Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

dilluns, 15 de desembre de 2014

St del Bosc i el Tossal de la Terreta.

Després d'una setmana moguda i una super party amb la big family del TrackTeam, ja puc esciure l'última aventura dins les entranyes de la muntanya!
Després de la pujada a la portella blanca i veure dia rerre dia la famosa ermita de St del Bosc, decidia que ja era hora de tornar-hi. Va ser un dels meus primers paratges que vaig descobrir i vaig suar, i després de quatre anys alli em plantava, a tornar a fer front per a més a més arribar al piló que feia mesos enrerra em mirava a les fotos de Mirapallars.

El divendres teniem festa així és que mano mano, un cop més engatussava al Miquel perquè m'acompanyés a una altra aventura. La pujada del Sant era lo que més respecte em feia. No era capaç de recordar molt bé si havia patit molt o no a la pujada fins dalt, però si recordo especificament que vaig dir que no hi tornaria MAI MÉS!!!
i eus el cas que se'm pot fer a mi que ja estava allí, un segon cop per afrontar un bon desnivell altre cop. Aquesta vegada la sortida la feia des d'on el Charli es va quedar a la MUT, així és que un bon tros em quedava fins el primer sant! La veritat és que tota la seva vegetació va fer que se'm passés més ràpidament sense adonar-me que ja estavem a l'estaca on ens indicava que les 100 corves  començaven!
Decidia no contar-les, no fós lo cas que a mig camí girés cua... heheheh.
Entre xarla i xerrameca la pujada se'm va fer curta, i quan el Miquel em deia que ens quedaven uns 200m aixecava el cap i veia l'ermita damunt meu!! Sense adonar-me'n havia passat tots els sants, havia saltat de pedra en pedra i ja només em quedava l'últim tram, això sí, sempre mirant a terra!! L'única manera que vaig trobar de no cansar-me i pujar sense parar, tot i que sembli increïble, el Miquel parava per a descansar i jo el feia tirar endavant i que no parés!! heheheh.

Així és que les últimes passes van ser visto i no visto, en menys que cantava un gall erem davant del majestuós Montsec. Darrera nostra quedava tota la conca del Pallars amb unes vistes espectaculars i que era per a quedar-se sentat! :D



Així se'm mostrava de fascinant tot el paratge que tenia al davant, però més fascinant era el temps que havia aconseguit, algo impensable que en aquell precís moment vaig poder dir que havia sigut capaç, que ho havia complert i que l'estiu m'havia ajudat a créixer molt més, un cop més superava totes les meves espectatives, suficient com per a agafar l'última embrunzida i dir-li al Miquel que tiravem amunt, que teniem el dia per endavant i que el Tossal ens esperava!

Ell alu.lucinava amb l'empenta que duia però a la vegada em donava més ganes de pujar. M'explicava que passariem per la nostra pròpia Roca Corba, que aquest any no ens faria falta anar a Canet d'Adri per a veure-la i així encara em feia buscar més!

Després d'esmorzar i reposar, continuavem la nostra expedició, on un cop més els nostres amics tito's ens sorprenien! Aquest cop dos de ben grossos, amb el cul pelat que li deia jo i més blanc que la neu, després sabia que eren cabirols! hehhe.



Altre cop, tornavem a tenir esses però res ens espantava! Havia descobert que preferia mil cops 100 corbes que una vertical recta. El desnivell no variava però per a mi era fer-ho d'una altra manera i m'era més còmode.
Sense adonar-nos anavem pujant i pujant, tenint unes vistes del llac de Cellers i veient l'altura impactanct que estavem agafant.

 Aviat vam ser al cruse on decidiem que fer, si anar a visitar la Portella on ja hi haviem sigut o ens aventuraven a buscar el cami que no exisita. Era evident que naltres necessitavem la segona opció, així és que dit i fet ens endinassavem bosc al recte. Sabiem que seria una pujada directa i  intensa, que haviem d'anar direcció nord sense parar, doncs era així el trac de la Mirapallars.

Poc a poc vam començar a dibuixar camí. Ens ajudava una simple cinta destrossada que s'havien descuidat de la cursa però que ens va anar de fabula per a poder continuar. A partir d'allí les nostres marques van ser les branques de pins que es veien tallades i les petites fites que anavem fent camí amunt, d'aquesta manera la tornada seria més senzilla!

Allò semblava mai acabar, era pi i més pi, arribant moments que ens pensavem que no arribariem mai. Anava controlant l'hora i de tant en tant el Miquel s'havia de sentir que si en mitja hora no haviem trobat res giravem cua! Tot i així crec que la finalitat del divendres estava escrita i que si o si els dos haviem d'arribar al Tossal.
Després de passar dos pinars, travessar una pista que pujava de baix i de girar-me milions de vegades per a que no em sortís un jabalí amagat es començava a veure una mica de claror.
El Miquel m'intentava amagar que ja haviem arribat (o això es pensava) quan es va adonar que era un pi! eheheheheheh, quin tip de riure que fós jo la que li tregués l'il.usió!

Però.... al cap de escassos segons se'm obria la boca, els ulls com unes taronges i les potes encartronades que duia corrien soles! El tossal el teniem davant nostre, però les vistes que m'esperaven era espectaculars, impactants, bellissimes i plenes de vitalitat! Era com si l'alè se'm parés, res més m'envoltés i en una àguila m'hagués convertit. L'imaginació m'envoltava en tenir una vida allí, tenia els dos Montsec's al meu abast, als meus peus i els havia aconseguit endur-me'ls a la botxaca de la manera més simple,amb dos cames i una motxilla plena d'entusiasme!





No em podia creure que fós allí, que ho hagués aconseguit pels meus propis mèrits i aquesta vegada sense corda, sense ajuda psicològica, simplement la meva tossuderia d'arribar a dalt sense parar! Va ser un moment molt emotiu, on un cop més abraçava el Tossal com una nena petita plena d'il·lusió.

Vaig mirar i remirar tota aquella carena, on feia escassos 7 dies l'havia trepitjat per primera vegada, se m'obrien molts hortizons, se'm dibuixaven molts camins i una rialla d'orella a orella em deia que jo allí tornariem, que retrobariem el moment per acaranejar tot allò, per un cop més sentir-nos lliures!

La majoria dels que esteu llegint, creureu que no toco de peus a terra però els que em coneixen de veritat, sabran respondre que no es que toca de peus a terra sino que hi toco de mans i de peus per a fer que el món estigui sota els meus peus! És una sensació que no es pot descriure, que s'ha de viure en primera persona però sobretot ha de ser un estil de vida que portis dins teu, que et fagi córre la sang pel cos i tremolar cada cop que ho trepitges com si fós el primer cop!

Així és que era hora  del retorn! La nena ens esperava a la sortida del cole, i la nostra baixada va ser explosiva! Passant de repassada pel Sant practicament sense parar i fent esprintades per a que el Miquel no m'agafés, un cop més en algun moment donat li feia treure la llengua, i això tant simple em feia sentir important!

D'aquesta manera un cop més, feia de la muntanya casa meva i de casa meva un estil de vida que cada dia es torna més important. No sé que m'espera aquest cap de setmana, però si sé que serà espectacular i que ja puc començar a entrenar!

Així és que cames i amunt que les aventures no han acabat!
Non sTop*





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada