Travessa dels pirineus: Vall de Boí.

Una travessa per emmarcar, uns dies espectaculars i uns records increïbles plens d'esforç i constància. És tot el que m'enduc d'aquests grans dies passats. He tardat gairebé tres dies a escriure, però tant sols per una simple raó: assimilar tot lo assolit ;)

Jo li dono la culpa al despertador, el despertador a mi i jo al pa... Així em podria estar estona però la veritat és que jo soleta vaig retrassar la sortida, hehehe. Tot i així RES va sortir malament. Ens haviem informat bé i ens haviem assegurat el destí, així és que després de fer carretera i preparar-nos era l'hora de fer via amunt. Ens esperava un trajecte algo forçós amb tot el que duiem de pes, però res que no puguessim. El primer destí era trobar la centraleta, on passariem la nit! ;)

Sabiem que trobariem terreny nevat, però anavem ben preparats. La sortida des del parquing de la palanca es va fer prou amena i poc a poc anavem obrint camí per a que tragués el nas l'estany de llebreta. Teniem tot un paratge blanquet i preciós, tant sols ens quedava l'últim tram més fort. Enlloc de fer pista i trobar tots els turistes que pujaven amb els taxis, haviem decidit anar pel camí que puja pel bosc. Un lloc encantador i més divertit però a la vegada més exigent.

 Els núvols eren amenaçadors, però estavem preparats! Tot i així quedaven lluny :)
Aviat es va acabar aquell pujada eterna i vam aconseguir divisar l'estany. Estava tant canviat i era un terreny tant blanc que tan per mi com pel Miquel semblava un paratge desconegut. Ens haviem patejat ja unes quantes vegades llebreta però mai nevat i la veritat és que ens va encantar! Semblavem dos nens corretejant pel pati de casa recient nevat, però era així com ens sentiem!

Tot i així no vam parar massa, ja que ens esperava la gran cascada de l'esperit, un cop més ens deixava amb la boca oberta, recoberta tota de gel. Era fascinant en quin estat es trobava la naturalesa, on es barrejaven els colors de la tardor amb el vell blanc de la neu, encara no podia entendre com la gent es perdia tot aquell espectacle pujant amb taxi...

Després de fer una petita parada decidiem continuar. Es començava a girar aire i gelat, però si estavem en moviment la sensació de fred no era tant gran, així és que xino xano anavem fent. Vam decidir que després de la segona curva fariem pista. Pels atajos costava bastant més ja que la neu s'havia gelat, així és que ens seria més fàcil arribar al planell d'aigüetortes per pista i anar fent.

Després de fer zig-zag, fer un petit mos en una cabanyeta i barallar-me amb mi mateixa per no cansar-me, arribavem al planell!! :D

Allò era una altra història. De cop entravem en un altre món. No hi havia tanta afluència de gent, la naturalesa ens brindava amb el cor obert tot el que tenia i el silenci absolut ens envoltava. Només erem jo i ell, una sensació de quietud i nou territori que no es podia descriure. Per als dos a partir d'allí era territori desconegut. No haviem passat mai del planell i la veritat és que ens haviem perdut i molt!!!

 inclús era adaptat per a la gent que estava més limitada, una passada!!! Les cascades eren congelades enmig de les roques fent uns candelabros de metres, teniem fonts per totes bandes i en tot moment estavem envoltats pel bosc més encantat que mai haviem trobat. Allò era espectacular. Metres i metres, d'arbres, camins, flora i .... res de fauna!! Tant sols es divisava alguna poteta però els tito's (isards) no es deixaven veure, així és com vaig batejar-los el dia de la portella i ja se'ls hi ha quedat! :)
Tot i així no ens cansavem de mirar i remirar, i feia estona que ja feiem via amb les raquetes posades, cosa que ens havia fet lleugerar el pes i se'ns notava!

Així de divertits passavem la pasarel.la i trobavem el desviament direcció contraix i la centraleta. De moment semblava que anavem bé, però fins que no arribessim no ens ho creuriem, ens coneixem massa bé! heheheh.
i... tatxáaaan!! En cinc minutets teniem la nostra caseta pel cap de setmana al davant. Era molt acollidora on no hi faltava de res, i tenia llar de foc!!! Ens esperaria una bona nit amb llargues estones amb el caliu que dóna, espectacular!!!

La veritat és que tenir aquella caseta envoltada de tanta natura era genial. Seria el primer cop que fariem nit en ple hivern en un refugi i era una experiència que ens quedaria marcada per a voler tornar!! heheheheh.
Després de descansar, deixar pes i marxar territori per a la nit decidiem que era massa aviat per a tancar-nos al refugi, així és que ens voliem atanssar al refugi Llong, al seu estany i si el temps ens ho permetia arribar al e.rodó.
De moment feia sol  i pintava bé la cosa així és que vam agafar camí i amunt. Era un camí molt marcat, estava xafat per la gent i era massa evident així és que tocava fer de les nostres. Feia estona que no passava res divertit així és que tocava fer treure xispes a les raquetes i fer-les passar campo a través, allí on no hi havia la neu xafada la olga se n'hi anava de cap, allí on posava que no es podia pujar sobre el gel la olga ho probava fins que el Miquel sentia un crococ ... i així infinites històries! heheheheh. El refugi llong no ens va deixar indiferents amb la retrobada amb l'olaf, un ninot de neu encantador que el vigilava però l'estany.... ens va fer parar de cop i un cop més tornar-nos a quedar amb la boca oberta!

 Aquest era l'espectacle que ens enduiem. Un llac gelat però fascinant. Corria per sobre seu tota la neu que arrancava el vent fort que es començava a girar, fent dibuixos per sobre d'ella com si fossin serps que nedessin per dins del llac... La veritat és que em va fer girar unes quantes vegades, i mirar bocabadada com si mai hagués vist res semblant.

El dia encara ens acompanyava, així és que decidiem pujar un tros més per si trobavem el camí direcció e.redó, i a la vegada arapavem el sol! Quedava lluny però aviat haviem fet via. Crusant un barranc gelat espectacular, crusant tots uns aiguamolls on vaig deixar emprenta i veient tota la vall als nostres peus!

 Tot i així no aconseguiem agafar-lo. Es va començar a girar molta ventisca i el dia començava a fer curt. Eren les cinc de la tarda i el sol marcava que no tardaria gaire a fer-se fosc, així és que ens quedavem als peus del redó i decidiem fer cami cap a la centraleta abans de que no fossim menjar dels tito's tot i que de tant en tant encara els cridava, heheheh. Tot i així, trobavem un tió enorme que marcava l'arribada del nadal! Feia por hi tot, era una mica tètric ehehehe

Vam ser ràpids i abans de que el dia digués adéu entravem per la porta, on trobavem les companyes que passarien la nit allí també.
Vam desplegar el tenderete, vam preparar les coses i vam encendre el caliu que ens hi faltava. Teniem llarga estona per descansar, menjar i dormir, però passariem unes estones genials amb les dos monitores de Monistrol, hehehe

Sopar davant del foc i tenir converses llargues van ser un petit resum de la nit que vam passar. Plena de sinceritat i a la llum de la lluna, on ens donava un llum inmensa al ser plena i sense cap núvol, semblava mentida que estés visquen allò. Era tot increïble, si no hagués fet tant fred fins hi tot haguessim fet una nocturna, però això rai, hi tornarem! heheheh.

La nit va passar ràpid i la llum del dia i el haver-se apagat el foc ens van fer aixecar. Mirar per la finestra i veure nevar, veure tot aquell panorama crec que va ser el regal més gran. Després de passar-me estona acurrucada dins del sac, arribava el moment d'aixecar-me i sortir de la cascara. Em vaig quedar estona i estona mirant per la finestra, mirant com cada copet que queia es desfeia sobre la resta de manta blanca, em fascinava veure nevar tot i que no era la primera vegada.

Després d'aterrar de peus a la centraleta i preparar el material, haviem decidit fer via cap al contraix. No el fariem sencer, ja que no disposavem de tant de temps però si que podiem fer un trosset en busca dels tito's els quals en aquella zona havien deixat més emprentes.
La pujada picava bastant i entre el metre de neu que hi havia i le pedres al descobert, costava bastant poder posar bé la raqueta... tot i així naltres tossuts amunt!

Feiem un km vertical sense cap èxit i el mal temporal es tornava a atanssar, així és que abans de que ens agafes decidiem de tornar a recollir les coses, dinar i fer via cap al cotxe. Havia arribat el dia en que haviem de tornar a la realitat i xafar la civilització tot i que no teniem gens de ganes!

La baixada va ser ràpida, així és que ens va quedar força estona per dinar a la boreta del foc i passar el poc fred que haviem passat. Vam recollir i ens vam despedir, dient que tornariem! Tot allò ens havia agradat massa per a no repetir! Ens va costar, però vam carregar motxilles i vam fer via. Semblava que la neu ens seguia i començava a caure quatre gotes, així és que la tornada des de llebreta va ser més ràpida que mai, i gairebé corrent amb 40' ens plantavem al cotxe, per a demostrar al senyor Miquel que si es podia corre amb un motxilot de pes :)
 heheheh

Allí teniem un petit resum de tot el que haviem viscut. Ple d'emocions, sentiments, patiment, diversió i moments únics i només nostres. Una travessa que ens ha fet créixer com a persones i que a la vegada ens ha fet conéixer i ser més transparents encara. Tret del fred, vent i patiment i tornaria amb els ulls tancats, perquè ni la pitjor situació fa que tingui un mal record d'aquests dos grans dies passats! No erem ni a mig cami de tornada que ja tornavem a plantejar una sortida per aquella vall!!
Ara tant sols em queda entrenar més per a fer-me més forta!!

Cames i Non sTop*, això acaba de començar!!