Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

dijous, 4 de desembre de 2014

La Portella Blanca, 1250+

i un cop més el dia de festa es convertia en cita a les altures ben acompanyada. Amb el Miquel haviem dit de fer ruta, però realment fins la nit anterior no vam tenir clar on. Finalment va acabar guanyant la pujada a la portella, aquella pujada que un dia vaig tenir que deixar a mitges.,,

Així és que després de deixar la peque agafavem via per aviat encarrilar pista amunt. Deixavem el cotxe una mica més enllà de les bagasses, per fer via per uns corriols durs a collons però que disfrutaria com un nen. Jo ja s'havia el que m'esperava, però per aquell costat ell encara no hi havia pujat, així és que les vistes i el terreny era tota una sorpresa, bé això si la boira ens deixava,...


Ens perseguia de bon de mati, però poc a poc l'anavem deixant enrerra i la pujada no costava tant. Un cop més, anava a relentí.... És una època complicada, però no per això em rendiria a la primera. M'anava mentalitzant de la possibilitat de no arribar fins dalt, pel temps, pel cansament, pel genoll... per moltes coses, però fins que no fós l'hora de girar no volia parlar!

Poc a poc anavem agafant altura i la veritat és que des de l'últim cop que vaig ser-hi hi havia molta fauna nova :p


Fins hi tot com podeu veure, vam trobar l'arbre de nadal! jajjajaj. Un arbre, amb un fruit ben extrany que a hores d'ara encara estem buscant el que deu ser.... Entre matolls,arbres extranys i barraques abandonades arribavem a la zona de diversió. La zona de la roca, on la pujada era més tècnica però les coves i forats que ens envoltaven ho feien més atractiu, fins hi tot vam descobrir l'home de les cavernes que el Miquel duia a dins hehehehe



Poc a poc i sense adonar-nos, la carena  ja es començava a divisar. La boira s'havia començat a enlairar i ja es podia divisar el nostre destí i l'arribada al poble de Rubies. Derruit, prò amb tot l'encant del món.

Vam fer una petita parada, on vam tenir temps suficient per a mirar l'hora que portavem, descansar i fer una petita mossegada. Calculavem que ens quedava una hora fins dalt i al sortir el sol, podria ser que anessim millor. Sempre s'agraeix poder veure el paisatge, però sobretot aquell mar de cotofluix que ens quedava als nostres peus. Semblava com si estessim en una altra òrbita, en un altre món on només hi erem nosaltres, i la veritat és que m'hi hagués tirat hores i hores contemplant tot aquell escenari, però la pujada que ens esperava era curta i molt intensa, així és que no valia a badar massa. Quatre fotos més i amunt!


El primer tram fins no veure Rubies altre cop, va ser un tros molt dur. Pujada dura i dreta entre pins que mai es veia el final. Només feies que pujar, pujar i més pujar. El Miquel s'anava amagant entre els pins, això feia que la Olga anés més ràpid... Neeeeen, on ets? Neeeen, esperaaaat!!! Allò era un guirigall de crits, però jo alli ale cap a dalt. Decidia que si només havia pujat un quart de pujada alli ho deixava, no podia amb l'ànima i semblava no arribar mai aquella part plana... Finalment la vam tenir! Va ser quan divisavem el poblet altre cop, i ens n'adonavem que haviem pujat la meitat de camí amb uns 20-25 minuts. Havien sigut molt intensos i durs, però allò semblava que ho teniem una miiiica més aprop :)

Descansavem un xic, i el Miquel em deia que ja ho teniem. M'ho mirava i remirava, però només veia cagallonets de cabres i un pinar enorme que mai es veia el final. Em començava a creure que si que hi arribaria, em començava a créixer la meva tossuderia i el Miquel em donava l'empenta final, així és que com un corderet darrera la seva mamà, la Olga pujava amunt. Donant-me aquell tros de corda que em feia falta i que faria un cop més, fer-me arribar a dalt. Per primer cop estava tornant a recordar la pujada al Subenuix, i és que no era per a menys quan descobriem que estavem fent el mateix desnivell que aquell dia però amb molts menys km's heheheh.

Poc a poc semblava que allò arribava al final, no m'ho podia creure! Ja tan sols quedava un caminet relativament pla a comparació de la resta que haviem fet i ja ho teniem a les nostres mans. Es començava a divisar com un petit túnel on al final darrera d'un cartellet es divisava tota la vall fosca blanca!


Tot allò era per a cridar, remenar i saltar!!! Tenia la Portella als meus peus, més ben dit, estavem dins d'ella!! Allò era increïble, teniem les dos valls als nostres peus i no tenia descripció, sense adonar-me'n ho haviem fet, am 50min ens hi haviem plantat! Amb ajuda però havia arribat fins dalt, un cop més aconseguiem el que ens haviem proposat!!!


 Tenir tota aquella majestuositat davant nostre, era indescriptible! I mentre feiem la foto de rigor.... Rrruuuuummmm!! La Olga arrenca a córrer... heheheheh. Tenia la necessitat de veure des de la punta de tot que es sentia, que es veia, com es podia sentir un ocell en llibertat..... i és que la veritat vaig quedar-me curta. Veure tot el Montsec al nostre abast, veure més caminets  i veure com tot allò era per a nosaltres sols, no es podia explicar, s'havia d'immortalitzar per a poder expressar ;)

i és que una foto diu més que mil paraules. Tota l'alegria que tenia allí dalt, de haver-hi arribat, de tenir la seva companyia, de ser els dos allà i d'endur-nos tot aquell espectacle a la butxaca era el regal més gran del dia. i és que tal com vaig dir ahir....

L'AVENTURA DEL MEU ÈXIT ÉS DEIXAR EL FRACÀS ENRRERA. Possiblement sense l'ajuda del Miquel i sense la seva companyia m'hagués costat més o tant sols un cop més, s'hagués quedat a mitges, però quan fas allò que més t'agrada amb algú que et pot entendre de la millor manera possible al minim detall, fa creure't que allò que vols ho pots aconseguir!

Encara ens quedava la tornada, però un cop més marxavem de casa nostra amb una rialla d'orella a orella!!! Ara ens espera un gran cap de setmana, on encara ultimem detalls però els dos sabem que serà una bomba de rellotgeria  a les nostres mans!!!

Cames i  Non sTop*






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada