Un 2882m amb neu... Montsent de Pallars des de Capdella!

Feia dos dies que l'Ale amb les fotos i un vídeo molt ... emotiu, em feia dentetes per a pujar al Montsent amb les poques restes que quedaven de neu. Així és que després de parlar amb ell i confirmar-me que havien pujat sense material i des de Capdella, em tocava convèncer al Miquel per a fer cim dimecress! Realment no em va costar massa, al sentir la paraula Montsent se li van obrir ulls, al sentir neu li va venir el dubte, prò... finalment va cedir! jeeejejej

Ben d'hora i amb una bona rasca ens endinssavem a l'aventura de fer ressucitar la vertical cabanera. Des de feia 4 anys que no hi posava el peus, l'última vegada va ser amb la Joana i la Silvia i d'això ja ha plogut molt... He tornat al Montsent, sola, acompanyada, de mans i de peus però sempre per diferents llocs, MAI més per Capdella....Així és que era moment d'afrontar aquella por a les verticals i si o si havia de coronar, tant sols per portar la contrària, per trencar esquemes i per demostrar que un 8 d'abril si que es pot pujar! Mireu si en sóc de capritxosa hehehe.

Poc a poc anavem deixant enrerra el petit poblet que quedava allà baix i ja anavem divisant a la vegada la pista que pujava fins a filià.... No n'havia ni coronat un que ja m'estudiava el següent! Això em començava a preocupar...

La pujada l'anava portant bé, fent de guia i encara recordant  aquell dia que la vaig patir tant! Però aquesta vegada anava bé, evidentment feia parades, el meu genoll no em permetia molta canya però poc a poc s'anava habituant. Pujavem bé, ja que el sol encara no s'havia apoderat de nosaltres i amb la fresqueta es pujava bé! Millorant el temps de v.cabanera, gairebé en un obrir i tancar d'ulls erem als corralets. Ja ens trobavem a la cabana del pastor i l'objectiu començava a treure el nas!

La Olga s'ho mirava entusiasmada, el Miquel s'ho mirava dubitatiu... Però tampoc deixava que paressim massa, d'aquesta manera no li donava temps a mirar l'últim tram nevat que li feia més respecte i el recordava dels anys anteriors al mes de juny... Aquest any li havia tocat accelerar el procés dos mesos abans! heheheh

Després de deixar enrrera vaques mortes i al Toni que semblava que ens fés un seguiment amb helicopter.... Era l'hora de la veritat! Venia el tram més dur per a mi, la pujada d'herba. Aquella que mai s'acava i sembla que no tingui final.
Aquesta vegada tocava atacar per la dreta la pujada  i deixar la canal, encara hi quedava massa metres de neu i era anar a buscar el que no teniem, així és que saltariem de pedra en pedra però per la dreta, on la pujada era més progresiva i més amena. 

Allò semblava no acabar mai, però sabia que aviat arribaria la part rocosa i tindria disfrute assegurat!

Era hora de començar lo bo!!! Haviem deixat la part plana de la canal enrerra i ens enfilavem roca amunt escalant com a cabretes i disfrutant com mai! Allò m'encantava i encara m'agradava més veure com pujava sense cansar-me, els meus entrenaments funcionaven i no m'ofegava al pujar, per a mi era un pas de gegant!!!

Així era la meva cara de satisfacció que posava quan havia acabat el penúltim repetxón abans de la part plana i de coronar. Aquella que desitjava agafar amb totes les meves forces i esperava amb candeletes! Ens haviem claçat els grampons per anar més tranquils, però la veritat és que sense haguessim pujat bé, però... s'havien d'estrenar! heheheheh.

Vaig passar aquell tram saltant, ballant cridant i..... pom! La cara de mico que se'm va quedar quan vaig veure l'última pujada que m'esperava per poder coronar! hehehhehhe. A l'estiu hi ha rocs i la pujada és més distreta, però aquesta vegada era un pujada de neu intensa i moooolt vertical... Però RES que ens aturés!!

 Així tornava a ser la meva cara de felicitat quan gairebé estava a punt de coronar!!! L'esforç treia lo millor de mi, aquella rialla que espero no perdre mai!!!

 Així era com ho aconseguiem, tenien un 2882m als nostres peus, amb 1463+ i ressucitant a la vertical cabanera després de 4anys!!! Encara ara després de 24h passades no m'ho puc creure. Erem allà dalt, de mans i de peus tocava el Montsent un 8 d'abril, amb la llebre més pacient que mai he vist i amb la gossa revoletejant per la neu. Un dimecres, on tot es convertia en casa nostra, perquè tota aquella immensitat era per a nosaltres sols, no teniem a ningú més i podiem anar amunt i avall sense cap preocupació!

Al davant teniem tots aquells llacs, tarteres, cims i pedres que a l'estiu haviem xafat i suat tant... Ara era l'hora de caranejar! Feia molt de temps que hi anavem al darrera així és que ens vam donar el luxe de poder anar  fins l'altra punta sense cap preocupació, com aquell qui passeja pel mig del poble!

Montorroio es deixava divisar al fons tot imponent i com sempre amb el seu color peculiar, era espectacular i m'enamorava com la priemra vegada! Feia un dia espectacular, un sol radiant, sense cap núvol i sense gens d'aire! D'aquells que et quedaries fins que s'amagués el sol....

Però era hora de fer camí cap a la civilització. Teniem una bona estona fins al cotxe, el qual des de dalt encara divisavem, però no era tant aprop com voliem creure! heheheheh.
No podia marxar de qualsevol manera, així és que havia de deixar marca i fer de les meves.... :p

Entre antenes de marcianitos, salts d'alçada i saludos impactants em despedia de Montsent per la jornada d'aquella vertical però tard o d'hora sap que hi tornaré!!

La baixada va ser sense parar, amena i pacient on el genoll el vam saber comportar. Vam tenir les nostres baixades de cul i aterrissades, però res que ens tregués aquella rialla!! La Lúla era qui potser la disfrutava més, empaitant aquelles gralles que no entenia perquè les duia més amunt d'ella, aquella colla d'isards que finalment es van deixar veure i amb algun crit que de tant en tant li feia per a descobrir on s'havia amagat!

Així tancava el dia, més feliç que un xorís i desitjant continuar fent cims. La temporada acabava de començar!!!!
Amunt i Non sTop*