Després d'una setmana del primer intent fallit havia de tornar a posar-hi els peus. Si, practicament fa un mes del dia que vaig tornar a la pradera però val la pena només per les fotos que hi vaig poder treure.
Era una sortida diferent. Si per a fer km i entrenar, però més aviat per entrenar la càmera i apendre'n més. Volia cautivar aquella tardor tant espectacular que feia dies que em mirava amb fotos i que malauradament no vam poder disfrutar massa amb la Peñi i els nens a causa de la plutja.
Però el dia havia arribat. Potser no tenien la intensistat de color que tothom describia, però us puc assegurar que vam trobar imatges espectaculars amb el Miquel. Així és que deixavem el cotxe, carregavem motxilles i ens lligavem a la Lúla amb la càmera a la mà, l'acció començava!
D'aquesta manera tant espectacular ens rebia. Seria un dia de molt de trànsit ja que el trajecte recorre totes les cascades per acabar a la cola de caballo, però haviem d'aprofitar les primeres hores on la gent encara no havia arribat i tot era per a nosaltres!
Era tot un espectacle on a cada passa ens trobavem un salt d'aigua abundant i espectacular. Després de passar la cascada de Arripas que era on ens vam quedar l'altra vegada ens sorprenia la cascada de la Cueva. Amagada i dins d'un bosquet, seguint un caminet ens va dur amb aquest gran salt. Se'm van obrir els ulls com unes taronges i em colava a cada trosset de terra que trobava més aprop de la cascada. Volia immortalitzar tot el que estava trobant i la veritat és que em tenia fascinada, era impresionant ser allà al davant.
Alli cada detall l'immortalitzava i és que no mai sabia si ho tornaria a veure. Després d'arrosegar-me com un cuquet pel terra i de fer el pallasset era hora de continuar. Ara ens tocava endinsar-nos dins del "bosque de las hayas", on semblava que entressis dins d'un conte de fades.
Arbres gegantins, casetes de fusta enmig de a fullaraca, bolets al bell mig de l'arbre, arrels gegants que et feien parar i mirar mil vegades i tot acompanyat del rio Arazas on no et deixava insignificant. La veritat és que la ruta s'estava fent molt llarga però per les parades que havia de fer :)
Aqui vam fer una petita parada abans d'arribar a les Gradas de Soaso on ens deixarien bocaoberts! La Lúla continuava pensant que això d'anar lligada no era lo seu i anava fent peripècies amb el jefe mentre ens endinsavem al paisatge gèlid. De repent tota una brisa de gel envoltava tot el terra i indicava que havia sigut una nit gelada. Tot i així vam poder treure unes bones fotos al riu Arazas i la seva espectacular tolla. Que bé si deu estar aqui a l'estiu però quina rasca hi feia ara! hahaah.
Unes escales amb un mantell blanc i amb força és el que ens trobavem a les gradas de soaso, per fi les teniem a les nostres mans! Realment per moltes fotos que hi volguessim fer allò només es podia apreciar si estaves present allí davant. Després d'enbobar-nos i remirar el paisatge era hora de deixar les grades i sortir a la búsqueda del que feia estona esperava, veure el nostre cim, la nostra gesta feta tot just un mes enrerra, tenir al davant el nostre majestuós Monte Perdido! i com no podia ser menys enamorar-me amb la seva mirada!!!
Allí teniem el gran present. Continuava igual de majestuós i sense el barret! Avui el veiem sencer de dalt a baix, sense boires i on ens treia el nas al primer pas! Quins records em duia!
Ja teniem tot el circ de Soaso al davant, ja tant sols ens quedava creuar amb línea recta tota la vall per a poder arribar a la majestuosa Cola de Caballo.
Pel dia de l'ascenció la veritat és que ens va decepcionar bastant, les poques pluges de l'estiu van fer que baixes un fil prim d'aigua i la veritable cascada no es pogués veure. Però aquest cop era ben diferent. Tal i com l'haviem vist en fotografies era com la trobavem davant nostre!
Haviem arribat al punt culminant de la nostra ruta, així és que abans de girar cua i trobar racons que ens haviem saltat, ens haviem guanyat el merescut descans i el dinar!
No podiem badar si no la son podria amb nosaltres,així que després d'un bon manjar era hora de tornar-nos a activar! Al tornar agafariem caminets que ens haviem deixat per passar i indagariem una mica més i la veritat és que no ens vam quedar curts ni ens vam equivocar! Després de que la Lúla pogués córre una mica tornavema treure el nas a la cascada del Estrecho, però aquest cop arran d'aigua i tocant-la! sisisi, per la part inferior i més feréstega que mai teniem un mantell blanc enamoradís acompanyat de la tardor més verge que mai haviem trobat. La veritat, m'hi hagués quedat hores plasmada al davant! :)
La pena era que el temp se'ns tirava a sobre, així és que després de tenir les fotos que volia continuavem el corriolet entre bosc per a donar a la cascada de la Cueva per a poder-la veure sencera des del mirador que tenia. Realment ens haviem guardat un final espectacular. Passeig entre hayas, fulles, la tardor en estat pur i un lloc on era molt més tranquil i menys transitat, l'ideal i el que buscavem!
L'aventura arribava al seu final. El camí ens tornava a dur al parquing n ens esperava el cotxe però ens enduiem tot allò que haviem anat a buscar. Unes fotos espectaculars, un entreno de paseo i disfrutar d'allò que tant ens agrada, havia sigut una gran jornada! Ja només ens quedava la visita a la cascada Sorrosal de Broto i tornavem camí cap al Pallars.
Ordesa enamora i sé que hi tornaré, però també sé que les altures d'aquelles terres m'esperen amb els braços oberts :)
Si voleu veure més fotos us deixo el link :)
Galeria Sencera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada