Un cop més travessa! Amitges i tot el que l'envolta!

Després de setmana llarga passada, plena de reportatges i aventures és hora d'explicar la que marcava l'inici de vacances, la travessa perduts enmig de les agulles  :)

Feia una setmana que havia començat vacances, però realment arribaven a llavors. Després de 9anys, i amb algo a dins meu feia les meves vacances. Mai havia endossat a la peque, allà on anava jo venia ella i jo encantada! Però aquest cop tenia que fer-ho sola i la veritat no va anar tant malament!

Després de mirar i remenar, que si el nord, el sud, l'est, el mig més amunt o més avall del parc, acabariem a aigüestortes i una zona no trepitjada encara. Teniem en ment molts cims, moltes aventures i moltes històries per completar, però també barallavem l'opció de sobre la marxa, ja que com altres cops, la neu ens podia fer recular!

Així és que després de preparar bosses amb el miquel i carregar-nos com si fós el primer cop, podiem dir que estavem llestos! Avisem a casa de que em arribat i que estarem incomunicats durant 3dies seguits, encara no m'ho crec! hehhe.
La primera zona és monotona i coneguda, així és que la pujada fins a St Maurici no és res de l'altre món tret de que no hi queda gens de neu. Ha sigut algo pesada per tot lo que portem a l'esquena prò tot i així ràpida, estem contents!

Per fi algo que em deixa amb la boca oberta, la cascada de ratera. Feia molt i molt de temps que no la veia, sense exagerar tranquil.lament quatre anys, així que l'espera havia valgut la pena. Després de fer una mica l'investigadora al vell mig de la casacada i descansar una estona del pes és hora de tornar-hi, ens queda una bona pujadeta enmig de pins fins arribar a l'estany de ratera.

L'estany que està a mitges, el qual mig està nevat i mig està desglaçat... el passem ràpid, el pes es comença a notar i les forces comencen a fallar. Sembla que estiguem al vell mig de la Bonaigua! Sisisi, de tanta neu acumulada i la pista  que s'ha obert camí les pareds realment són exageradament altes de neu!
Poc a poc ens nem obrint camí per una traça antiga, on aviat perdem el rastre i fem de les nostres. Mirant mapa tenim més o menys clar, on em d'anar a espetegar, així és que amb raquetes als peus i piolet a la mà, estic llesta! Faig por hi tot!

 Quin estilàs eh? Per fi l'estrenava! hahah. Allò ja gairebé ho teniem i per retallar les últimes curves ens plantavem una vertical guapa, on el miquel em retava i jo cabarruda hi acabava pujant! El refugi ja treu el nas!! i les agulles també!! Després d'uns quants km's acalorats arribavem al nostre destí per uns dies!

Allò de fer cim a les agulles el mateix dia, allò d'anar a investigar terreny i obrir traça... ho deixavem per més tard o l'endemà, estava realment exhausta i em mereixia un bon descans! Ens trobavem a uns anglesos ben campexanos on al troabr-se amb la Lúla portaven mitja hora cridant hello! Els contestavem amb entusiasme fins que després de dir-ho 4ó5 cops es començava a fer pesat, heheheh.

Descarregavem pes, preparavem els sacs, ens guardavem la plaça per a dormir a la nit i més o menys ens feiem entendre amb els anglesos. Ells també farien nit allí.

Aviat va poder més la curiositat i després de descansar estona decidiem anar a mirar les agulles d'aprop, anar a investigar tot aquell terreny inmens de gel i de neu. Segurament per deixar-ho per l'endenmà, però almenys saber el què xafariem!
Unes agulles majestuoses s'aixecaven darrera nostre acompanyades de Saboredo i pic d'Amitges. Ens adonavem que la neu era considerable i tant si atacavem per davant com darrera, la neu i les seves esllavissades ens amenassaven, així és que era hora de canvi de plans, canvi de ruta i a descansar! L'endemà seria intens!

El sol aviat treia el cap i els peus ens van començar a caminar sols. Ens haviem llevat amb ganes i forces per probar d'obrir traça amunt a vere  que trobavem. Se'n divisava una de vella que si més no algo ens ajudaria, deixavem els cims per més endavant i ens plantavem davant d'un majestuós port de ratera.

Així de majestuosos i plens de bellesa contemplava l'estany de Barbs i el de munyidera, mig camuflats per la neu però tot i així acabaven treient el nas. Allò semblava que un cop més tornava a tenir parada. El temps es parava, era com estar sola enmig del no res, ningú perturbava aquell silenci, els ocells passaven silenciosament i la Lúla jugava sense cap mena de soroll amb la neu. Era com està en un altre món, com si tot allò m'estés esperant.

D'aquesta manera m'havia de despedir dels cims, d'obrir traça i seguir endavant. Haviem de fer volta enrerra i tornar el refugi. Un cop més la neu ens feia recular, la raqueta no era suficient i el grampó s'enfonsava massa. La traça vella es perdia i la nova no erem capaços de poder-la obrir. Potser la falta d'experiència i la incertidumbre del que ens trobariem, però era millor posar cap que no pas obrir-nos-el! :)
Tot i així ens enduiem roques escalades i port de ratera fins al collet. Res que no ens deixés indiferents la veritat!! Tot aquell munt d'historietes i batalletes serien suficients per a explicar que la neu és molt sabia! hahahah. La punta d'Estasen tampoc era nostra aquest cop, però teniem molt clar que al juny tornavem!!

Tres dies intensos i dos nits rapidissimes, on l'última vam tenir tota la vall per a nosaltres. Els pitinglish van marxar i tot es va quedar a les nostres mans. Una sensació gegant que només es pot viure. De tot allò viscut me'n vaig endur que de tant en tant no està gens malament tenir temps per a mi, però sobretot aquella sensació de benestar que em dóna la naturalesa. Una vall que ens va encantar per primer cop i que ens conquistava per a poder-hi tornar, allò tant sols havia començat!

Amunt i Non sTop*