En aquesta aventura he après que el motor no es pot forçar. Per més gran o més petit que sigui, necessita el seu procés d'adaptació i després de 2mesos de baixa li havia de ser dificil si o si tornar...
El diumenge ens començava a les 5 del mati, preparant motxilles i demés per a fer el camí més amè i evitar marejos. Després de 2 mesos la peQue ens acompanyava a la proxima aventura!
No les tenia totes, i entre setmana havia tingut els seus dubtes, però finalment va decidir acompanyar-nos, així és que als 6 ja erem llestos per agafar carretera.
Entre alguna parada i amb calma als 7.15 erem a destí i desplegavem l'indumentària mig adormits!
Després de 4 estiraments i preparar-nos "refunfunyant" vam començar a tirar. Vaig pensar que tiraria bé, realment era una ruta molt planeta i fàcil de portar tret de la petita pujada que ens trobariem al final.
Anava fent xino xano i semblava que anava tirant bé, així és que si més no rutllava tal com voliem.
En tot moment anavem envoltats del riu i es feia més amè. Era tot cobert de gotetes d'aigua! Increible per a fer fotos espectaculars!! :)
En res erem a l'arbre centenari que li'n deiem naltres. És un gegant que des de sempre l'he vist allí. La cosa rutllava bé i semblava que aguantava bé el ritme, feiem anar a "relentir" al Miquel, però a la vegada aprofitava per buscar bolets! No va tenir massa èxit, però.... Apretava una mica la gana i la peQue començava a rondinar que estava cansada... Ja comencem? Vaig pensar... Respirem fonts i endavant.. Mentre anava fent les meves cabiduries! Mira Olga!! Maduixes!!!! Sisisisisi, se li van obrir els ulls ben oberts i el cami va començar a ser una descoberta de maduixes silvestres.
Que bones mamà! D'aquesta manera passavem el pas desaparegut del pon i aviat ens endinssavem a la pujada. Pensava que no hi arribariem tan aviat, que trobariem un pont que crusava el riu i podies anar cap a St Nicolau... Alli sempre feiem la paradeta, però suposo que les riuades se l'havien endut, perquè no n'hi havia ni rastre!
Poc a poc i queixant-se va anar pujant... Ara competeixo amb el Miquel, ara m'ha d'arrossegar la mamà per arribar a dalt, però tot era soportable! :)
Mentres, jo corria costa amunt per poder agafar grans moments!!
i alli se'ns presentava el retrobament! Amb 1:30 ens haviem plantat a l'estany de Llebreta, no em podia queixar no??
Tot era majestuós, tranquil, seré i amb aquells colors tant intensos. Era tal qual ho recordava, res havia canviat des de l'última vegada que haviem pujat amb la peQue, i aquest cop hi portavem invitat especial! La veritat és que valia la pena!
Després de descansar, buscar truites, sentir les granotes... vam continuar camí per arribar a la majestuosa cascada, tenia ganes d'ensenyar-li al Miquel. Aquest cop estavem dins de territori meu i de la peQue, així que ens tocava deixar-lo bocabadat, i li esperava una grata sorpresa, o almenys és el que ens pensavem nosaltres.
Així és que després de passar salts d'aigua i mini cascades que sortien del no res, alli la teniem! La gran cascada de l'Esperit!
Era tan facil de contemplar i tan dificil de marxar d'alli! Estava satisfeta, després de tot havia fet un gran esforç per arribar alli i s'havia guanyat l'esmorzar que tan esperava! Vam decidir passar una estoneta alli, de fet teniem tot el dia per endavant i no ens acassava ningú... El Miquel embaucat amb lo que tenia al davant, la Olga que no s'havia per on mirar i la peQue que fotia unes queixalades que et deixaven amb la boca ben oberta, vaya 3! ejejejejje, però valia la pena!
Després d'estar ajeguts i descansar, era aviat. Vam decidir que podiem descobrir territori fins arribar al planell d'Aigüestortes. Amb la peQue no hi haviem arribat cap cop, les vegades que hi haviem pujat a la cascada giravem cua. Estava cansada i remugava una mica però era planet i li esperava el tan desitjat banyet al estany, així que jugant amb que es podria posar a l'aigua vam seguir endavant.
Era planet i entremig del bosc, era un territori inmens ple de verdor i arbres curiosos. La casa del gnomo, li'n deiem, i és que la veritat que vam trobar un arbre ben curiós!
Dins tenia un forat que hi cabia la xica hi tot!!
Si més no era curiós com tot el que teniem alli. Vam estar purulant per alli una estoneta. Perseguint truites, buscant el nostre raconet per entrar a l'aigua...Que freda era però que bé sentava, realment estar alla dalt representava molt i valia molt!
Una tranquilitat, una pau... que mentre ells dos intentaven aguantar l'aigua freda, la menda lerenda es quedava sentada a una roca i els peus a dins. Que bé sentava, i que bé s'hi estava!!!!
Després de descansar força i rumiar què feiem, vam decidir tirar cap al cotxe. Tenia intenció de dinar a la presa de cavallers i acabar el dia per les fonts termals de caldes de bohí, a més uns núvols amenaçaven...
Així que dit i fet vam enfilar amunt per agafar camí i baixar pel costat de l'ermita de St Nicolau, però..... La Olga com no, va trobar distracció uns segonets!
Donava gust d'estar envoltats de tot aquell paradís! Així és que mentre el Miquel ho contemplava per últim cop, si més no per aquell dia, nosaltres ho veiem des de lluny...
Vam tirar caminet amunt i en 10minuts erem a St Nicolau! Altre cop no em sorprenia i ho tornava a trobar tal com ho recordava. Un verd intens, un verd pur i tota i cada una de les seves pedres al seu lloc, majestuós allí estava per nosaltres!
La peQue es colava amunt i avall per camins, ensenyant-nos que hi havia més direccions i que ella també s'havia explorar, si més no li havia fet profit la sortida!
Els núvols anaven baixant i vam dir d'anar cap al cotxe. La tornada va ser diferent. El tros de camí enmig del bosc ens va dur alguna caiguda sincronitzada, però res que ens aturés. El camí que voliem fer era tallat pel creixement del riu així és que vam seguir carretera avall, però vam trobar la manera de fer-la més amena.
Més maduixes!! Sisisisisi, però aquest cop vigilant! No ens podiem passar, erem dins de parc natural i no podiem recolectar però si més no la teniem entretinguda els ultims km fins al cotxe, així és que una passa amunt i una passa avall en vam fer un bon sarpat!! :)
Bona pinta eh? :)
Ja erem a desti, ja erem al cotxe i alli ho teniem als nostres peus 14km ben portats amb un 1er contacte mig portat! :)
Realment va ser un dia diferent. Vaig poder tornar a gaudir de la manera que tenim amb la peQue de viure la montanya, Les nostres sortides són entre crits, rialles, plors i remugant... si no pregunteu-li al Miquel, però en el fons acabem satisfetes les dos!
No podia forçar el motor després de dos mesos sense fer res, sense cap entreno previ! Així és que no em tocava cap més remei que acceptar que s'ho havia currat i que s'ho havia guanyat! Estava axhausta si, però tan sols mirar-la en tenia suficient com per saber que havia sigut un dia satisfactori per ella.
Per a mi? Una experiència més on vaig apendre a conviure més emocions amb ella i al Miquel si més no poder-li ensenyar tot allò que ens aporta el que tenim, el nostre territori, el nostre món i tot el que tenim al nostre abast!
Finalment vam dinar a la presa de cavallers envoltats de la gran majestuositat que sempre hi trobo amb passejada final per les fonts i acabar-li d'ensenyar tot allò que era nostre al Miquel.
Una gran sortida, un gran dia, una gran aventura i sobretot una gran experiència on tenim els nostres moments.
Ara a per el proxim repte, Trinxeres!
Non sTop*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada