca, ara aquella pedra blanca, mira aqui està el camí... i així vam anar fent. A ratos pel cami i a ratos pel dret, d'aquesta manera se'ns feia una mica més curts però a la vegada més dur. Ara que les vistes dels llacs eren ACOLLONANTS!!!

 Us asseguro que la pujada va ser interminable, una de les més dures que havia pujat fins a llavors (incluint la tartera de la Pica) però... per fi tenia el Coll dels Gabatxos al davant!! Ja ho teniem, ja estava allí a dos passes! No m'ho podia creure, però per fi o tenia als meus peus!!! Casi ploro jejejej

Tort, Mariolo, Cubieso, Castieso i Morto a l'esquerra i llacs Gabatxos a la dreta

Llacs a l'inversa!

La primera part ja estava enllestida. Ara només quedava enllestir l'últim km crestejant els "dolomites pallaresos", aixi es havia batejat jejeje.
Era tot un espectacle veure tot allo tant fascinant.

Feia pujada si, però tot allò era el meu terrent, era el que més m'agradava, així és que vaig pensar que ja ho tenia al sac! Però que equivocada anava.
Crec que va ser el km més llarg de la meva vida. La cresta la vam passar molt bé i el terreny no era massa complicat però allo encara era més dret que tot el coll. No em podia creure que no podia amb l'últim tros...

crestejant

els mini dolomites :p

M'intentava embobar amb els paisatges i tot el que m'emboltava. Tot allò era fascinant i encantador. Increïble i com si visqués en un núvol, però allò no em feia volar fins al cim jejejej.

Així és que després de molt d'esforç em tornava a parar. Li deia al Miquel que m'esperes, que no podia seguir, que no podia més... ell em deia que em faltava molt poquet, que fés un últim esforç però de veritat que no podia. Vam descansar i replantjar tot, però a la vegada el meu coco em deia que no ho podia deixar allí, que havia fet molt per girar cua, per primer cop no teniem guerra i el tenia al meu favor, així és que sense cap mena de vergonya vaig demanar al Miquel que sisplau m'ajudés.
Pensava que si em donava la mà els última 20m que ens quedaven i m'estirava una miqueta em costaria menys i ell que no s'ho va pensar. Realment era més l'ajuda psicològica que em donava i el suport que una altra cosa, però allò va fer que pugués anar fent.

Per última vegada vaig preguntar-li que sincerament quan ens quedava i ell em va dir dos passes i una muntanya més... COM??? vaig pensar!!! però me la tenia guardada, m'havia fet una mica la punyeta per a poder-me dir, que ja haviem arribat a la seva muntanya, al seu cim, al Pic de Subenuix!!!!!

Siiiiiiiiiiiiiiii, ja el tenia a les meves mans, Per fi posava els peus a les pedres del Subenuix, no m'ho podia creure, gràcies a les meves batalletes psicologiques però sobretot gràcies al sherpa que duia ho haviem aconseguit allà dalt estavem i quina impresió!! Miressis on miressis estaves envoltat de pics, mira el pròxim el de tort, i el de morto, i el de sobremonesclado i el de no se què..... Havia patit les mil i una amb llàgrimes de suor i  ja planejava tornar a patir un altre cop, però tot allò era increïble, indescriptible i la pau que es vivia allí s'havia de tastar!!

No podia parar de mirar i mirar i mirar... i així m'hagués quedat fins que s'hagués fet fosc.. Però haviem de dinar i tornar a baixar, venien uns núvols amenaçadors que ens enviava montsent i s'atansaven amb força. El temps no havia donat aigua, però per si acas, no voliem la boira a la cresta, així és que després del merescut descans tocava la baixada.
Sabiem que seria dura, perquè baixar tot el que haviem pujat.... però de ben segur que ens en sortiriem!! Quan menys ho esperavem ja erem altre vegada al coll! Quantes vegades em vaig girar per mirar el pic! no podia deixar de creure-m'ho, però la boira tornava a amençar! Tot i que feia aire i anava i tornava no ens en podiem fiar...

Tota la cresta

Així li deiem adéu a la vall i començavem a baixar el coll, els estanys.... però patapam! Al passar per Mariolo va començar a caure 4gotes.  Vam decidir posar paravents i intentar córre una estona. Pel Tort no faltava massa i després era tot baixada fins a estany gento, podriem avançar una mica si més no perquè no ens agafés, prò... que equivocats!! jejejeje

Sallente

A escassos metres d'Estany Gento ens agafava la grossa amb pedra inclosa!! Vam parar uns 10 minutets al porxo d'informació i quan va semblar que parava vam continuar carrilet ràpid, i quan ja ens creiem que estava barrabam!!! Baixant Pigolo altre cop el mateix!!! Llamps, trons, dilubiant i pedra al canto! Però ens ho vam pendre de la millor manera possible rient i acabant-nos de mullar saltant pel mig dels xarcos, ja no venia d'aqui i estavem difrutant com a nens!! Vam baixar praacticament tot Pigolo corrent però disfrutant més que mai, almenys per mi. Saltar i brinccar entre la pluja em lliberarava i em feia sentir bé, em feia ser jo mateixa i estar més contenta que mai!!!

Així acabavem la jorda, amb una rialla d'orella a orella sota la pluja i més contents que mai!!
Una experiència que feia molt de temps que no vivia!! Feia un any haviem pujat fins l'estany de Castieso, i aquesta vegada el superava pujant fins a Subenuix!! Els nostres 25,6km i 3100m acumulats ningú ens els treia!! Quin seria el pròxim?¿ Us deixo amb l'intriga, però només us puc dir que això només acaba de començar!

Viure d'aquesta manera la muntanya és el que em fa seguir, no cal cada cap de setmana fer una cursa per a poder disfrutar-la, sino que tu mateix pots crear-te la teva! Una aventura indescriptible, on he crescut com a persona i he après molts més valors dels que em pensava!!! La pròxima serà bestial!!!

Salut i amunt que queda molt!!!
Non sTop*