Això era el que m'espera ahir, dia de festa! i és que ultimament quan hi ha festa perilla! :p
Feia més d'un mes que Vallibierna i Culebras, juntament sobretot amb el pas de caball, estava més que planejat! El temps ens feia una tregua per a poder-ho fer i estava tot enllestit, només calia posar a to la meva esquena... Tots sabem el que hi tinc, i que la muntanya potser no és la millor medicina però un cop més havia de probar-ho. Que no amb 5h? pos amb 8 o 10, les que calgués!!!
Així és que motxilles, cotxe i carretera amunt. Mai haviem estat ni jo i el Miquel a Llauset, però si que ens havia documentat com arribar!! Així és que prop de les 6.30 ja hi erem i sobre les 7 potser encara no ja feiem camí! Havia sigut un trajecte amè entre túnels que feien "yuyu" però res que no ens deixés començar ;)
El dia començava a despuntar i el sol sortia timidament. No feia calor però tampoc fred, estavem a 8º així és que una mica abrigadets hauriem d'anar i més al costadet de l'aigua.
 | |
| Botornàs - Vallibierna i Culebras |
El ebassament de Llauset aviat el vam tenir borejat i vam començar a ascendir fins la cabana de Botornàs, una cabana de pastor però molt ben conservada!! Alli vam fer un petit descans. Realment el paisatge era encantador! Hi havia aigua per a tots costats i ho feia tot ben diferent!
Després d'un petit descansa i pendre potingues vam decidir continuar, l'Estany de Botornàs era a punt d'arribar i alli ja era més pla, així que podriem recuperar. Realment tot aquell territori era increible!! L'estany era ben apropet i aviat el vam poder tenir al nostre abast, al fons en tot moment ens acompanyava el gran Tuc de Vallibierna i Culebras, i és que realment, només pujava per allò, per el pas de caball!! Allò que tothom en parlava que era tna xungo de passar... mireu si sóc capritxosa :p
Al costat vam veure que hi havia en construccio el Refugi de Llauset per la FAC, un enorme refugi que segur que donarà molt de què parlar :p
Vam continuar camí amunt. Ens esperava una bona pujadeta fins al coll però realment era molt amè i fàcil. Era molt progresiu i allò feia que per a mi fós més soportable i més portador. El dolor encara no havia marxat i havia d'anar amb compte, però anava fent xino xano.
Ara tocava passar els Estanyets de coma Arnau. Tres estanys separats entre si, però que feien una simfonia perfecta. Era un terreny alucinant!! Entre pedra i pedra, anavem fent saltirons i anavem pujant "collets" el qual ens portava a un altre dels Ibons (així nombres allà a Huesca els estanys!)
Un paisatge apasionant per desconectar! Per perdre-m'hi durant una setmaneta i moltes crestes i pics pel voltant! Miressis on miressis, no deixaven d'envoltar-te i allò m'encantava! Ja li deia jo al Miquel, que allí em quedava a viure! jejejej
Vam anar pujant i poc a poc ens acostavem al que naltres creiem que era Vallibierna (després ho entendreu). Ens esperava una bona tartera però era facileta i soportable. L'esquena semblava que ja era a lloc i poc a poc anavem fent. Portavem un grupet al darrera i com que a la Olga no li agrada que la segueixin.... pos ale, a pel dret!! Sisisisi, la menda que no li agraden les pujades a fer una tartera pel dret! jajajajaj. Potser va ser això el que va fer desviar-nos de cami i tot i que miravem el mapa ens en vam anar una mica massa. Primer quan vam arribar a dalt a la cresta ens vam decepcionar! Creiem estar al Vallibierna i resulta que erem en un altre pic. Gairebé a 3000m però el nostre objectiu quedava enfrente.... Amb raó veiem tanta gent que tirava cap a la dreta.... Però deseguida la decepció va passar en entendiment i alegria! mirem la part bona Miquel, tornarem a fer tres cims en un dia! Goita tu que xulo! jajajajaj. I realment havia valgut molt la pena pujar fins aquell lloc. Les vistes com sempre privilegiades i com que no vam trobar el nom en cap mapa dels que ens em patejat, vam batejar el cim: Pic de Botornàs 2944m!!
Així és que el primer ja era nostre. Ens vam estar mirant per crestejar-lo tot i donar directament al coll de Vallibierna però com que no ho veiem molt clar i semblava tècnic a collons, no valia la pena arriesgar. Així és que tornariem enrerre, tornariem a tirar pel dret (mirant per on anavem) per a no baixar tant de cota i aviat vam ser-hi. Des d'alli teniem una visió de Botornàs espectacular! Semblava mentida que haguessim arribat alli, perquè us prometo que era increïble aquell cim, n'estic segura que si no ens haguessim "perdut" i no l'haguessim coronat ens hauriem quedat amb les ganes d'arribar-hi! ;)
Increïble i apassionant, així el descriuria.
Allò ja començava a tenir més forma i ja ho començavem a tenir més apropet. Ens esperava un bon desnivell amb pocs km i em feia frente, però mai tant que no ho coronessim no? Mentre el Miquel m'explicava més o menys com seria la pujada i lo que em trobaria jo m'anava mentalitzant... de mentre la gent anava baixant i anava quedant els cims per a nosaltres sols, allò ja m'agradava més!
Realment no ens va costar tant com em pensava i amb mitja horeta ja erem a la cresta!! Sisisisi, no ens ho creiem i menys jo, però amb poquet rato vaig ser-hi. Devien ser més les ganes de "montar a caball" i creure'm que havia sigut capaç de baixar d'un tres mil per pujar-ne una altre, que no pas res més! Però allò ja començava a agafar forma!
Ja es divisava tota la cresta fins als dos cims, i entremig mig amagat el pas de caball, així és que allò ja gairebé ho teniem al sac! Era increïble la cresta que haviem de passar, ara amunt, ara avall, a la dreta a l'esquerra.... crec que era pitjor que una nena petita i brincava més que un esquirolet, però allí era com estar a casa meva, allí no hi havia problemes ni discusions, allí només es respirava passió, tranquil.litat i un benestar que només ser trobar a les altures! Així és que en res vam ser al Cim de Vallibierna!! Miqueeeeeeeel!! Ho hem aconseguit en portem dos i no se'ns ha fet de nit! Així li expressava l'emoció de ser allà dalt, de poder-ho viure i poder-ho explicar!
Un sac ple d'emocions m'envoltava i no era per a menys. Era a 3067m i com si res. Unes valls i vistes espectaculars, i l'Aneto enfrente, ja no es veia tant lluny!! Algun dia potser hi anirem, pensava, però tan sols per el pas de mahoma... jo i els meus capritxos de montanya... jajajaj
Però ara tocava la vall de posets-maladeta i .... taxán!! Ja teniem allí al majestuós pas de caball!! A les fotos semblava més curt, però allí es veia normalet prò assequible! Decidiem que primer pasaria el Miquel, no té por a les altures però sí respecte. Així és que l'indicaria, si és que es deixava, i si més no passaria més tranquil... cosa que no va passar! jejejeje. Va anar a la seva bola i pel seu camí, pensant-se que podria anar per la canaleta on just li colava el peu... quan va veure que havia de pujar més amunt i està al fil del pas... va córre com una aranya passant més ràpid que mai, arribava a l'altra punta però de quina manera! Crec que em va posar més nerviosa a mi que no pas lo que estava ell!! jajajaj
Ara era el meu torn, no tinc por a les altures i sóc decidida per mirar avall... pensava que em faria yuyu però finalment vaig veure que no. Va ser fàcil pasar-lo i com que no en vaig tenir prou amb un cop i volia les mil i una manera de fer fotos vaig pasar-hi dos cops. Primer a montar a caball i després a fer la cabra, ja li havia agafat massa confiança jajajaj
Ja tenia allò que havia desitjat a les meves mans i més contenta que una nena petita amb una piruleta, coronava el 3r cim del dia! El Pic de las Culebras 3062m, ja era nostre, el xafavem de mans i de peus i complint un cop més un somni! Veient que si era capaç d'arribar allí i fer tot allò que em proposava, segurament seria la més feliç del món!
i alli teniem el nostre Tuc dels tres mil's del dia! Realment d'un cim a l'altre no havia costat, era més l'emoció de passar el pas de caball que res més, eren molt apropet però no deixaven de ser emocionants!
Feia bastant aire i no semblava que deixés de fer-ho, així que després de fotos, mirar la vall, tornar a remirar-nos el Botornàs i analitzar tot el que sentiem allà dalt vam decidir fer via i dinar al coll. Alli no faria tant aire i estariem millor.
La baixada no va ser dura però si tècnica, era tot un terreny molt rocós amb arenilla el qual et feia estar atent a cada passa, va ser potser una mica més lenta però aviat vam ser-hi!!
Era una vall encisadora, encantadora... no tenia res a veure per on haviem pujat. La vall de botornàs i els Ibons havien sigut immensos i espectaculars però la vall de Llauset tenia algo especial. A cada pas que feia em girava, potser em recordava al valle de San Adrián del Turbó i els moments que hi vam passar a la nena, però era una vall humida on l'aigua abundava per a tots costats, em feia sentir acompanyada en tot moment i silenciosa però majestuosa com mai. Unes sensacions que s'han de viure per a poder explicar, però que realment val molt la pena!!
Aviat vam parar, vam trobar una pedra gegant ideal per a fer el mono i després dinar amb un petit descans, així és que entre ratolins i el sol que també s'amagava a estones, vam dinar i no paravem de repetir tot el que haviem fet fins llavors, impactant i al-lucinant, els dos pensavem igual!!!
Ens miravem un possible 4rt, el pic de Llauset, el teniem just al costat, però... anavem molt bé de temps i teniem la possibilitat de ser aviat a casa. El fer 4 cims en un dia no deixava indiferent però finalment vam deixar-ho per més endavant, la muntanya ens esperaria :p
Després de dinar, descansar, posar més potingues i mirar enrerra per últim cop... era moment d'acció! Baixar la tartera, però una de ben fàcil. Allò era com lliscar sobre la neu, hi havia tant gruix de pedretes que elles soles et feien frenar, així és que era moment de baixar corrents, acabar com sempre em fet :p
Era divertit i posava aquell punt d'emoció al final d'aventura, així que vam baixar tota lliscant i corrent! impresionant el contacte amb les pedres d'aquella manera ;)
Ja erem gairebé al tram final i tot i que encara em mirava de reüll el 4rt cim, feiem via cap al coxe. Ara ja es veia i ja tornavem a agafar el cami que borejava tot l'embassament, la fi de l'aventura estava arribant!
un dia més i una història més explicar! Als 6 de la tarda ja erem al cotxe, increible però real! El primer dia després de molts que ni ens plovia ni se'ns feia de fosc!
Una experiència molt positiva la qual m'ha fet conéixer molt més a mi mateixa. Un cop vaig dir que no coneixem els límits fins que no ens posem a probar però començo a pensar que no tinc limits perquè cada cop vaig més enllà... i sabeu què?
Tenim tota una vida per a tocar de peus a terra, així és que de moment i fins que res m'ho impedeixi, continuaré tocant el cel perquè és el que em fa sentir viva i m'alimenta!
Ara a per la pròxima que pot ser ben tronada! ;)
Salut i Non sTop*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada