Tot va començar quan algú em va dir que era possible, que estava capacitada, va continuar amb les ganes que tenia ella de fer-ho realitat i va acabar un 10 d'agost de 2014 que ha marcat història.
El dia per a naltres despuntava molt aviat, però no tenia importància. Estem acostumats i les ganes que en teniem eren suficients per carregar motxilles i tirar amunt així és que al triador aviat va ser de dia i la pujada al Montsent es va fer portadora. No ens va costar tant com ens pensavem i la veritat és que vam poder-lo tenir tot per a nosaltres sols. El 1er del dia ja el teniem a les mans, i és que últimament ja estavem acostumats a pujar-hi, així és que era com estar a casa nostra :)
Haviem preparat uns paperets on cada un d'ells portava un número de la progesió del repte, així a cada cim la peque podia tenir una foto molt més significativa tot i que ella sola ja es buscava les fotos imaginatives :p
Després de fer un petit descans i mirar-nos territori, començava l'emoció. Com bé he dit Montsent era com estar a casa però d'allí no haviem passat mai. No haviem fet mai camí ni una sola passa i no sabiem el que ens esperava, però sort en teniem que portavem al guia. Ell més que ningú es coneixia tot allò, la boira NO existia i els altres 2 cims ens esperaven, així és que només ens feia falta posar-nos mans a la obra.
Em feia respecte, i molt!! Tant majestuós, tan misteriós, el seu color diferent i la distància que els separava em feia ... tremolar! No volia negar-me a arribar-hi, però a la vegada sincerament ho veia lluny... Però allò no podia fer-me parar, no podia deixar-ho allí, així és que vam marcar petites passes i aniriem fent sobre la marxa.
Era hora de dir-li adéu als llacs i endinsar-nos en la baixada de Montsent per la tartera. I vaya tela amb la baixada!!! Per a que no tingués por la peque el Miquel l'ajudava a baixar, sort en vam tenir! No és que sigui una baixada complicada però si tècnica i més per algú que no està acostumat a baixar tarteres.
Era una pedra que s'arrapava força, no es deixava anar gaire així és que aviat la va tenir ensenyada de com xafar, com apretar i com posicionar-se, tot una experta! ajajajaj
Aviat vam tenir la baixada feta i les vistes començaven a ser importants! Allí era com estar en un altre món!! Tenir tot aquell terreny vermellós a les teves mans feia com si canviés tot. Deixavem enrerre el coll de coma plana per endinsar-nos al famós Entremonts.
Allò era increible!!! Ens esperava unes entrades i sortides d'Entremonts increïbles! La nena al.lucinava amb les congestes de neu que ens trobavem i la nena gran al.lucinava amb les crestes que es veien fora de camí!!! jajajajjajaj.
Així és que com era molt normal, mentre uns feien el cami normal aqui la menda feia la cabra!
Realment estavem en un altre planeta, però també existia el descans :p
Així és que després de caminar una bona estona i mirar-nos l'últim tram que ens quedava per coronar Montorroio, tocava el descans. La peque realment ho portava molt bé, portava cansanci normal com tots, però tenia molt aguante. Ja haviem passat tot Entremonts i ara l'haviem de preparar per l'últim tram. No és que fós tècnic ni difícil, però si que feia costa amunt.
Era algo que havia decidit només sortir del cotxe i és que en tot moment volia que ella fós conscient de lo que li venia, no volia anar amb enganys i dir-li que ja hi era quan les dos sabiem que hi havia una bona pujada.
Així és que després de reposar i agafar noves energies amb "xuxes"era hora de fer cara amunt. Ens pensavem que ens costaria més però fent petites paradetes va aconseguir pujar força depressa. Mentre el Miquel marcava per on anar tot i que el camí es veia (ella deia que era el nostre guia :p) i jo anava crestejant al costat d'ella, anava fent via sense cap problema. De tant en tant senties dir-li que la mamà estava turuleta o es posava a cridar de que ja estavem arribant, però era feliç!!
La pujada aviat es va acabar i a escassos metres del cim. Primer es veia un petit planell i finalment s'arribava al cim. Només sabiem, pel que ens havia explicat el Miquel, que era una fita gran, no hi havia ni banderes ni llibreta per a firmar, però aixó ja ho arreglariem nosaltres! :p
Senties com la nena ens animava, volia que coronessim els tres junts i l'emoció que portava era tant gran que era empegadissa. Tornava a tenir la mateixa sensació que quan estava a punt de coronar la Pica. Era immensa l'emoció que tenia, les ganes de tocar la pedra amb la mà de la meva filla, poder arribar-hi amb ella... era tot tant gran que no em donava temps d'assimilar res, de trobar les paraules! Tant sols sortien aquelles mirades, aquelles abraçades i aquells ànims per a fer l'últim esforç!!
Ja ho teniem allí, ja era nostre!! Aquell cim que veiem tant lluny ja el teniem als nostres peus. Vam tocar la "fita" amb mans, peus i nas! Era increïble. Per 2on cop i començant a fer realitat el nostre repte, tocavem el cel!! Suor, llàgrimes i al.legria era el que ens envoltava en aquell instant. Estar en un 2on 3MIL, el mateix dia, amb la meva filla, amb temps esplèndit, amb un temps més que satisfactori i que sense res sortís malament em semblava impossible però allí ho tenia!!! Encara ara se m'omplen els ulls de llàgrimes quan veig la primera foto, aquella abraçada tant gran, on m'agafa amb totes les meves forces i on cridava que havia coronat és indescriptible. Tot el que em va fer sentir com a mare, com a passió que tinc a la montanya no es pot explicar! a 3MIL metres d'alçada en aquell precís instant ho tenia tot, la persona que estimo més en aquest món i la natura en estat pur! Una barreja de dos sensacions explosives que s'ha de viure per explicar!!
També cal dir, que sense el Miquel és possible que no hi haguessim arribat. No per por però si per respecte. Em fet moltes sortides soles, però si es va amb algú que s'ho coneix amb els ulls tancats et dóna molta més seguretat, cosa que et fa estar molt tranquila!
Després d'abraçades, besitos de mami, rialles, agafant la pedra que recordaria aquell cim, d'assentar-nos per assegurar que l'haviem tocat era hora de continuar. Feia molt aire i allí feia massa fred per a parar a menjar, així és que baixariem un trosset més i a mig camí del 3r i últim cim parariem. Era molt apropet, escaçament a 1hora, però haviem de recuperar forces. Tot i així el Miquel ens en tenia una de ben grossa, un as amagat sota la màniga que em va encantar! Em va xiflar! Una canal inmensa, on podia grimpar per les pedres, córre com una bestioleta i sentir-me lliure a cada passa, increïble el que veien els meus ulls! i és que em vaig tornar nena en el moment en que hi vaig posar els peus!
Era brutal!!! :p
Ara si que tocava el descans merescut! Vam dinar, vam cridar als isards (sense cap mena d'èxit) , vam xiular, vam descansar.. igual que si fossim a casa, però enmig de la natura, perduts dins d'una canal i més tranquils que mai! Allò era indescriptible. Era inmens i apassionant!
Doncs au, a tornai! La peque (i tots) començava a estar cansada, però és que no era per a menys! Vaya tute, vaya trencacamens s'estava cascant la tia!!! Així és que vam baixar la segona tartera del dia per arribar a la última canal brutal! Sisisisis, allò era un territori increïble, per alli passaria algo molt currat i naltres vam fer-ne un trosset, així és que podia assegurar per pell pròpia que molaria molt!!!
Era increïnle l'erosió que havia produit la neu! I allí ho teniem! Ja estavem arribant al 3r cim, "Cap de la Plana del Tron" tenint enrerre els majestuosos Montsent i Montorroio, una foto per emmarcar! Ja només quedava un petit esforç per a completar el nostre projecte.
El repte es feia realitat, haviem tocat de mans i de peus els 3cims! els 3tres MIL's en UN dia era possible!! No ens ho creiem!! Ens miravem els tres i no ens ho podiem creure! Haviem aconseguit lo impossible per a nosaltres, fer tres cims en un sol dia i fer-los amb la peque! Era algo indescriptible, algo molt gran que no sé quan es repetirà però si que dir que estic molt més que orgullosa d'ella!!! Poder fer tot aixó amb ella, amb una nena de tant sols 8 anys, aguantar el tute que va aguantar ella i sapiguer-se dosificar per ella mateixa tota l'energia, esforç i sacrifici no està escrit enlloc! Una mare que es sent molt més que orgullosa, al sentir dir-li que valia molt la pena haver-se cansat per arribar allí!
Des del "tron" ja veiem els Estanys de Mainera, el camí de tornada que haviem decidit. D'aquesta manera la xica els coneixeria i aprofitariem per posar els peus en remull i desncasar. La última tartera fins a la Coma d'Espos potser va costar una miqueta més, però ja era el mateix cansament que portavem i és que deu ni do les hores i el tute. Així és que entre paradetes i canvi de mitjons vam anar trampejant fins l'estany xic de Mainera
Aviat vam estar com noves i ja no quedava tant, només borejar el barranquet de Mainera fins a Pas de Mainera i després ja tot pista. Així és que després de mirar-nos i remirar-nos el caballs majestuosos que ens envoltaven vam veure sortir la lluna.
Potser se'ns havia fet una miqueta tard però valia la pena poder tenir aquell passeig sota la seva llum. Els animals estaven tranquils (menys aquella vaca que grunyia des de bon demati només arribar, i que a aquelles hores encara no havia callat) i les cuquetes de llum es deixaven veure! Jo i el Miquel feia anys que no en veiem i la xiqui no n'havia vist mai, enc continuaven fascinant com el primer dia!!!
Va costar una miqueta arribar al coxe, el cansànci ens feia arrosegar i la nena ja no sabia ni com caminar pobreta. Amb l'ajuda del Miquel se li va fer més fàcil i aviat vam ser-hi, però no deixant-nos indiferents el pas per l'estanyet de Montsent. La lluna quedava reflexada sobre d'ell i era increïble la imatge que ens deixava!
i així se'ns despedia el dia i arribavem al coxe. La nena no s'ho creia (i jo tampoc) però ja hi haviem arribat. Estava exhaurida, agotada i no s'havia on xafava igual que nosaltres després de tantes emocions juntes, va tocar el coxe com aquell que creua meta el primer, i per a nosaltres era allò. Ens haviem cascat una mitja marató d'alta muntanya, complint el nostre somni. Tot allò que haviem somiat i embiciat ens ho podiem endur a la nostra botxaca, al nostre raconet de somnis i records. Tot i el gran cansament que duia encara li van quedar forces per a contestar-nos a la gran pregunta:
- Itziar, voldràs tornar a la muntanya amb la mamà? Voldràs tornar amb nosaltres? Però sobretot.... Ha valgut la pena??
- Tota decidida, emns va saber contestar amb seguretat i impetu un SI rotund. Que estava molt contenta d'haver-ho fet i que tornaria però la pròxima més suau!!
jejejejejeje. Missió complerta, pensava! Fer realitat uns dels nostres somnis sense que ella deixés de perdre aquella il.lusió per la montanya, aquella passió i aquella inocència que feia sentir-me la més afortunada del món! i sincerament, m'alimento d'això! Dels bons moments que podem passar al seu costat, les dos juntes, a vegades cridant i plorant i d'altres rient i saltant... i per segon cop, aconseguiem fer cim sense baralles i crits. Aconseguiem coronant repetint-me una vegada darerra una altra que valia molt la pena fer tot allò, que estava molt contenta de fer-ho amb nosaltres i que estava molt orgullosa de mi! i no només un o dos, sino que 3CIMS, 3 vegades vivint la meteixa explosió amb l'intensitat més gran del món! Sabeu? No canvio cap ni un moment dels que vaig viure ahir, i avui hi tornaria amb els ulls tancats!!!
Ara... a preparar-ne de nous, que això acava de començar! :p
Salut i Non Stop*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada