Aprofitant el viatge a Andorra per a fer el seguiment de la Marató i algun ratet als valents que tinc a Eufòria decidim fer cim l'endemà, no farem el viatge en và! :p
Torno a recorda a aquella pujada puta i aquell cim que possiblement no acabi.
Després de passar un dia bestial amunt i avall entre sol, sombra i aigua és moment de decansar, una nit sota les estrelles andorranes per a llevar-me com a nova, el camí ens espera!
El Miquel m'explica que primer serà un camí amè... Veient des de quina altitud sortim (telecadira d'Arisal... ) em puc imaginar lo amè que serà, però sé que els 3mil's no són fàcils, ni plans ni sense suar, així és que fem via per la pista una estona.
Es un camí una mica dret on a cada passa a guanyant verticalitat però al ser terreny nou sembla ser no tant "dret" :p
Tot i així és un camí que em costa. Fa dies que l'esquena va al seu aire i això em limita a posar més temps a les aventures, però res que de moment em fagi quedar al llit.
Comencem a trobar els primers cartells que ens indiquen el camí (en trobarem molts, ja que és un camí bastant transitat pel que puc deduir.
Naltres farem direcció el pla de l'Estany on hi ha un refugi obert on haguessim pogut passar la nit ben tranquils, tot i que després vaig canviar d'opinió, heheheh.
Farem una mena de circular i després de coronar baixarem per la vertent del refugi comapedrosa per tornar a enllaçar aquest mateix cruse que ens trobem ara.
Passem com unes bordes que a la vegada també semblen habitades i comença de nou l'infern. Allò no para de pujar. Continuem per pista però més dreta que mai, entre rocs i mal feta allò sembla no acabar mai!!
Pugem gairebé callats i cadascú al seu ritme, quan veig que el senyor apreta l'accelerador li dic, ep! Para! heheheh
Sembla ser que la pujada ha acabat (o almenys per uns moments) i després de passar el dipòsit de l'aigua se'ns obra una nova vall!
Verda intensa, encantadora i acompanyada de grans canals pels laterals, no sé perquè però tinc la sensació que una d'elles és el meu destí. No em conec el terreny i tampoc me l'he volgut mirar massa. Sabem on anem però em deixo endur per l'ensisador que és tot.
Al fons ja es divisa el refugi obert, però crec que aquest serà el lloc que des de més aprop el vegi, el Miquel em confirma el que m'esperava, una canal se'ns obra al nostre abast, és el camí que em d'agafar....
A l'ombra fa fresqueta i em costa una mica tirar així és que decidim a mitja pujada parar. És on toca el sol i podrem esmorzar tranquil·lament, crec que aquesta parada me l'he guanyat!
Mentre menjo contemplo, uns caballs preciosos a l'altra costat de vall, el petit estanyet que em passat de "refilón"... i evidentment no puc evitar mirar la "puta" pujada que m'espera. Crec que cada cop me'ls busco més drets els camins!
Primer sembla fàcil entre herba, però aviat me n'adono que rellisca massa. Passem pel corriolet que hi ha de pedretes però també rellisca i de dos passes endavant n'és una endarrera... Doncs solució, buscar camí fàcil i clavar bastons! Es fa una mica pesada, dura intensa però tot ha de tenir la seva recompensa, mai tant que sigui tot amb herbetes!!
i quan ja només fas que mirar al terra esperant el final se'ns obra una altra vall, aquest cop el meu terreny!
Pedra, pedra i més pedra! D'aquella grossa, petita, plana, divertida i que pots "brincar"!! Per fi sembla que es farà més amè. No deixa de pujar però el caminar ja és diferent.
Cadascú tria el seu camí més fàcil. El Miquel prefereix fer la cabra salvatge i comença a tirar a la dreta per anar pujant sobre montanyeta d'herba, jo li pregunto que on hem d'arribar i em diu que de moment a la forcanada de pedres de l'esquerra, per tant prefereixo seguir per l'esquerra.
Allí hi trobo un corriol obert molt marcat que m'endinsa dins del pais de les pedres on pujant silenciosament, un izard em tira rocs per marcar territori, oita quina manera de dir bon dia!
Després d'arribar a la forcanada, tornar-nos ajuntar amb el Miquel i deixar-me totes les forces a la senyora pujada he de parar. No puc més, estic agotada de pujar i allò sembla no acabar mai. Tinc un cim al davant el qual no sé quin és que sembla les rambles. És dret i escalabrós com el que més, i com allò sigui el Comapedrosa per dins penso que no hi pujaré!
Però.. Finalment em surt el eu destí i m'adono que el que em deia el Miquel és veritat, el Comapedrosa el tinc a l'esquerra.
Encara ens queda un bon tros de camí amb pujada, neu i pedres però potser lo més preocupant comença a ser la boira. Ens ha aparegut de la banda francesa, i bé sabem que la d'allà és ben punyetera! Sabem que serà "maleante" i que fins hi tot no marxarà, però com que veiem que va i ve continuem. De totes maneres em d'arribar si o si al coll per a fer la tornada.
Allò sembla impossible i em començo a plantejar si realment coronaré. M'ho guardo per dins meu, però començo a creure que el meu cos no ha descansat prou, va a relentí i em costa horrors fer passes endavant. Cada cop és més dret i em falta l'alè més sovint. Em fa tornar a la pujada de Besiberri on no podia més i tirava per inercia. Li dic al Miquel que prou, que després del coll tiraré avall, no estic per coronar tot i ser el més del principat, tot i pujar-hi amb il·lusió... El cos està dient prou, o almenys és el que penso...
Una penúltima pujada (abans de cim) dura, molt dura i més llarga mai imaginada. Sembla no acabar mai però sempre acaba apareixent el punt d'inflexió que ho fa capgirar tot. El Miquel, el movil i les idees de bombero de la Olga fan que pugi sense parar, cagant-me en tot i ell grabant (evidentment no sortirà a la llum el video! hahahha). Així d'aquesta manera tant peculiar arribo al coll de Comapedrosa (segurament no té aquest nom però ara no recordo i no tinc ganes de buscar, així són les meves cròniques, espontanees)
Després de trobar-nos un parell de nois a l'inversa i que ens fan la foto és així com tenim el panorama. Una altra vall increïble, amb el terreny que més m'agrada. És com si tornés a estar a casa meva, allà dalt sobre la meva creu. Un terreny rocós, de color vermell, un llac al fons, Baiau que intenta treure el nas.... Allò és abruptuós!!
És hora de pendre una decisió. M'explica i reexplica que ens queda 100m, però aquests 100m del Miquel tots els coneixem! heheheh, però és hora o amunt o avall però JA!
Doncs au, ja que sóm aquí.... HO PROBARE! Però si no puc giraré! Aquesta és la frase que m'envoltarà tota l'estona on sense adonar-me'n pujo grimpant un trosset per la carena fins treure el nas la creu, el cim, no m'ho puc creure però sembla ser que els 100m estant arribant al seu final!!!
De cop res em fa mal, el cansament de tant pujar desapareix i les molèsties que podia arrossegar desapareixen! Venga Olga que ja ho tenim!!! Últimes passes, últimes grimpades, últimes clavades de pals per a l'sprint final i véncer a la boira, hi he d'arribar abans que ella, no em puc perdre les vistes que m'esperen dalt!
Tram final, dos passes planes i la creu del Nord és meva, tots els cims a l'abast de la meva mà!!
Encara amb els ulls com un xut no em crec que sigui allí, han sigut els 100m més llargs de la meva vida!! Ara ja m'ho pot dir, era algo més de 100m però sino no arribava a dalt! heheheh.
La boira se'ns comença a menjar però jo li dic que fugi. Teniem previsió d'aigua per a mitja tarda però uns núvols amenaçadors sembla que ens vulguin fer la guitza, tot i així continuem al nostre rotllo. Comencen a desapareixer els 4gats que hi ha al cim i ens torna a quedar per a nosaltres sols, no sé com però sempre els acabem fent només nostres, toco el cel d'Andorra amb les mans!!!
Les vistes que podem apreciar son inmensament infinites, sembla no poder ser veritat. Uns colors vius, de terra verge i una aigua pura és tot el que ens envolta. El camí de tornada serà tot un espectacle, ho veig a venir!
El Miquel m'explica per on em de passar i descobreixo que passarem per territori indi, caranejant tota l'estona la vall fins a començar a baixar en picat direcció el llac. Un terreny tècnic em diu, una rialla malèfica surt de la meva expressió! hahahah. No puc evitar corretejar com un nen petit amb una piruleta a la mà i la baixada se'm fa més que curta. Parant uns instants per a veure el refugi comapedrosa de lluny i tot el corriolet que farem, continuem trajecte. Les gotes ens comencen a saludar i encara ens queda una estona!
D'aquesta manera i sense adonar-nos passem l'últim llac de la ruta, el de les truites que és el que ens queda al costat del refugi Comapedrosa el deixarem per un altre dia!
De nou, una altra vall ens obra les portes, plena de colors i de vida. Em recorda a moltes zones les quals he trepitjant durant totes les ascencions, però cap és igual.
Portem estona caminant i la panxa comença a fer rau rau, així és que amb ple cami i gairebé arribant al refugi decidim fer parada per repostar.
Tant sols ens passen dos corredors que ens em trobat anteriorment i desde lluny veiem com hi ha gent caranejant tot allò que fa una estona feiem nosaltres. La vall ens donaria per a quedar-nos tot el dia però tenim el temps just, em torna a la xica i estem hores lluny de casa :)
Després de reposar, menjar i no badar massa per a que ens agafi la mandra és hora de tornar a rependre la marxa. De dir adéu a tot aquell terreny abruptuós i deixar enrrera el refugi. Ens espera un camí preciós. Ple de corriols, entre mig de bosquet i una vall verda plena de color la qual ens durà al punt de partida
El cel ens continua amenaçant però els dos sabem que ens respectarà. Fem la tornada com si res, on tornem a córre a estones com a nens i és que resulta ser que el caminar ràpid del Miquel és el meu córre.. Així és que ja us podeu imaginar com vam acabar! Aviat vam ser al cruse on els indicis de les marques ens deien que el Comapedrosa havia sigut nostre!
Ja ens quedava res per arribar a destí, tant sols ens distanciava un km amb pista altra vegada. Trobavem un cartell d'un circuit interpretatiu... Però tal com vaig dir-li al Miquel, l'interpretació te la faig jo amb dos segons: Tot són arbres i pins i tot són esquirols i pardalets hahahahah, així és que amb aquesta explicació arribavem al cotxe en poquetes hores. Altre cop tornava a ser nostre tot allò que ens proposavem i tatxavem un altre 3mil de la llista, Andorra conquistada! :D
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada