Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

dimecres, 27 de setembre de 2017

Montorroio i la seva creu!

Després de passar un fred infernal dalt del cim per a poder perseguir a tots els corredors de la Matxicots i passar un cap de setmana molt intens a l'Ultra Pirineu és moment de saber la veritat i conéixer l'història de la creu que vau trobar dalt del cim!



Per als qui no em coneixeu Montorroio és una fita molt especial. Una cita que espero amb candeletes cada septembre dins la cursa de la Rialp Matxicots. Un dels cims més emblemàtics de la meva filla i on hi he passat moltes hores.
Com cada any, fem reconeixement de terreny amb el Miquel per a buscar els punts claus per a tenir aquelles fotos que tant us agraden. Així és que aprofitant el viatge tornava a carregar una creu desmontada i tot el material necessari per aquest cop assegurar-me que ningú s'ho enduria... Si, ho heu sentit bé. L'any passat ja vaig fer-ho i fins hi tot van endur-se les llibretes que havia deixat per fimar...



El dia ens començava espectacularment bé. Bé, he de ser sincera... El començava tiritant però sabia que deseguida se'm passaria. Aquest cop fariem la pujada per una altra vertical desconeguda. Segurament seria la vostra baixada, així és que ja m'anava bé. Si no podia arribar dalt del cim per no estar al 100% tindria la zona més que controlada i saber on quedar-me..

Però.... Vaya vertical, més aviat li'n diria pared de pedretes! hahahaah

  

Amb molta calma i paciència per part del Miquel anavem fent via. Em costava molt, em feia por fer-me mal, la ferida encara era recient... Però jo havia d'arribar a dalt. Jo havia de pujar-ho... Era conscient que si no podia ell acabaria el camí, però... sabeu lo tossuda que puc arribar a ser, així és que dos passes endavant, una enrrera però amunt!

  

Aviat ens treia el nas el company de fatigues, el majestuós Montsent el qual aquest estiu només l'hi he tocat els peus del coll, però allí estava! Allò significava que ja agafavem l'últim tram per arribar a cim. Després de fer no sé quans renecs per tirar enrrera i veure que estava tardant una eternitat.. semblava que la recompensa estava arribant!

Anava a pas de tortuga, de formiga! Però així són les meves aventures, plenes de calma, paciència i moltes passes! hahahahah.

Últim tram i semblava que es veia la llum. Última estirada fins a tocar el cel. Semblava no arribar mai, que no arribaréeeee li deia! hahahaha, però amb paciència i perseverància sempre aconsegueixo tot allò que vull. Així és que... Atrapat! Allà dalt tornava a estar! Amb més temps necessari del previst i més calma que mai, però la meva recompensa de fer llit una setmana la tenia a les meves mans. Tornava a tocar el cel de puntetes ;)



Ara se'ns girava feina però ja estava on volia. Ens va dur una estoneta i ens hi vam trencar el cap però crec que va quedar suficientment bé perquè m'aguantés la cursa, la pluja i neu del dia anterior, l'hivern i el capullo que me la va robar! Així és que clavada sota terra i posada a proba de tots els factors estava satisfeta de la feina! La creu tornava a brillar dalt del cel!



Després d'haver descansat, menjat i fer les mil i una fotos del delicte era hora de tornar. La verticalitat de la baixada era massa, així que decidiem baixar per tota la carena de Montorroio i donar directes sobre les cascades de Mainera. Ens seria més amè i conéixeriem terreny nou... i quina sabia decisió! Si no jutgeu vosaltres mateixos, un espectacle de colors als nostres peus acompanyats pels majestuosos isards! Tot un quadre per enmarcar!

     

La tornada se'ns feia curta i era hora de tornar a la civilització. Sense adonar-nos tornavem a ser al cotxe on per acabar veiem caballs enamoradissos! No trobava el meu, però si un de molt majestuós! L'aventura tenia un final fascinant!

Cap comentari:

Publica un comentari