Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

diumenge, 4 de gener de 2015

La travessa del meu "Potarró"

Després d'hores i hores sense parar, de fer passes per anar més endavant i de treure rialles a cada instant és moment que m'assegui per descansar i donar feina a les mans!

Després d'una bona jornada fent la volta al roc de pessonada amb la xica per a despedir l'any, tocava el començament amb molt bon peu, una segona travessa per la vall de Boí!



Sí, ja sé que els entesos em direu que no és Potarró, si no que és Portarró! Prò tot té la seva història ;)

Podia fer un bon començament d'any, per segon cop xafaria la vall de Boí, però aquest cop seria més especial, diferent i que em marcaria molt més. Com a objectiu teniem un 2400 amb plena nevada, amb raquetes i primera experiència com a "alpinista"!! Una experiència que m'ha fet créixer com a persona, un cop més m'ha fet superar a mi mateixa en esforç i constància, on he descobert que puc arribar molt més enllà del que em proposi i que amb l'ajuda i entusiasme del Tito res se'ns converteix en impossible. He pogut treure uns òbtics que mai m'hagués pogut imaginar, una pau i tranquil·litat que he trobat dins meu que feia anys havia oblidat, mai em cansava de girar-me per mirar enrrera, per veure tot allò que ens anava envoltant i per a no oblidar ni tant sols un petit instant!




Així ens començava el gran dia 1 de gener de 2015, amb grans espectatives, un sol radiant i un e.Llebreta més gelat que mai. Res podia sortir malament, així és que amb els nostres kg's a l'esquena anavem obrint camí. Ara per un atajo després per camí normal, però amb un entusiasme mai vist! Les passes anaven sortint soles, les cames anaven una darrera de l'altra sense pensar-ho i la neu ens feia veure que ja haviem entrat en un nou món, on només naltres i la naturalesa en estat pur existia.

En poquetes hores i sense adonar-nos ja erem a la centraleta, la nostra segona casa. Allí deixariem motxilles grans i agafariem lo mínim per anar a inspeccionar terreny fins e.Llong, l'endemà ens esperava la gran aventura però això no volia dir que el dia 1 hagués de passar desapercebut, així és que mans a l'obra!




Vam xafar i rexafar la neu, el gel, les noves vies obertes, vam esperar a que la posta de sol fós al complert per a fer la tornada de nit i amb frontals. Una experiència que no oblidaré mai! Trobar-nos al vell mig de la natura en plena foscor i amb la lluna plena era impactant, no ens feia falta ni obrir els llums!!! El pensar que em podia sortir algun isard de la nada era lo únic que em treia una mica la tranquil·litat que tenia en aquell moment! A la vegada al portar al senyor entès amb isards també me la tornava, heheheh.


Era fosc però aviat, així és que vam tenir temps suficient per a preparar el foc, el sopar, joc de cartes, entredormides amb el caliu...Una primera nit espectacular on aviat vam posar-nos a dormir per a tenir un esplèndit dia l'endemà!

Així aixecava el vol el dia dos, ple d'emocions i adrenalina. Ens esperava retrobaments amb fauna desconguda i moments insdescriptibles. Adrenalina a més no poder i algun moment límit però res que no fós possible, així és que després de carregar mini motxilla, piolet i raquetes tocava probar de fer el Potarró! Sí, ja sé..... Prò a la menda no li sortia el nom, em menjava una R cada cop que en parlava així és que vam decidir batejar-lo com a Potarró, era més divertit i duria la nostra marca personal!

Fins e.Llong va fer-se ràpid i sense raquetes. El terreny estava molt xafat, així és que a la vegada era molt senzill. Passat l'estany i direcció cabana de portarró, ja no tant. La neu ens arribava als genolls, així que descarreguem raquetes i a fer travessa. Vam tenir sort que dies abans algú ens havia passat al davant, si més no un bon tros de ruta que  haviem de fer. D'aquesta manera era molt més senzill. Segurament algú fent skimo i no pas raquetes com naltres, ja que les marques pujaven obrin via fent verticals, però si ells havien pogut... nosaltres també! Així és que amb el Miquel decidiem anar seguint les marques a la vegada que anavem consultant mapa, no fós que anessin al coll del subenuix nord i la liessim :)






 Allò cada cop anava pujant més i més però també teniem del cert que anavem pel bon camí. El coll poc a poc s'anava divisant i per a fer-ho més divertit nosaltres també anavem obrint nou camí. Ens atreia lo desconegut, la neu verge i obrir la nostra història. Així és que no ens va costar gaire fer-ho. A ratos paravem per a descansar i d'altres per a fabricar-nos uns gelats ben bons! No escassejavem d'aigua, però el sol estava apretant molt, així és que anavem turnant l'aigua amb la neu i no sentava gens malament! heheheh, unes bones historietes que ens farien riure de valent!


Ja arribavem practicament al punt més alt, per fi s'havia acabat per uns instants la pujada i ens venia un tros pla. Allí va ser on altre cop feiem una petita parada. Podiem contemplar el majestuós Subenuix, aquell primer cim que vaig fer a principis d'estiu, on li deia que no hi tornaria mai més i que ara me'l mirava amb uns altres ulls, dient-li que aviat el tornaria a xafar! La veritat és que ni amb paraules ni amb imatges puc desciure tot el que sentia en aquell moment, era com retrobar tota la pau dins meu, com si hagués estat amagada durant molt de temps i ara fós el moment de sortir...
Mentre miravem i remiraven ens va sorpendre una perdiu blanca!! Sisissi... quin tip de riure!! Mira tito! Un colom blanc a més de 2000m, li deia jo! hahahhahaha. Pobra ignorant de jo, sense saber que era un perdiu...La veritat és que ens va sorpendre molt, però era molt maca! Semblava mentida que allí amb la neu que hi havia, s'hi pogués trobar fauna!

Aviat vam rempendre el camí, on ja divisavem la part més alta del dia, aquella que creia que mai trobaria! Les marques del GR eren escasses, però això no volia dir que la Olgui no les pogués trobar, sino... mireu!!




Després de fer el ruc, de fer una mini batalla de neu i de pendre'ns les coses en serio agafavem camí, fins l'últim tram de coll. Era un cop més, una pujada intensa i curta però res que ja ens pogués aturar. Allò ja gairebé ho teniem a les nostres mans i per a corroborar-ho teniem als trencalosos al nostre costat. Ens sorprenien sortint del no res, arran del terra i a dos pams nostres! Cosa que he de reconeixer que em va impactar. No em feia molta gràcia tenir aquell animalot tant aprop meu, però mai tant que ens agafés per les potes i volessim! hehehe

Vam estar una bona estona embobats contemplant-los, però era hora de continuar. El Miquel per a fer came-hames i la Olga per imaginar-se que estava fent la pujada al Turbó, però alli ho teniem gairebé a les nostres mans!





Tot allò era impactant i el coll no ens estava deixant indiferents! No veiem la vall de St Maurici,  ja que quedava molt amagada i enfonsada, no veiem aquella vall que ens haviem pensat trobar... Prò si que veia unes dunes de neu impresionants, uns somriures de punta a punta, una vall sota nostre indestructible, un sol radiant i un paisatge que ens enamorava a cada passa! Vam caranejar tot el coll disfrutant com a nens petits, fent saltironets i dinant a 2400 sense cap mena d'aire, sense res que ens fés fora, si no al contrari, ens feia més forts i creixiem més!





Res de tot allò podiem deixar escapar! El tito feia de les seves, caranejant encara més amunt la roca, fent saltironets com un isard i deixant aconseguir fotos impactants. Moments que encara recordo només tancant els ulls després de mirar les fotos. Vam estar estona mirant amunt, avall, a dreta i esquerra però sense cansar-nos de tornar a veure aquell vol que feia el trencalòs, el soroll que desprenia al pendre embrunzida, aquell blanc que el caracteritzava sota les ales i el coll i el silenci majestuós que ens envoltava. Ningú ens havia seguit i per tant aquella història era només nostra!

 Crec, que ens haguessim tirat hores i hores mirant aquell cartell, treient aquell somriure i guardar tota la felicitat possible, però era hora de tornar avall. Ens quedava estona i tros, però res complicat :)

Voliem fer una circular i baixar per e.Redó, però vam adonar-nos que era massa perillós. Si que anavem ben equipats però era molt dret, no hi havia via oberta i la neu a trossos es convertia en gel que feia relliscar la raqueta... Per tant, tornariem per on haviem pujat, no tenia perdua i tornariem a disfrutar tant o més que a la pujada


Ens despediem d'aquella vall, d'aquell coll, d'aquella majestuositat que ens envoltava... de tot el que ens feia una mica més feliços, per a dir-li que aviat tornariem amb companyia!


D'aquesta manera acabava la tornada pel coll més dret, amb unes bones caigudes de cul a terra, arrosegant-me com un cuc, amb ferides de guerra i defentsant-me a muerte amb el piolet! hehheheh, però res que no ens deixés continuar. Havia de fer-ho una mica més emocionant!!


Així li començavem a dir adéu al dia i al sol radiant que un cop més haviem tingut durant tota la jornada. La baixada va ser rapida i intensa, plena d'emocions i moments. Òbtiques que crec que tardaré a retrobar durant dies, però amb records ple d'emocions i sentiments!
La segona nit al refugi se'ns va fer curta, entre gabatxos que no enteniem i catalans que anaven una mica perduts va ser divertida. Així és que quan va regnar la calma vam aclucar els ulls. L'endemà ens tocava la tornada a la civilització... Cosa que no voliem, però cosa que si o si havia de passar...



L'endemà va ser dur, molt dur... el tercer dia va deixar petjada! No per el cami si no per a tenir que deixar tot allò enrerra. Ens havia aportat tant aquells tres dies, ens havia fet créixer tant tota aquella naturalesa sabia, que no volia deixar-ho allí, m'ho volia endur tot dins d'un saquet. Un cop més no va poder ser, així el que m'enduc de tota aquesta travessa són els moments viscuts, els sentiments aflorats i la rialla més gran del món mai treta! Haver-me sentit realitzada, haver-me sentit gran dins dels 2400m, haver aconseguit tot el que haviem planejat i veure amb els meus propis ulls que sóc capaç de molt més del que m'arribo a imaginar fa sentir-me orgullosa de mi mateixa. Sí, tinc moltes limitacions, sí tinc una suposada però no confirmada lesió al genoll que no em deixa estar al 100% , però això no farà que no disfruti de l'única passió que tinc! Així és que només em queda dir-vos que els somnis només es fan realitat si vas darrera d'ells i lluites!

El camí mai és fàcil però sempre el pots fer més divertit! Un cop més m'enduc 45km amb tres dies i mig, on avui els he acabat buscant aventura després de Sta Elena, un cop més amb la companyia de l'incansable Tito però que fa que aconsegueixi coses impensables!

Sortiu a lluitar pels vostres somnis i veureu com es fan realitat!
Non sTop i a per la propera!









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada