El diumenge prometia!! Després de deixar el gris i totes aquelles sensacions me'n apareixien unes de molt millors, molt més satisfactories! em deixaven amb la boca oberta, sense descripció, sense paraules, sense moviments i plenes d'una sensació inmensa! La sorpresa del diumenge, coronar l'Estany Negre i el seu refugi! Increible, els petits GRANS detalls que poden arribar a crear-te!!! Era moment de disfrutar de tot el que tenia als meus peus i sobretot de disfrutar el que m'esperava per endavant!
Així és que un punt oberts els ulls i tornar a la realitat em tocava fer de llebreta. Avui era el meu territori, els meus records i la meva passió. Avui em tocava a mi no deixar de somriure i ensenyar tot allò que considerava meu al Miquel. Era inmens, embaucador... i volia que es sentís com jo, sense paraules!
La volta a la presa fins arribar a la cascada de Riumaldo la vam fer en un pis pas, tenia unes ganes inmenses d'ensenyar-li tot allò! Ens esperava una ruta tècnica, però era lo que li feia tirar a la olguiiiiii...
Estava una mica emboirat i xop. La nit anterior havia plogut i ara ho tornava a fer... No m'ho podia creure, no em deixava arribar ni a la porta de la meva vall.... Vam trobar aixopluc sota una roca i vam aprofitar per esmorzar, sobre la marxa decidiriem què feiem!
Poc a poc va anar clarejant i del no res i sense cap explició va despuntar el sol!! No m'ho podia creure, prò tot va començar a retirar-se per a deixar la gran majestuositat. En res haviem pujat la cascada i erem a la meva vall, alli podia ensenyar-li com em podia sentir alli, com em podia passar hores i hores contemplant... i és que tenia el MÓN ALS MEUS PEUS!!!
Encara no havia trobat el dia per a portar-lo alli prò ell se m'havia adelantat. Havia decidit fer-me deixar una setmana dura enrerra davant de tot allò... No ho tenia molt clar, el terreny rocós a ell no li anava i era el que m'havia fet dubtar, però mirar-lo i veure-li aquella rialla, aquella boca oberta em confirmava que no ens haviem equivocat de dia!!
Era moment d'agafar camí i tirar barranc amunt. El desbordament de l'aigua s'havia endut un dels ponts que ho comunicava, però res que no es pogués arreglar. Amb indicacions del guarda i de senderistes que baixavem vam aconseguir arribar igual al cami per la zona rocosa, que va passar? que es va fer més divertit! Puja, baixa, aqui i alli... tot molt tècnic pro disfrutant a cada instant com mai!
així és que mentre la Olga intentava crusar bé el barranc i no mullar-se... cosa que no vaig aconseguir i vaig decidir que seria ruta amb aigua inclosa, el Miquel es dedicava a fer fites per a marcar el cami obert entre les roques! Els dos ben distrets i jo pensant que no m'agafaria al moment just! jejej
Anavem fent xino xano, sense pressa prò semblava que portés un cohet al cul! La veritat és que m'estava sorprenent a mi mateixa i cara amunt entre roc i roc tirava com una mala cosa, tant que fins hi tot la que "atajava" i obria cami cara amunt avui era jo!! Eren inmenses les ganes que tenia d'ensenyar i ensenyar! El pas de l'ós, l'estany, el refugi, la diversitat.... Navem fent frente cara amunt i practicament ni ens adonavem que pujavem i pujavem!
Erem als últims trams, havia crescut tan el desnivell de l'aigua que vam tenir que crusar varis cops el barranc. Al final fins hi tot el Miquel va acabar-hi de peus a dins, ell més original que jo això si!
L'aigua era gelada i feia ventet, però entre que el sol picava i era tot soportable visto i no visto ja haviem crusat!!!
Allò ja estava allí, ja erem al pas de l'ós i teniem l'estany als nostres peus! Amb 3:30 ho havia aconseguit! Poder ensenyar el meu paradís!
Era tot tan embaucador que no trobava les paraules. Alli vaig trobar tot lo meu. El meu raco, el meu estany, els meus colors, els meus records... i ho tenia tot alli per a poder mostrar, ja no tenia que descriure-ho perquè ho podies viure personalment.
Vam fer una paradeta per esmorzar però sobretot per a contemplar. Era capaç d'estar-me hores i hores envoltada de tot allò sense que res ni ningú me'n fés cansar, estava contenta de ser alli!
Després de descansar una llarga però curta estona, vam decidir pujar fins al refugi i avere que feiem! Realment era impactant lo gran que es veia el refugi des de baix, i amb 10minuts encara no ja estavem alla dalt!
El temps de moment acompanyava i el Miquel proposava anar a buscar els llacs que envoltaven tota la vall. No teniem res més a fer i segur que ens esperarien paratges increibles. D'alli endavant ja no em coneixia res, però lo molt que ens podia passar era que haguessim de girar!
Així és que vam anar a buscar territori entre roca i rocassa per a poder fer un bon pic-nic per a dinar!
Trobaves paratges increibles, roques inmenses i el soroll del riu d'acompanyant en tot moment! Uns arbres i unes formes ben originals on la Olgui havia de deixar petjada!
Aviat vam trobar el lloc ideal per a dinar, una illeta envoltada del barranc, amb roques inmenses per a descansar i amb una jardinet de flors increible! Realment erem al paradis!
Dit i fet no ens haguessim mogut d'alli! Vam intentar crusar per a poder arribar al 2on estany, però estavem rodejats d'aigua amb massa furia. Els desbordaments havien trencat altre cop el pont, impedint continuar ruta...
Vam decidir que no era moment d'arriesgar, així és que després d'haver dinat al paradís i tornar a amenaçar uns núvols grisos, vam decidir tirar cara avall. No s'haviem amb exactitud el temps que ens esperava però es girava un vent amenaçador i els núvols no acompanyaven. Així que paravents col·locats, reflex guardada i el Miquel i la Olgui preparats per a fer frente cara amunt i cara avall les roques!
En un obrir i tancar d'ulls ja erem altre cop a la presa de cavallers! La tornada s'havia fet amena però sobretot curta, allò practicament ja ho teniem alli! 10min i erem al cotxe!
Dit i fet, ens tornavem a endur sobre uns 16km i uns 700+! No em podia queixar, després de les trinxeres no em veia capaç ni d'aixecar un dit de terra i guaiteu on era! Tan sols un petit percanç em va fer tornar a la realitat, però res que no es curi amb 3 dies! Coses lleus que et donen la muntanya!
Què en trec d'aquesta experiència??? Mai saps el que t'espera només llevar-te però si deixes endur-te i embaucar-te pot ser un petit GRAN record que sempre t'enduràs dins del teu llibre!
Un gran cap de setmana, on he vist que amb molt poca cosa podem disfrutar com a nens petits! Valorant les petites coses és de la millor manera de viure el dia a dia.
A tu... gràcies per aquests moments, per aquests detalls i gràcies per a veureu-ho amb els meus ulls! Experiències indescriptibles que fan que tot allò meu encara sigui més especial!
Ara repòs però.... Aviat ens n'espera una altra!!
Non sTop*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada