Així és com començava el dia, amb la rialla que sempre em sap regalar! Anavem a visitar a la nostra floreta i era hora de començar a veure que es coia per la plaça, l'Albert ja ens hi esperava!!
Les dos sabiem que seria una edició molt dura, no per el trajecte (tot i que ja feia el llarg) si no perquè no havia tingut la millor temporada. Després de parlar amb la Montse i tota la trupe de directius arribavem a l'acord que faria la sortida i fins el 1er abituallament. Allí podria plegar i baixar amb cotxe, però almenys ho hauria intentat. Així és que era com quedavem tot i què... just abans de sortir em pregunta, i si vull continuar? Amb l'il·lusió més gran del món li vaig dir que només ella podia decidir. Si plegava estaria orgullosa d'ella per haver-ho intentat i si continuava n'estaria doblement per la capacitat d'autosuperació que tindria.
Així és que després de desitjar-li sort i veure la sortida jo colava cap a Surp. Aquest cop m'encarregava de manegar tot l'abituallament per a que als nens no els hi faltés de res, només em passava la llarga però estaria molt ben acompanyada amb les nenes que m'ajudaven, totes unes expertes!!!
Sota la mirada dels gats que prenien el sol, montar-lo va ser un pis pas i en mitja horeta ja teniem el primer a la nostra alçada. Tots anaven com a bales i gairebé ni paraven, donava gust de veure lo bé que s'ho passaven i com ho disfrutava!!
Pel grup anava rebent indicacions i informacions. Aquest ara arriba, aquella ara ha passat, tots arribats.... De repent la Pepa ens feia arribar una foto de la peque al seu abituallament (el primer) i més contenta que ningú, ja la tenim aqui Olga!
Així és com la tenia! Al seu pas, xino xano i molt ben acompanyada!
Jo continuava amb lo meu. Ara venien més seguits i el control era més seguit. Ara passa el Pol, ara passo aquell que també conec... Però no podia deixar de preguntar-me què hauria fet la Itziar! :)
La curiositat em podia més i em posava en contacte amb control preguntant que havia decidit la xica. La sorpresa va ser meva quan em van dir que continuava i més ben acompanyada que ningú! No sabia qui anava amb ella però sabia que la cuidarien fins a l'últim detall i que poc m'equivocava!! Mentre el Miquel i el Jordi (el punt d'assistència de la creu roja que tenia a Surp) m'anaven passant que venien més nens jo no podia parar de somriure! i és que saber que continuava, que volia acabar, que volia arribar al tercer abituallament per veure el pollito, era gegant!!
Sisi, ho heu sentit bé! No continuava per vere la mamà nooo! Continuava per arribar a l'abituallament dels conills (més aviat el de les llebres hahahah), on l'esperava l'albert amb totes les ganes! hahahah.
i sobre el temps previst el miquel m'avisava que venia. Es notava una mica cansada però tirava amb totes les seves forces! i la sorpresa va ser meva quan la veia amb la gran companyia que duia! El Jordi i el Miguel l'havien ajudat i estirat des de bon principi. Amb ells segur que se li faria més fàcil i quan no el Jordi l'estirava amb la cinta, com m'hagués agradat veure-ho! hahahahah.
Em va arribar cansada, si! Però em va arribar arrebossada de felicitat! Així és que l'esforç que estava fent valia molt la pena, només per veure-la radiant d'aquella manera mereixia tot el que significava per a les dos que fós allí i que ho estés intentant, ara ja només li quedava baixada i l'albert els esperava!
Després de descansar una mica, ara una xuxe, ara xocolate i ara.... tttsssht! Li deia el Jordi, és hora de marxar!! Com la cuidaven entre els dos! hahahahh. M'encantava veure-la riure d'aquella manera mentre disfrutava d'allò que ens apassiona a les dos, la montanya! :)
Crec que els últims km's van volar com a pardals perquè quan vaig arribar a Rialp, ja havia fet entrada a meta. Un cop més amb la rialla gegant que la destaca i la més feliç del món perquè la mamà estaria molt contenta. Estava i estic molt més que això. Veure que la meva pròpia filla era capaç de fer lo mateix que jo i que tenia tantissima força de voluntat per a realitzar un somni va ser el regal més gran d'aquell cap de setmana!
La xica se'm fa gran, però cada cop és més gegant en gestes com aquestes! Nini, no canviis mai!
Vam acabar de passar el mati amb la nostra floreta i el Tut, el nou membre! Com sempre un dia radiant al seu costat!
A vosaltres equip directiu i molt més que uns amics, donar-vos les gràcies per a deixar-nos viure un cop més una aventura com aquesta. Són 5anys al vostre costat i mai em cansaré de dir-vos que sempre hi serem! Sou gegants i una família que és el nostre gran tresor!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada