1a etapa: Pkng Espot - JM Blanc
Una rialla gengant i unes ganes inmenses de començar enlairaven a la xica cap un núvol ple d'il·lusió. El dia no el començavem molt de matinada, realment el trajecte que ens esperava no era molt dur ni molt llarg, lo suficient per aclimatar el cos i avisar-lo que li esperava muntanya per dies :)
Després de despedir-nos del cotxe, carregar motxilles i començar a caminar ens esperava una ruta fàcil. Practicament era tota l'estona pista i fàcil de portar. No deixava de tenir el seu desnivell i la seva pujada, que no era poca però realment es feia amena.
Li explicava que ens esperava un túnel que marcava mig camí, l'estany de lladres que marcava l'última pujada abans no arribar al refugi, i unes vistes increïbles que faria no haver-se arrepentit d'escollir aquestes vacances!
Mentre anavem fent xino xano, tot allò que li exlicava anava passant pel nostre davant. A estones li costava pujar però d'altres era ella la que estirava del carro! Només veure-la amb aquella gran rialla era suficient per a saber que allò estava sortint bé, que l'aventura només hava fet que començar i que marcaria un abans i un després a les dos!
La pujada s'acabava i el refugi estava a punt d'arribar! Venga Nini que ja hi sóm! Ja sóm a la cascada, ja sóm a lo pla, el refugi ja treu el nas! Crec que estava més contenta jo que ella, igual que una enana estava disfrutant :)
i amb els ulls tancats, i córre córre la primera etapa ja era nostra! Haviem arribat molt més aviat de lo previst, teniem més de mig dia per endavant però tranquils que el va saber aprofitar!
Vam fer un bon descans, vam pendre el sol a la terrasseta, vam ficar els peus al llac, vam jugar a l'equilibrista... i fins hi tot vam tenir temps de veure com el dia es ponia assentades en un puf, davant de tota aquella tranquil·litat i poder veure les grans estrelles de la nit, en un hotel de 5 estrelles tancavem el primer dia!
Era hora del merescut descans, l'endemà ens esperava una etapa una mica més dura i entravem a casa nostra!!!
2a etapa: JM Blanc - Colomina
Una de les etapes més emocionants per a les dos, anavem cap a casa nostra! :)
Havia sigut una nit descansada on ni la vaig sentir roncar heheheh. El dia ens despuntava aviat però ella ja sabia el que tocava, primer una mica el ronso però un punt activa, preparada per la nova aventura.
La nit havia sigut fresca i de bon de mati es notava, així és que a les primeres horetes ens tocava posar jaquetes. Ens esperava un dia mig tapat on ens donava tregua fins les 14h, temps suficient per arribar a Colomina sense xafar aigua. No era algo que ens preocupés molt però si que haviem de tenir en compte.
Era una etapa una mica més llargueta que l'anterior, més tècnica per la part de Saburó però que l'agafavem amb moltes ganes, veuria la vall fosca per la part més abrupta i que ella encara no havia xafat!
Ens despediem de la vall de Peguera i ens endinsavem en la nostra vall. Els llacs de peguera aviat els vam passar i sense adonar-nos ja erem a la pujada direcció l'estany gelat o cap del port. Allò ja em començava a agradar més, tot i que aquest cop a l'estar a la vall de Peguera ho havia dut millor ;)
Poc a poc i xino xano anavem fent. La pujada li costava una mica, però sabia tant bé com jo que allò era l'últim tram. Li anava ensenyant la cresta de l'avió, el cim de Mainera que no feia massa dies havia fet... Li podia parlar amb els ulls tancats d'aquella vall!
El dia se'ns començava a tapar, semblava que la vall fosca estava dins la seva línea. Les tormentes allí tots sabem com les calcen, però anavem suficientment preparades per a que no en agafés el toro. Arribavem al coll de Saburó deixant el cim per un altre dia i l'aigua que ens agafava, merda! La tempesta s'havia avançat i ens enxampava a plena altura, però res que no pugués solucionar!
Li calço el gore, els sobrepantalons... Semblava un "gussilus" pobreta, però amb calma li explicava que no passava res. Estava assustada pel fet que venia els núvols negres i teniem l'aigua a sobre, però ens tranquil·litzava perquè no hi havia llamps i passava per sobre Saburó, amb una mica de sort ens donava una petita tregua per a fer la part més tècnica, començava el rock & roll!!
Va baixar com mai m'hagués imaginat, us asseguro que va deixar-me amb la boca oberta! Feia tres dies que haviem fet alta muntanya pujant a colomina però mai hagués dit que ho disfrutés tant el tram de rocs. Era un tema que teniem una mica apartat perquè li feia respecte, però aquest cop va deixar totes les pors enrrera! Saltava, brincava, cantava... Era feliç fent aquell tram i jo disfrutava com una enana, tant sols em va fer falta dur-li els pals!
Em va sorpendre? Si, i molt! Però em va encantar!
En un obrir i tancar d'ulls deixavem Saburó i la tempesta enrrera, no s'aixecava el sol però si marxava la pluja i apareixia colomina al fons acompanyat de l'estany de Mar, el meu estany! Ja tant sols ens separava el pas de l'ós!
Semblava algo cansada, però super ilusionada per estar arribant a destí. En tenia tantes ganes! Volia conéixer a la Marta, al Gerard, veure com havia quedat el refugi amb la part nova i passar una nit dins d'ell amb guardes! A l'hivern sempre hi som sols, i volia veure com es vivia des de dins!
El tram estava arribant a la seva fi, després de crusar la presa de Mar i aparéixer a Colomina per la banda que mai haviem fet, la vaca ens esperava per donar-nos la benvinguda! hahahaha. Després de saludar-les, era hora d'arribar, de tocar la placa i cridar als 4 vents que haviem arribat, que tornavem a ser a casa!
En res va tornar a ploure, va caure pedra i va fer la tormenta del pulpo però nosaltres ja erem a casa. Amb el Gerard i el seu equip estariem ben cuidades. Vam sentir-nos com a casa, com sempre, no ens va faltar de res! :)
3a etapa: Colomina - E.Llong
Una nit entre llamps i aigua, però altre cop va dormir com un tronc. Arrossegava una mica de cansament però res que no la deixés aixecar altre cop amb les piles carregades.
El Gerard ens deia que ens esperava un bon dia. Una mica fresc degut a devallada de temperatures però res d'aigua i tot sol! Allò ens tranquil·litzava, teniem una de les etapes més llargues i la pujada a Dellui tenia el seu gran què, el dia començava!
La veritat és que ens feia fred, molt fred però tapades fins al coll i la calça llarga aniriem bé. Un punt entrem en moviment no tens tanta sensació de fred. Altre cop li anava explicant la ruta, el que ens trobariem, que potser tindriem una petita visita... Compartir tot allò amb ella és l'experiència que m'ha fet créixer més. Veure que estava il·lusionada i disfrutant a cada pas, era el tresor més gran!
No ens va costar gens arribar a l'estany Tort, on ens va sorpendre amb una cascada que encara no haviem vist mai. L'aigua vesava per tots costats i feia goig de veure, tot i que encara no ens tocava el sol em donava temps d'anar fent fotos i saludant al pic Tort, realment teniem un espectacle als nostre peus. Entravem dins la meva vall, una d'especial i que li podia ensenyar.
Aviat enfilavem camí cap a Mariolo i és que la veritatera un camí molt amè, pràcticament no teniem pujada encara i el vam fer bastant ràpid. Deixavem estany tort enrrera i ja es començava a desdibuixar d'on veniem, però ens començava a treure el nas el nostre destí.
Hi havia una "boireta" que no ens feia massa gràcia, però més aviat era al coll dels gavatxos i nosaltres no hi haviem d'anar a fer res així és que xino xano vam anar enfilant.
Vam fer una petita parada al refugi lliure, on ja ens treia el nas el sol i no ens feia tant fred. Tot i així era dia de predominar l'aire. Aviat vam fer la petita pujada i començavem a treure el nas per Castieso, quan de repent tota una manada d'isards ens venien a dir el bon dia! Aqui teniem la visita inesperada, ens vam parar a mirar-los fins ja no aguantar més l'aire i tornar a enfilar el cami, ja només ens quedava la pujada a Dellui (suficient per fer-nos treure la llengua) i ja seriem al coll.
La pujada no va ser massa llarga, però si dura. La portava molt bé però el vent no ajudava gens. Feia fred tot i haver sortit el sol i això et donava un mal estar. Tot i així feiem parades curtes. La primera pujada, la zona plana, la segona pujada.... Així anavem trampejant fins arribar a divisar l'última pujada. Un zig zag ens anunciava l'arribada del coll i amb ell la pujada, ja només ens quedaria baixada, però quina baixada!!
Per fi es deivisava l'altre costat. Estava algo cansada però contenta per haver-hi arribat. Veiem com tothom venia del Llong i ens deia que ens esperava una bona jornada. Això l'ajudava al pensar que no ens tocaria aigua tot i que el vent continuava persistint.
Vam descansar, vam menjar i es va mentalitzar que ens quedava una baixada una mica llarga. Tot i així li era indiferent, volia fer aquell bloc de pedres gegants que li havia explicat, volia tornar a grimpar dins d'elles com una papallona, li encantava aquell terreny i estava a punt d'arribar a la zona de confort, la que ella coneixia!
Vam baixar ràpid, sense encants i disfrutant com enanes, crec que erem dos papallones voleitejant per aquell terreny!
Aviat deixariem les roques i els llacs enrrera per entrar dins de l'últim bosc, el que ens duria al refugi. Treia el nas Llebreta i ens feia gràcia veure d'on haviem vingut algun dia caminant. La baixada era persistent i semblava no arribar mai. Començava a estar cansada i la jornada es començava a fer llarga. Els peus pesaven i el cap li començava a costar... Així és que una parada no ens aniria malament. Parariem els cops que fés falta, era la seva història i teniem temps, no haviem arribat ni a mig dia i ja gairebé ho teniem, així és que ni que ens agafés l'aigua estariem prop de casa.
Tot i el cansament i l'arrossegar les cames, inclosa jo encara ens quedava forces per fer el "monigote". El coll del Portarró ja treia el nas per un costat i per l'altre el contraix, ja li podia explicar per on colariem demà i li tornaria a la memoria qualsevol de les trabesses fetes a l'hivern, aquell terreny se'l coneixia amb els ulls tancats!
Ja només quedava un últim esforç, així és que després d'abraçar l'arbre gegant i fer alguna passa més el teulat es començava a divisar. El bullici de la gent i turistes que estaven de pas es començava a sentir i les portes del Llong tenia obertes, la xica un cop més ho aconseguia! Tota l'etapa acabada amb èxit i contenta, el destí un cop més era seu!
4a etapa: E.Llong - Amitges - E.Mallafré - Pkng Espot.
L'últim dia, l'última etapa, arribant a la fi de tota l'aventura. Sabent que em de tornar a casa crec que és el motiu que li fa fer una mica el ronso. Acumula cansament si, però creia que no havia de matinar tant sent l'últim dia heheheh.
La idea és pujar direcció el portarró (el contraix el deixem per més endavant) i baixar direcció E.Mallafré el qual será l'últim segell que posem. Tenim l'opció d'abans pujar cap a Amitges però tot serà sobre la marxa i tocar començaar el dia!
Amb cosa de 10' sóm a l'estany on ens esperen uns aneguets ben mansos i una vaca recient morta (això ja no ens agrada tant). Decidim pujar fent via pel dret direccio el cim de Portarró el qual no sabem si farem. Ens espera una dura pujada amb una bona vertical, però ens agrada la idea de modificar una mica la ruta i fer les cabretes. Será dura ho sabem, però pren la decisió ella així és que amunt que fa pujada!
Clavem pals, mirem amunt, mirem avall, deixem l'estany gelat enrrera, la vall de boi al fons.... però ens mata que no acabi de sortir el coll del Portarró! És més dura del que creiem i se li comença a fer bastant feixuc. Fem parades petites però suficients per a recuperar l'alè i ens adonem que darrera l'última pala d'herba ens espera el coll que em trepitjat tantes vegades amb neu. Encara no s'ho pot creure però després de passar fred tota l'estona sota l'ombra i fent la vertical de la seva vida (en algun moment m'he arrepentit de pujar pel dret enlloc del cami..), allí el tenim amb el sol més gran mai vist i sense gens de neu, l'estanyet es veu!!
Està cansada, molt cansada però està contenta perquè creu que és el dia més curt i amb menys km's que farem.. Decideixo no treure-li l'Il·lusió i li dic que quan arribem al cotxe li diré una cosa important. Primer li pica la curiositat, després nomé té ganes d'acabar. Li està agradant molt tota l'experiència, però vol arribar aviat ala tarda que té un cumpleanys especial! heheheh.
És hora de començar a baixar i fer el tram que cap de les dos es coneix. Em rastrejat la zona moltes vegades però mai l'hem vist sense neu. Deseguida deduim que és un tram molt fàcil, molt corrioler. Es dibuixa un zig zag que va baixant així que nosaltres també fins al primer tram critic. La decisió final.
La Olga comença a veure un camí dibuixat a l'esquerra nostra, on a la vegada comencen a treure el nas les agulles d'amitges. És hora de decidir si anem a Amitges o no. Primer em diu que no, després que si... Vui que ho tinguis clar li dic! Li explico que quan siguem a Mallafré si vol anar-hi la pujada serà el doble, si ho fem ara és un tros pla i pujada. Després de rumiar i donar voltes, acaba dient que si però no la veig massa convençuda.... Comencem a fer cami, però per primera vegada després de quatre dies seguits comencen a aparéixer les males cares i no puc més.
De primer se'm ve tot a sobre i decideixo girar i tirar avall, però ella no vol, no em deixa. Em diu que no, que em d'arribar a Amitges només que necessita temps. La vec amb mala cara, cansada i de repent se li han esfumat les ganes i l'il·lusió. No vui fer-ho així, no vui que tingui un mal record i no vui que ho fagi per mi, així és que paro i m'asseguro que vol continuar. Tenim unes vistes presioses, s'ho mira i s'ho remira i em diu que no, que les agulles estan aprop i que continuem.
Decideixo mantenir la seva desició però arribades a la pista decidiré si continuem. No vull aquella mara com a record sino que la vull amb la rialla gegant que la caracteritza.
Sembla ser que les ganes han tornat i quan ja es divisa el refugi la cara li canvia de cop. La rialla se li escapa i em pregunta si és allò. Li dic que si, que ja hi som i es posa contenta i feliç. Torna a ser la d'aquests dies, sense presses i disfrutant. A la vegada quan ja som dins descansant m'explica que tenia por de no ser aviat a Tremp per el cumple que per ella també és important, i all`li ha jugat una mala passada. Així és que després d'una vertical de bon de mati i una patejada llarga fins Amitges, allí som a punt de completar el somni.
Després d'un merescut descans i haver dinat és hora de tornar a l'atac. Cara avall tot sembla més fàcil i ràpid. L'estany de ratera, la seva cascada, el bullici de st maurici... i l'arribada a E.Mallafré és un obrir i tancar d'ulls. En una hora ens em plantat a l'últim destí on deixarem petjada. Tot i no sembla possible, allò esta arribant al final! Anem molt bé de temps, així és que ens dóna per a descansar, segellar i veure el somni complert al forfait ;)
Ja només ens queda una mini baixada fins arribar al cotxe. Les dos ens coneixem el camí amb els ulls tancats, l'hem fet milions de vegades i encara no ens ho creiem. El pont de fusta i la fresca del riu ens fan despertar del somni el qual em pogut fer realitat. El parquing és allí, el cotxe ens espera i ella s'ha endut a la botxaca el regal més gran, començar i acabar un repte personal!
Encara amb la boca oberta i mirant la famosa "cartolina" s'adona de que és real, que ho ha aconseguit pel seu propi peu. Ara ja puc dir-li... Nini avui era l'etapa més llarga, t'has endut gairebé 20km i ho has aconseguit arribant al migdia al cotxe, ets invencible filla!!! Sense paraules m'he quedat mamà! Així és com arriba al cotxe, sense acabar-s'ho de creure però ha sigut nostre. Més de la meitat de carros de foc ens l'hem endut a la botxaca amb l'experiència més gran mai viscuda, gràcies vida!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada