Així és que als 11 del mati, sortia amb una bossa a la mà i amb una rialla enorme d'orella a orella. No em creia ni jo mateixa el que estava fent però si no ho probava mai ho sabria!
Sobre les 12.30 ja teniem motxilles carregades i cami de pigolo ens esperava. Aviat el vam tenir superat i després de passar els dos túnels feiem via cap a dalt, direcció nord on ja divisavem el nostre objectiu, el barranquet de coma d'espos juntament amb les basses seria la companyia de tot el cami fins agafar cara amunt, però una bona companyia!
Mentre anem pujant i coronant els petits collets que hi ha fins l'últim estany (basses) les vistes dintre de tot són espectaculars. Tenim boira si, però és d'aquella juganera que es va movent, es va aixecant i ens deixa paratges que mai haviem vist d'aquesta manera, una manera ben diferent i apassionant.
Entre estanyet i estanyet sóc com una nena petita, em poso a jugar als "postes" i amb les granotetes però això fa que em passi més rapid i no m'adoni de les fortes pujades que anem fent.
i així fins arribar al primer descans. La boira s'ha aixecat bastant i ha sortit el sol, la cosa pinta bé! És hora de dinar i remirar-nos si arribar fins al coll de coma d'espos o directament fer via recte amunt. De les dos maneres em costarà i farà vertical igual i si agafem recte amunt ens estalviem la petita volta que dóna tenint el imponent Montorroio a sobre nostre. Així és que mentre acabem d'enllestir alhora enllestim el cami per més o menys fer-nos una idea i arribar almenys fins al "cim falç".
Doncs au, diem adéu a l'aigua, als llacs i als caballs al fons i comencem a saludar a la pala pedregosa. És una montanya dura de pelar, molta roca però a la vegada zones d'herba, lo qual ens fa la pujada una mica més amena. Sembla que no però allò puja, vaig fent com puc amb parades i sentades però amb la mateixa il.lusió de sempre d'arribar al cim. De tant en tant ens nem girant enrerre amb el Miquel per mirar d'on venim i a la vegada el que anem deixant als nostres peus, acollonant!!!
La pujada és eterna i més o menys tardem el que jo havia calculat, però encara és una hora raonable per a poder coronar. Comencem a deixar l'herba per agafar rocs i blocs, allò és el meu terreny però el cansament comença a passar facturar, tot i així ens pensem que ja hi hem arribat!! Prò... error!!! Sóm al falç cim! Sisisisi, la pala és el que té,, arribes a una cresta on creus haver arribat i de repen veus el cim davant teu a escassos metres.
És hora de pendre decisions. Després de tirar una mica endavant, de respirar fons i gaudir de tot el que tinc al meu abast, per primera vegada accepto deixar un cim enrerra, no acabar fins al final. Els blocs cada vegada són més grans i em costen més de grimpar, però lo pitjor es veure com una canal inmensa en forma de U no et deixa passar de la primera part al cim, s'ha de fer un petit descens i tornar a pujar. Són pocs metres però el respecte aquesta vegada em guanya. En parlem i decidim passar per sota i deixar el cim enrerra, creiem que no tenim el temps suficient per a completar-lo i la boira va jugant, és hora de posar seny...
Amb una rialla i acceptant que a la muntanya no se la de desafiar m'enduc la gran sorpresa. Aquests paratges és el que tenen, quan acceptes la realitat te n'espera una de grossa!
Veig com el Miquel grimpa amunt, però no m'extranya. És el que porta fent tota l'estona per a buscar un cami segur i treure aquell petit respecte que he agafat, així és que no em sorprèn. Com que hem decidit fer el descens cap a Frescau i Colomina em penso que anem bé a la vegada que mai s'acaben les pujades! i... txán!!! Allí el tinc! El cim cim, de 2881m el tinc davant meu!! No m'ho puc creure, no em descendit tant com per deixar-lo enrerre, sino que l'únic que em fet es borejar-lo sense perdre desnivell!! No m'ho crec, corro amunt treient les últimes forces que em queden cara amunt per tocar-lo de mans, de peus i tirar-m'hi a sobre! No em puc creure que un cim tècnic, molt tècnic sigui meu, així és que em toca assimilar que la retirada a temps m'ha servit per a poder-lo tocar!!
Encara ara, dos dies després no em crec que fós capaç de tot allò, si, era un cim curt però intens amb menys hores efectives i més denivell, amb tot el cansament que arrossegava però alli estava. Tocant un cop més el cel, tenint el món sota els meus peus i els llacs a l'abast de les meves mans! Allí respirava tranquil.litat, descansava, somiava i analitzava, no podia deixar de somriure, deixar de sorpendre'm cada vegada que la boira es movia i podia veure E.Gento, E.Colomina, E.Mar, E.Frescau... tots al meu abast!!!
Allò ja estava i era moment de tornar a la realitat, no se'ns havia fet tard però si que anavem justos de temps, així és que acabavem de divisar el cami de tornada i sobre la marxa però sense contratemps. Teniem clar que voliem baixar per lloc segur o almenys que es veigués més clar, almenys fins arribar a Frescau, després mirariem si es podia baixar directament a E.Gento o haviem d'arribar a Colomina.
La baixada tot i ser tartera va ser fàcil, hi havia moltes zones amb herba i així se'ns feia més fàcil baixar i no anar tant lents. Passariem per un nou estany que ens deixava bocabadats cada vegada que li clavavem els ulls, i és que Frescau no et deixava indiferent. Era un estany que no haviem vist mai i era com el de Mar, amb aquell blau intens, arran de terra que passava el cami i naltres que li fregavem tot el mantell que el cobria, impresionant!
Un cop alli vam veure que era més assequible baixar per Colomina i despres fer via per Pleta de Jou i els corralets, d'aquesta manera ja no haviem de baixar per la banda de Tort. Potser si que donariem una mica més de volta però anavem a lo segur. El temps ens respectava però alguna gota es deixava caure així que no calia arriesgar baixant per un costat que desconeixiem i seguríssim que jo tardaria el doble per aquells blocs.... Aviat vam ser a Colomina, refugi que sempre haviem passat però mai de tant aprop, tot tenia els seus avantatges!
Amb aquella boira i el tons dels colors, semblava que fossim en una altra dimensió, com si mai haguessim passat per allí, fins hi tot E.Gento canviava!
Aviat vam fer via directa per el segon carrilet que jo li dic i baixar per les cordes com a monos :p
Vam passar per l'antiga tirolina (segur que no es diu així però jo si!) i el cami va ser impactant. Vam baixar un fort desnivell en res amb un cami espectacular, un altre que mai haviem xafat així és que la vall fosca continuava enamorant!
Aviat vam ser a E.Gento i vam rependre el cami per el carrilet. On les famoses vaques ens esperaven dins dels túnels! Ssisisi, lo que mai haviem vist aquell dia es veia. No teniem ganes de "discutir" amb elles així és que vam agafar el cami alternatiu que duia a Pigolo. Les vam saludar una miqueta de lluny i via avall que fa baixada!
Arribavem al coxe al moment just, encara de dia i amb tot a les nostres cames!
Ara si que podia dir que havia fet un cim amb menys hores, m'enduia els meus 13km amb 1300+ i una sensació inexplicable.
Analitzava els meus límits, i arribava a la conclusió de que els he perdut, que no en tinc. Cada vegada vull més i més sense parar, però el cos també necessita un descans ;)
Estava molt contenta i orgullosa però ara era hora de que el guerrer tornés a casa! Un cop més un altre cim era nostre, un altre somni es feia realitat i tocava buscar el següent, però... primer descansar!! :p
Que m'espera a partir d'ara? Ho descobrirem aviat! :D
Salut i Non sTop*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada