La pujada de pigolo un cop més és fa llarga i eterna. Les primeres neus comencen a treure el nas per les altures i veiem que no està tant aprop com potser ens esperavem. El costipat encara m'ha deixat rastre i realment em costa molt pujar. L'antibiòtic ha fet feina, però no lo suficient com per a deixar-me coronar un tres mil potser....
Un peu davant de l'altre i anem fent. Em mentalitzo que no serà un dia d'arribar a les altures però si als llacs, almenys haurem fet un entrenament, crec que el Miquel ho comença a veure negre tot i que calla tirant al davant i marcant camí.
Em anat fent el carrilet sense cap complicació i arribant a e.gento decentment, ofegant-me però vaig fent. És un dia esplèndit la veritat, el sol radia i els núvols s'han amagat tots. Veiem que tots aquells cims que em anat xafant estan enfarinats o ben blancs. té un toc ben diferent ajuntant les dos estacions.
No ens encantem massa, anem bé de temps però amb mi és anar a relentí, li torno a dir al Miquel que jo avui no corono, però ell és basa en dir-me anirem fent (aquest anirem fent sempre acava sent algo positiu).
La pujada fins al Tort encara es fa assequible i mitjanament puc dir que no m'he n'he adonat i ja sóc dalt. Fem una petita parada per esmorzar però no per encantar-nos. Els isards ens esperen a la presa del Tort i la meva vall ens reb amb les mans obertes. No sé encara si coronaré, però de ben segur que les vistes que estem tenim no les té ningú, ho tenim tot per a nosaltres. Anem passant sense adonar-nos acompanyats de la Lúla i dos isards que ens van seguint a lo lluny, sempre fan bo de veure'ls, però quan trec la càmera s'amaguen! :)
Tort i Mariolo, després de descartar de pujar pel dret on la Olga veu camí per canals vertiginoses, es van quedant enrerra. Mentre vaig pujant en silenci, tot i estar a la meva vall, a la meva segona casa i allà on més m'agrada no hi ha manera d'acabar d'arrencar. Un cop més (crec que en va acabar fins als pitos el miquel de la cançoneta) deia que no podia més i seriosament em va preguntar si volia girar, que no volia veure'm patir...
Allò no va fer-me reaccionar però potser si que em va fer canviar una mica el xip. Ja erem davant l'eixerola i ja ens quedava la recta final fins al coll de Dellui. La neu encara no ens havia atrapat i no feia gens de mal dia, potser no era el dia per a coronar però si per a intentar portar-li la contraria, així és que li deia que no home! Que anessim fent i controlant l'hora veuriem sobre la marxa.
Mentre uns geien per a esperar-me jo clavava pals per a escalar roca... La pujada havia començat i amb ella l'hora de la veritat. El tapament no acabava de marxa i sabia el que m'esperava. La pujada ja la tenia feta de carros de foc i tenia retenit dins meu el que m'esperava, continuava pensant que no era dia de coronar però tot i així a veure on arribaria :)
El mantell blanc ens atrapava i ja només ens quedava una bufada fins al coll. La pujada va ser silenciosa, timida i mirant al terra. Era l'única manera que tenia de poder pujar decentment. El miquel sempre al davant marcant camí i la Lúla al darrera controlant tota la situació. Ara una curva, ara l'altra, ara drecera, ara neu per aqui i per allà, ara recordo la pedregada que ens va agafar aqui dalt.... Tot són bones historietes i records d'un any enrrera i d'aquesta manera m'adono que ja sóc al cartell, que ja veig la vall del Llong i que ja sóc al coll!!
Em giro i m'ho miro i remiro. Potser ja és hora d'obrir els ulls i començar a pensar que potser si arribaré dalt. Allí tinc el meu terreny, tota una grimpada per una cresta blanca que ha de ser vestial, l'objectiu al fons i les roques soterrades, a la Olga se li dibuixa una rialla, és hora de calçar els cramponets de juguet, la pujada ens espera i penso que potser és hora de donar la cara, Miquel comença l'acció!!
Divisem el cim dalt de tot i per primer cop després de molt de temps, em sento seguro sobre la neu. Tampoc en tenim molt gruix però lo suficient perquè les cadenes s'agafin i tinguem l'estabilitat necessària per a bellugar-nos amb facilitat.
En tot moment el Miquel perseguint a la Lúla i jo seguint les petjades. És una pujada dura, llarga i dreta però la veritat que crestejar tot allò és el paradís!
El primer tram o bonyet (despré entendreu perquè) ja el tenim a la vista. Fa goig tota la traça que estem obrim i dçona gist caminar per aquell terreny. Pensava que m'enfonsaria més i la veritat tot i estar a la cresta es camina molt bé sobre la roca.
Sembla que es pugui divisar ja el cim però aqui va se ron vaig descobrir que el sr Dellui m'estafava. Just a l'acabar el primer bony/tram, just al treure al nas a dalt i espera'm la gran cosa, vaig trobar-me la meva cara de pomes agres! i és que no en tenia prou en què era una pujada dreta, que per afegit tenia bonyets!!! Quan coronava un tram on em pensava que ja estava et sortia un tram més, i així fins a 5vegades, allò era el cim inacabable!!!
Amb esma i força clavava els pals i tota la meva força de voluntat, però cada vegada el Miquel s'havia de sentir: encara no??? jajajajaj. Realment ara ric, però allà dalt només feia que renegar!
Però si més no, cada passa va tenir una recompensa gegant! Les vistes que estavem tenint allà dalt eren inmenses, podia tenir tots i cada un dels cims que havia trepitjat a l'avast de la meva mà. Semblava que nosaltres erem els gegants!
Allò practicament ja estava arribant a destí i després de sentir-se interrogat per no sé quantes vegades podia dir-me que casi ho teniem . El senyor sherpa em deia que ja ho teniem allí, però jo només veia que puajda, roca, neu.. i que no arribava mai!! Ara em fa escalar més roca amunt??? i entre renecs, rialles, neu i amb la boca oberta Dellui es plantava al davant!! Altre cop tornava a estar a 2805 amb les mans plenes d'històries. Un cop més una rialla gegant s'apoderava de mi i sense poder acabar de païr em tornava a posar a la botxaca un cim més, el Bonyets era nostre, quedava batejat!
Relament ho havia disfrutat moltissim, la cresta havia sigut bestial i la part més xula. Sincerament, crec que va ser on vaig despertar :)
Després de mirar i remenar tot allò que veiem des de dalt, era hora de desfer camí. Ens ho haviem mirat ja feia estona i baixariem direcció al riuet i d'aquesta manera ens estalviavem xafar neu. Potser acabariem fent un trajecte més llarg i on segur hi hauria més historietes però aixó també el feia més interessant. Així és que mentre uns baixaven marcant piolet i com deu mana, l'altra baixava marcant palos i treient rialla, la diversió estava assegurada!
Dintre del que cap encara se'ns va fer curta. La baixada per la neu va ser bastant amena i ràpida dins les nostres possibilitats, tornavem al camí original sencers i agafant l'hora de dinar, era hora de descansar una mica!
Vam menjar, vam treur l'equip d'alta muntanya i vam tornar a les parts baixes. Realment el descans havia anat bé però haviem de començar a colar, anavem bé de temps però no feia falta de fer servir el frontal.
Sense adonar-nos tornavem a ser a la meva vall, ens tornava a rebre del mateix color i amb la mateixa companyia, els isards tornaven a treure el nas per a despedir-se i nosaltres continuavem fent via, el cotxe s'atanssava!
En ple bocafoscant del dia trepitjavem l'asfalt de sallente, l'aventura s'acabava allí. El que no hauria apostat de bon demati, un cop més m'ho posava a la botxaca. Amb el meu esperit i la paciència del Micq continuavem omplint aquell sac que ja faig anys vaig obrir, espero no haver-lo de tancar!
El dia havia sigut emocionant, així és que tant sols ens quedava montar tenda i escoltar la brama de l'isard, una nit amb una lluna plena de regals!
Un cap de setmana intens? Hi tant, però per això estan!! :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada