Carenes i el gran cap de setmana!

Uns petits entrenaments xino xano, unes petites voltes als masos i veure que tot el meu equip s'apuntava a carenes va fer-me donar el rampell de l'any, m'apuntava a carenes per fer-les des d'adons i comptant que a la tarda em tocaria fer l'ultra marató del plus.. Sisis, el mateix dia treballava però tot i així jo dos dies abans de la cursa feia l'inscripció, d'aquelles coses que fas sense pensar però que són les que donen més bon fruit!

Un 823 marcava l'inici d'aquesta aventura! Després de desitjar sort als que s'aventuraven a la llarga i de fer petar la xerrada a l'autobús amb el iogurin i el fisio era hora de tocar de peus a terra. Ja erem a Adons i ja treia el nas el Carlitos. Tot un honor arribar a l'hora per poder-lo veure, tot i la seva retirada pel peu em continuava treient el barret!

Després de fer petar la xerrada, de recollir dorsal i de seguir les quatre "indicacions" del fisio, tenia l'energia més gran per a poder fer la sortida. Els toni's em donaven la força suficient que necessitava per sortir amb aquell somriure, amb aquelles ganes de menjar-me el món i amb aquella tranquil.litat que si als 2 no era a Gurb tenia taxi heheheh.

Un cúmul de sensacions se'm menjaven. Volia gestionar molt bé les coses, el temps, la distància, el ritme però sobretot anar per sensacions. Volia anar a disfrutar, a treure'm aquell cuquet de fa 3anys enrerra que m'havia quedat, així és que era hora de treure tota aquell força interior que tenia i anar-la repartint a petites dosis suficients com per no acabar matxacada!

L'aventura començava!!! La baixada una mica al trote entre cares conegudes i on aviat vaig perdre als de "rojo" de vista. Sabia que farien un gran paper, però jo també! La pujada era dura, però suficient soportable i estudiada el dia abans amb el Miquel com per aguantar-la bé! La creu de ferri m'esperava així és que no em podia fer enrerra! L'última pujada era l'esperada, carnús i amb pedra, però amb el toc d'originalitat. El jabalí del Marti m'apareixia del no re i m'arrencava el somriure que encara no havia perdut, anava com una rosa el senyor!

Aquells matolls amagats, aquells túnels amb encant a cada passa em donaven un rialla encara més gran. No recordava la bellesa de paisatge que havia caminat l'edició anterior  i realment era com fer-la des de zero, impecable!
Aviat vaig ser a la creu, aviat vaig passar un petit abituallament on teniem a l'esquellador donant guerra amb aquella musica celestial, hhehehe. I sense adonar-me'n ja començava a deixar tota la vall d'Adons i tenia aquelles vistes que tant havia desitjat!

Allò era inmens, allò no es podia explicar! Estava a punt d'arribar a pleta verda i era increïble tot el que sentia! Tot just el temps per fer foto contemplar enrerra i continuar camí avall, tenia ganes de comprobar si realment era capaç de fer el temps que haviem planejat. Estava estudiat tot al mil.límetre, només calia gestionar el meu cos i la meva ment. Allí on fallava el coco em donava una tregua inmensa on em feia continuar!

Allò ja ho tenia, ja podia olorar l'abituallament i el poder trucar al Miquel per dir-li que el primer punt el tenia aconseguit! Havent passat la torre de llum se'm va fer una mica etern el trajecte, però res greu que no em deixés arribar a temps! Amb 235 tal com més o menys haviem planejat, era a l'abituallament de Pui de Lleras!! allò ja començava a ser imparable, els primers 12km se m'havien fet curts i començava a fer por, però no em volia emocionar, perquè encara em quedaven 20 més per endavant que havia de gestionar molt i molt bé.

Després de respostar botelletes i menjar algo era hora de continuar, no podia badar massa sino tot allò es refredaria i seria pitjor... Xino xano i anar fent. La pista aviat vaig tenir-la passada, cares vistes com el Lluis i el Verve em passaven amb els ànims més grans del món i allò era molta ajuda! M'havia concienciat per a fer-la sola i ho estava aconseguint, tot i així era com anar acompanyada tota l'estona! Aviat i sense adonar-me'n havia crusat el barranc de pedres i era apunt d'arribar als corrals de Gurb!

 No m'ho podia creure, en un pis pas havia fet el trajecte fins als corralets, només em quedava una petita grimpada entre pedres i allí ho tenia! Quina sensació més gran quan els vaig tenir als meus peus, des de l'últim cop que havia fet carenes no hi havia tornat mai més i la veritat és que em venien imatges molt maques! Aquesta vegada em parava segonets, per a fer fotos a la carmeta i per a tenir un gran record personal!

Després de tornar arrencar, la cara ja m'havia canviat. Era allí grimpant i saltant per la baixada, fent allò que tant m'agrada i sense pors ni molèsties, realment em sorprenia a mi mateixa però més em sorprenia quan veia que amb 2h clavades tal com haviem planejat em plantava a Gurb, enlloc de les 14 com jo esperava entrava a l'abituallament a les 13,05!!!! Increïble, impactant... no trobava la paraula com tampoc l'abituallament, hahahahahah. Aquest any l'havien canviat i enlloc de l'entrada, era a la sortida del poble on va anar-me de PM!
Allí enmig de la nada i entre el mogollón de la gent em sortia la Karina on estava d'ajudant a l'abituallament! Era d'agraïr trobar els teus donan-te soport, però més gran va ser trobar aquells coms d'aigua! Mentre parlava amb el Miquel la Olga va acabar de potes a dins! Necessitava rebifar les cames, ja en portavem 20 i començaven a pesar, l'aigua freda amb un canvi de mitjons segur que aniria de fabula, llàstima de no fer foto! hahahah. Tot un espectacle!

Pengem trucada, col.loquem mitjons nets i ens endinsem en el món de l'asfalt... meeec! hahahah. Tornem agafar el telèfon i fem passar tot aquell trajecte més ràpid, entre conversa i conversa es fa més amè i sense adonar-me'n ja l'estic pujant i fent l'últim tram. Allí s'acava l'història i comença la de les vinyes! Aquella que tanta por li té tothom.. què per què? És allò que diuen... veus Tremp però MAI arriba!

Però de cop aquella història que tothom li té por es converteix en una rialla i descans. El passar les vinyes pel mig enlloc de l'esquerra i en veure que agafavem una pista on donava als barrancots que tantes històries teniem amb el Miquel va fer-me donar més pressa, més ganes d'arribar a Tremp i fer-ho amb un obrir i tancar d'ulls. La baixada de la pista va costar, començava anar tocada i cansada però un cop més el coco va tornar a fer tregua. Em recordava que la Joana estava lluitant passant els corrals de Gurb, que la Silvia estava suant des del punt en que havia sortit de Pont de Suert, i que si elles dos podien jo havia d'acabar si o si. No m'estava afectant gens ni mica el fet de l'hora d'anar a treballar, s'havia que arribaria de sobres així és que em podia treure el pes de sobre de posar-me presió. Semblava no arribar però la Eva Carmona em feia aterrar, em girava enmig del barranquet per dir ala noia que duia al darrera que vigilés, que relliscava i .. pam! Era ella, em va alegrar tornar a trobar algú conegut! Feiem petar la xerrada dos minuts i cadascú continuava al seu ritme, una injecció d'adrenalina suficient com fotre-li una mica més de canya i avisar al Miquel que començava a arribar, sóc dins del nostre bosc, on tenim tantes històries de jabalins heheheheheh.

Allò ja ho tenia, amb un últim impuls al vell mig del camí dels cavalls, amb quatre gotes per a refrescar-me i amb quatre paraules intercanviades amb el noi que feia estona que duia al davant van ser suficient com per posar els peus a Tremp, avisar que amb 5' arribava i passar per sota el pont que marcava l'inici del poble. Allò ja ho teniem, només havia de pujar la serp d'escales, passar l'estació i endinsar-me al carrer que donava a la plaça.
L'ambient es començava a olorar, i ja es començava a divisar tot. L'Elena ens venia a fer una rebuda anticipada i la Jose ja treia el cap per la curva, la Olga ja podia començar a córre, ja podia començar a fer aquell esprint final! La Jose a primera fila, la Eva al darrera i el Miquel i tots els xipirons a l'entrada cridant i animant per acabar de fer la fita, per acabar de fer l'entrada a meta. Allò ho tenia, allò ja estava, després de 32km i 644 se'm posava la pell de gallina i tenia aquella gran rebuda que esperava, aquella gran abraçada que necessitava i aquella gran rialla que no m'havia abandonat en cap moment del meu trajecte!

No podia explicar el que sentia, no podia divisar paraula, només em sortia gràcies i no m'ho crec! Aquella rialla que no m'havia abandonat era el que m'havia fet acabar, a hores d'ara encara no me l'he tret, cada cop que veig aquestes fotos se'm representa en cos i anima, al David, al Xarlie, al Miquel, a la Jose, la Eva, les nenes, els Toni's..... Tot tant perfecte i increïble que crec que van ser el que van fer-me rebaixar els 3/4  que vaig aconseguir! Una fita increïble on crec que MAI oblidaré, tal com vaig dir-vos ahir, mil gràcies per tot el que vau fer, sou molt grans xipirons!!!!!

La meva història acabava aquí, em tocava reposar, dinar i anar-me'n a la ultra marató d'anar a treballar, però tot i així nombraré a dos persones increïbles on també van aconseguir les fites més grans! La Juanin i la Silvi. No vaig poder fer-vos l'arribada però veure-us amb aquella rialla entrar em fa ser allí present també, os ho mereixieu!!!

Després d'aquesta gran fita, després d'acabar cansada i trinxada i després d'anar a dormir a les tantes encara m'ha quedat forces per avui anar a estirar les cames a la vall de Boí. Ssisisi, una mica macarra, però avere si així em marxaven les agulletes del cul (com si haguessa fet 100km amb bici sas?... hhehe) i fer córre una estona la Lúla!

Un lloc inmens de pau i tranquil-litat on no hem acabat ni d'arribar a la punta de la cascada de Riumaldo, però lo suficient com per retornar-me tota aquella petita energia que ahir vaig deixar anar! hahahaha.
Em acabat el dia al Pont del Remei, on va dur-me un dia la Noelia i que té tot aquest encant especial! Així és que ara, després de fer els deures si que us puc dir que és hora de descansar! Demà comencem setmana nova i vacances, això pot tremolar! hehehehe.

Amunt i sense parar que només acabem de començar!
Non sTop*