Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

dijous, 31 d’agost del 2017

Els Cinc 3MIL's de Vallferrera, toquem el cel de puntetes.

Obligada a fer una parada autostop, tornarem a recórre els cims de la pica amb els ulls tancats.
Era tancament de vacances i haviem de fer-ho per les altures, però amb majúscules. Feia dies que teniem planejat l'ascensció que no sabiem on acabaria però si on començaria! Són les 5.30 del matí i estem llestos!

  

Aviat deixarem la nit enrrera i el dia treurà el nas, així és que quan més avancem de nit menys calor passarem. Tot i que ben aviat se'ns fa de dia. No és un dels millors dies que he tingut. Els dolors d'esquena són una mica agreujants, així és que aviso que no sé fins on arribaré. Anem fent piano, piano. No tenim pressa però tampoc ens podem encantar. L'idea és començar per rodó canalbona i acabar a Sotllo. Una gran fita on em fa molta il·lusió, però poc a poc.

El camí ens el conexem dels altres cops. Escalem, passem la cascada, la vall dels aiguamolls per agafar la primera pujada forta fins l'estany de sotllo. Anem bé de temps i sobre lo previst. No hi ha massa moviment i se'ns fa extrany. Però... millor pensem!



El seu blau em cautiva però sé que he de continuar. Ens queda un bon trajecte i no em puc encantar. En poqueta estona serem a l'estany d'estats, on per primer cop el deixarem a l'esquerra per no borejar-lo. Li demano al Miquel que ara si em pot explicar el cami que em de fer, per conscienssar-me que no pujare la tartera de la coma d'Estats però si que pujaré el pedregal que donarà a l'estanyol occidental de canalbona.

   

No és una pujada massa definida, de fet és un camí poc concorregut. Les quatre persones que pugen o baixen de frança totes se'n van direcció al coll de Sotllo, tant sols un corredor ens segueix darrera on aviat li perdem la pista. La pujada es fa dura, llarga, dreta.... li posaria tots els adjectius que trobés en aquell moment. L'estany d'estats es comença a quedar enrrera i les vistes comencen a guanyar punts des de dalt, sembla que la cosa comença a canviar tal com m'havia dit el Miquel.

  

Un petit estanyolet ens indica el canvi de terreny. Passem de pedregal petit a... pedregal de colors, sembla que siguem a Montorroio!! Tot es comença a convertir de color marronós-ataronjat i es comença a difuminar un coll, per fi sembla que arribem a algun lloc! hahhah

A partir d'allí el Miquel creu que ho disfrutaré, que serà com tornar a casa i treure la enana que duc dins i de bon tros que l'encerta! Allò és una meravella. Córro i córro contra l'aire metres i metres, i tant sols per una foto!!

    

Es comença a divisar el que serà el nostre primer cim. Darrera ens treu el nas l'estany Fondo i al bell mig dels meus peus hi tinc l'estanyol Occidental. Un llac amagat, com descolorit però que m'enamora des del primer instant. No paro de repetir de fer foto aqui, aqui i aqui i és que és una zona encantadora. Només per a mi i tota la seva bellesa, és increïble.

M'hi passaria hores i hores, però és hora de començar a coronar no creus Olga? Així és que després de tenir una dura batalla amb l'aire (dalt del coll bufava molt fort) sóm als peus de rodó canalbona! Allí comencen els meus dubtes, i li dic al Miquel que si allí bufa fort que farem als llocs exposats? Sé que farem una de les crestes més espectaculars que mai hagi pogut veure, però també de les més exposades fetes fins ara per a mi. Pujant pareds totalment rectes i fent passos aeris entre cim i cim... però bé, tot serà sobre la marxa i el tirar enrrera sempre ho tenim sobre la taula, el RODÓ és nostre!!

 

La satisfacció és única, sóm al primer cim dins del temps calculat per ell, així és que tampoco voy tan mal hehehehe. A mesura que he anat pujant m'he anat trobant, i al veure'l tant aprop m'he anat animant. Sembla que fins hi tot m'hagin desaparegut tots els mals! hahaha.

No ens podem encantar ja que l'aire no ens dóna molta tregua i tenim camí per endavant. Avui vaig preparada i porto casc amb go pro per a poder grabar tot el trajecte, però decidim fer-ho des de Gabarró, serà el tram més xulo i a la vegada més curt fins la Pica i creiem que el video pot ser més xulo, així que agafem via pel camí marcat que trobem i direcció Gabarró que pugem!

     

i si senyor, després de pujar aquell coll tant dret, descompost i que no sas per on agafar-te, passar aquella pared vertical per arribar al punt geodèsic Gabarró també és nostre. El 2on del dia a la botxaca amb la pica de fons, el somni és comença a fer real. Portem 6hores de tralla i em de començar a treure les armes, ens queda el tram més xulo, tècnic i emocionant i com que no sé si el tornaré a fer.... Casc, go pro en marxa i la olga com una enana! Ho tenim tot llest per continuar i treure bandera Matxicots al sostre de Catalunya!

     

Crestes, pareds, forats passos aèris, fites enanes que semblen gegants... Ja puc olorar la creu, ja gairebé la veig amb els ulls tancats! Ja només em queda crestejar una mica més amunt i tot serà meu per 3r cop! Tercer viatge a la pica i 3r cim del dia, mai més ben quadrat!

    

Sembla que pugui volar, em sento àguila en llibertat. Torno a ser a casa! Aqui no hi ha problemes, mal de caps que rondin ni res que tingui importància. Aqui sóc lliure, jo mateixa i cabra en llibertat! :)

Portem la meitat de la jornada a la botxaca i encara no m'ho puc creure. He suat, he patit per arribar fins aqui però no vui parar. Després de descansar, menjar, emocionar i tenir el cim per a nosaltres sols un 15 d'agost és hora de decidir.
 Ep! Que et deixes Verdaguer Olgui! El Miquel em recorda que ens queda el 4rt a cinc minuts, ja n'hi pensava, quin cas! Així és que ell arrenca a córre amb permís i jo intento seguir-lo a darrera, cosa impossible però que no fa que no coroni! heheheh.

  

Altre cop és nostre! Ara si que ha arribat l'hora de decidir. Primer em proposa baixar per la canal, però tota convençuda li dic que no. Baixar-la és una altra història i si volem fer més cims no podem perdre el temps amb trajectes que em porten respecte.. Així és que després de decidir baixar per la part francesa, i deixar Montcalm per un altre dia ens endinssem dins l'aventura de pujar al Sotllo. Per molt que em digui que no i que no serà difícil sé la pujada que m'espera. Una pujada dreta, puta i una última pared més recta que un pal. No sé com anirà però si vull intentar-ho. El terreny és espectacular i tenir tota la cresta davant nostre ha de ser bestial, així és que amunt i endavant que ens queda la traca final!

     

Arribo als meus límits, necessito parar i mirar amunt. Pregunto al Miquel quan ens queda, quan falta, per on he de passar. El meu cos està dient prou però la meva ment en vol més. Estic al límit Miquel, podem parar? És hora de reflexionar. Moltes hores sobre pedra, molt desnivell acumulat, primer cop que ho faig de tirada i el cim no arriba... Vols ajuda em diu? No, saps que si arribo  ha de ser pel meu propi peu, aquest cop vull fer-ho sola.
Em diu que sóm a 100 metres de cim en línea recta, que tot i no veure'l està sobre el meu cap, que allò ja ho tinc. Només cal grimpar una mica més de pared i la creu de Sotllo serà nostra. L'agotament em fauna tregua i el cos tira sol, vull arribar-hi, necessito treure el nas allí dalt per a tenir-ho tot a la meva mà!
En el moment clau, en el que menys m'ho espero em surt el mocador verd, la fita de pedra i la llauna de Sotllo! Allí el tinc, amb l'agotament més gran i tot el desnivell acumulat a les meves cames veig la pegatina de Rialp, veig la creu de llauna de Sotllo i m'adono que hi he arribat! Sense voler sóc on fa dos dies era en Nahuel fent entrenament entre companys, ho he aconseguit! L'àguila ha arribat caminant al sostre!

  

L'aventura ha sigut nostra, els Cinc3MIL's ens hem coronat d'una jornada llarga i dura però la recompensa és gegant! Les vistes que tenim dalt són inmenses. Un paradís se'ns obra sota els peus i un camí nou de tornada! Si si, ho heu sentit bé. No n'hem tingut prou, l'agotament ha marxat i la baixada la modificarem! Farem tota la carena de sotllo fins arribar als estanys de la coma de sotllo, on ens quedarà el coll de Baborte just al davant. El saludarem però de passada, per avui les altures ja han dit prou!
És hora de començar a baixar, l'aigua ens amenaça tot i que ben aviat s'esfuma. Les vistes continuen sent d'ocell, increïbles, inmenses i plenes de vida. Tal com em sento en aquell moment!

     

Podem arrodonir el dia? Hi tant!! Al ser als estanys faig una senyal al Miquel. Mira davant teu! Tota una manada d'izards ens espera per obrir-nos pas a la seva vall. L'aigua blava més pura que mai i ells prenen el sol sense bellugar-se. Distingim les siluetes dels més dominants dalt de tot controlant la situació i nosaltres nem obrint camí fins arribar a la cabana de Sotllo. L'aventura comença a arribar al seu final.



Una útima mirada fa despedir-me de tot aquell encant. La crestejada que em començat a despunt del dia i tots els cims que l'envolten. Tots i cada un d'ells que ens treuen el nas hem sigut capaços de dur-los a la botxaca. Una jornada 5/5 amb la rialla més gran mai vista, no sé si tornaré a superar una fita d'aquesta altura però el que si sé és que tornaré. Tornaré a la cresta, a la pared i al Montcalm, tornaré per a que veigueu que segueixo igual d'enamorada de la vall que el primer dia. Tot el que necessito ho tinc aqui, l'estabilitat i el pensar necessari per tirar endavant! Aviat tornaré a donar guerra, us ho prometo!




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada