Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

diumenge, 20 de juliol de 2014

Marxa Popular a les Valls d'Àneu, continuem correpallars!

Una història fosca i apagada. Així és com descriuria l'experiència d'avui...

Erem uns quants més, prò ens em dispersat abans de sortir ;)



 Avui no hi ha fotos, no hi ha paraules, no hi ha ànims, no hi ha emocions... no tinc res!!
Com bés us he dit lo d'avui és com una experiència apagada, fosca i amb ganes de tirar enrrera. La meva sortida no ha sigut espectacular, no ha sigut desastrosa.. .simplement no ha sigut.
Per desgràcia aquests han sigut els meus pensaments des de el km 0. El meu coco no m'acompanyava i mentre les cames tiraven soles costa amunt el meu coco em deia que no i que no! El km 1 el passava, el 1er control el passava i només feia que pensar en plegar.
Suposo que arriba un moment en què la teva ment es bloqueja i és lo que li ha passat a la meva. M'ha passat pel davant l'oportunitat d'abandonar, de deixar-ho tot allí però no he volgut. Estava patint més que mai, degut al cansament de tota la setmana o degut a què allò feia costa amunt, però tampoc parava. La primera, la segona, el calvari... el meu cos no coneixia la paraula stop...
Me sentit molt sola, mai m'havia passat. Potser ha sigut culpa meva per no haver-me preparat de que hi aniria, però us prometo que ho he passat molt malament. Em sentia sola i debatuda amb unes ganes inmenses de plegar. Km a km se'm feia etern i no veia mai el final, però les cames allí seguien donant guerra i anant fent passos.
Pas a pas he anat fent, passant calor i parant el mínim possible, però intentant estar al peu del canyó tot i que fós arrossegant-me...
Aquests són tots els pensaments que m'han perseguit durant 4hores, però finalment veia la meta. Una lluita constant contra el meu coco el que finalment no ha aconseguit vèncer. Sí, me la jugat i ma fet patir prò crec que puc dir que n'he sortit vencedora. Em feia finisher de la MPVA!

Evidentment debatuda, com podeu comprobar i no amb l'alegria més gran del món. Estava enfurismada, enrabiada o descontenta amb mi mateixa, la veritat és que a hores d'ara encara no trobo les paraules per explicar tot lo passat...


Però sabeu? Al cap d'unes hores passades, després d'escriure i llegir tal com em sentia crec que em mereixo buscar la part positiva de tot això, si més no TOT n'acava tenint!
Sí! Sortia amb molt poques ganes, per no dir gens, sí em pensava que no em sentiria sola i és quan més me n'he sentit. He patit, he suat, he plorat i me debatut a mi mateixa però he arribat a apendre molt. He sabut batallar contra la meva ment, he descobert límits del meu cos que desconeixia. Per primera vegada a la meva vida feia una cursa sense parar, ni a les pujades!! Afluixava el ritme és evident, però no he parat ni tan sols un moment. He sabut oblidar i deixar de banda el dolor per a què les cames fessin el seu servei i la seva misió: tirar endavant com sempre han fet! He sabut parar lo mínim als habituallaments, com a molt 2min i seguir per no arrefredar-me i quan ja no podia més... he sabut trobar el remei, com sempre de peus a l'aigua i poder reaccionar! Algú m'ha vingut a rebre a mig km de meta dient-me que ho tenia, el qual també ha sabut respectar el meu estat d'ànim i ha deixat que fés el camí sola. I després de tot això aconseguia entrar a meta, amb el cap ben alt, donant rialles a tota aquella gent que era allí animant-me i donant-me l'última empenta per atravessar l'últim punt de control!
 És allí on he de buscar tot lo bo que m'ha aportat, és allí on m'he de quedar. Entrava a meta amb un temps impensable per a mi, amb un resultat molt més que satisfactori i novament amb una cursa més al sac, així perquè coi pensar que ha anat malament? Millor creure que ha sigut una cursa dura la qual m'ha fet lluitar per ser finisher!!
D'aquesta manera aconseguia arribar a una posició 119 de la general i 38 de la meva categoria, i jo que creia ser la última perquè no veia ningú al meu darrera....



Si potser estaré uns dies de relax, o potser m'esperen molts més pics abans que una altra cursa, però sabeu què? La muntanya no pot amb mi perquè sóc jo que la porto a ella!!!



Salut i non sTop*

2 comentaris:

  1. Recorda Olga... lo que no et mata et fa més forta! Enhorabona! A Esterri has trobat el que venies a buscar...!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi tant david. Una gran superació i esforç! Merci!!

      Elimina