Grans reptes, petits objectius!

Grans reptes, petits objectius!
Tenim tota una vida per tocar de peus a terra, de moment continuarem tocant el cel!

dilluns, 3 d’octubre de 2016

3355m, expedició al Monte Perdido!

Un 2 d'octubre que feia molts dies estava marcat al calendari. Un cim que donavem per perdut aquesta temporada però que no es podia deixar de probar. Després de mirar i remirar pronòstics del temps, fotos per a poder averiguar com estava l'escupidera i de parlar amb Góriz... decidiem que es podia intentar, així és que amb les motxilles carregades d'il·lusió agafavem carretera amb el Miquel.

La nit va ser....apoteosica per a posar un nom! Semblava que no podia ser possible. Plovent a bots i barrals i intentant averiguar com començaria el dia, acabavem fent turisme a Benasque.. Ens haviem colat! Però no passa re! Tranquils! Agafem carretera i tornem adreçar-nos :)

Són les 5 del matí i toca descansar allò que puguem, així és que no ens ho pensem dos cops i ens posem a dormir, als 7 ens recull el bus a Nerin mateix, on ens deixarà sobre 2150 i començarem ruta.

Sona el despertador i tot està amb silenci, tant sols sentim el soroll del mini bus uns minuts abans de recollir-nos, crec que això va ser el detonant per a decidir-nos a l'últim moment per a intentar-ho. Estaria tot moll, estaria enboirat, no veuriem res... Ens van passar moltes coses pel cap, però no haviem fet un viatge en và, així és que amb tot el material necessari (veniem preparats per el que pogués passar) ens pujavem al bus. En mitja horeta començava la nostra pròpia història!


D'aquesta manera ens rebia el dia. Ben enboirat i gairebé sense veure res! De totes formes ja ho tenim tot planejat, fariem sobre la marxa. El primer objectiu era arribar a Goriz i a partir d'allí depenent de com pintés el dia decidiriem.
Ens enganxem al mini grup que duiem al bus i d'aquesta manera arribem tots junts fins al refugi. El primer tram fins al collado de Arenas no ens el coneixiem i d'aquesta manera aniriem a lo segur. La resta era caranejar tot l'Añisclo. Allò va ser... impresionant!! La boira es va anar aixecant a ratets, però lo suficient com per a poder veure l'añisclo, la cola de caballo (practicament seca), Goriz al fons i una mica la pujadeta que ens esperava, impactant com el primer dia que ho vaig vere!





Un trajecte que només per a tenir aquelles vistes ja valia la pena. Anavem sobre lo previst de temps i semblava que la boira juganera volia aixecar-se. Teniem present que aniria amunt i avall tot el dia i no ens deixaria de perseguir, però mentre puguessim anar veient camí aniriem tirant endavant. Deixavem el mini grup i cadascú al seu ritme.


Aquest cop em trobo bé, veig que la mega pujada (no tenia cap més nom) em costaria però si trobava el meu ritme podria anar fent. El Miquel anava marcant camí i esperant, d'aquesta manera tot era més amè. M'havia mentalitzat que allí no hi havia zones planes, ni zones progressives i ni tant sols deixaria de treure la llengua. D'aquesta manera si ho trobava més senzill em seria bufar i fer ampolles, tot i que sabia que no seria així.

La primera part era tota una zona de faixes, anavem veient la gent que duiem al davant a estones, d'altres que ja baixaven però nosaltres a la nostra. Primer haviem de deixar la zona d'herba amb roca i començar la rocosa. Una zona tècnica, plena d'obstacles divertits i uns corriolets molt comodes, així és que l'únic que podia fer era anar fent passets i mirar al terra :)



De tant en tant, aixecava la mirada. No només per posar aquesta mala cara sino per a poder veure (quan la boira em deixava) el terreny majestuós que estavem trepitjant. 
Una primera part i un petit coll ja estaven superats, així és que podiem continuar direcció el lago helado per a passar una zona de roca molt i molt divertida.






Aquesta majestuosa pared ens marcava un dels últims colls que haviem de superar abans arribar al llac. Ara venia la zona que més por em feia! Si, la Olga anava amb por o respecte! havia sentit moltes històries de l'escupidera. Una zona molt tècnica, molt dura, molt dreta... tot es quedava curt, però sobretot una zona amb molts accidents quan hi ha neu. Aquest era el problema, que no sabia com estaria. El Miquel havia preguntat a mil llocs i més per a saber com estava i ens havien dit que es podia sortejar tota, però tot i així fins que jo no ho veigués no estaria tranquil·la.
En certa manera també em feia respecte arribar al llac... Allí ho tindria tot, el cilindre, el llac... però m'esperava ella amb el seu mantell blanc o no!


Era l'hora d'afrontar-ho tot i just passat l'últim coll allí el tenia. Per fi veia aquell llac tant petit que sempre es dibuixava a les fotos. Teniem al nostre davant el gran Cilindre de Marboré, enorme, majestuós, elegant... no li trobava les paraules! La boira ens el deixava veure per instants i ens va cautivar! També era moment de mirar cap al costat de veritat, el de l'escupidera, l'última prova que tenia que superar per a poder veure de quina pasta estava feta!


i allí la tenia. Amb una rialla gegant mirava al Miquel, allí no tenim que xafar neu!! Per dins botava d'alegria, crec que em vaig treure tot un pes enorme de sobre, i és que veure l'escupidera practicament néta i que la boira gairbé ens ho deixava veure tot era el regal més gran que podia tenir aquell dia.

El dia s'estava comportant, el cos m'anava deixant fer i la companyia era perfecta. Ara només em quedava mentalitzar que "potser" podriem arribar a la fi i que m'esperava una pujada molt dura.
Realment em sentia molt cansada, crec que ha sigut una de les ascensions més dures que he fet. No per l'altura sino per la duresa de l'aventura.
Com deia estava molt cansada, li deia al Miquel que no podia més. Ell mai va deixar de perdre l'esperança de poder-ho fer i en tot moment em donava els ànims necessaris ens els moments justos, així és que després de descansar lo suficient i lo necessari per no refredar-nos, li plantavem cara!




 Feia molt de fred, crec que amb les cares paguem però nosaltres erre que erre. El terreny que estavem trepitjant era increïble, verge de bellesa i ple de duresa però no lo suficient per a treure'ns l'il·lusió d'intentar-ho. Els dos per dins crec que no ens creiem haver arribat allí, però anavem fent tant sols mirant-nos.


Encara no era ni migdia però tothom ja practicament havia baixat o estava baixant, tot i així la pujada era totalment per a nosaltres sols. Una pujada molt llarga, molt dura.. que coi! Una vertical amb tota regla! De les més dures que he fet mai. Aquella pedra petita puta que no et deixa avançar gens! No perquè et fa relliscar dos passes enrerra, si no perquè també t'enfonses com si estessis sobre metres i metres de neu! Una pujada on crec que tots dos vam renegar estona. De tant en tant mirava enrrera per a veure lo poquet que havia pujat i al girar-me veia com el Miquel feia filigrames amb el pal per a poder avançar... Això almenys em feia riure i oblidaves per uns momentets el fred i aire que feia.
Tot i anar ben equipats, tot i portar tot lo necessari i estar dins d'una mini vall el fred i la boira no ens abandonava.


Erem a punt d'acabar el primer tram, aquell havia sigut el més dur, de fet era el més dret així és que gairebé ho teniem fet, la Olga es començava a creure que podia ser possible, començar a riure al pensar que estava pujant l'escupidera!!!
i mentre estava dins les meves rialles semblava que baixava la gran olejada. No sabiem d'on però sortien gent i gent que baixava de dalt. On estaven amagats si portavem estona pujant i no es veia a ningú, allò semblaven les rambles però de baixada! Millor, vam pensar! Tot el cim per a nosaltres sols!


Després de fer un petit descans, de veure les formiguetes baixar (jo sóc la de la dreta de tot) i de sentir com anteriorment ja ens haviem trobat, que no havien pogut coronar per l'aire i el fred... Tocava reempendre la marxa. Haviem trobat que si pujavem per les putes pedres gelades i on no estaven gens gelades almenys no t'enfonsaves i podies pujar una mica millor, ja erem practicament a tres quarts de la pujada però....
La Olga ja no podia més. Sabia que no podia parar massa estona per no agafar fred a les mans, però estava exhausta. Feia estona que em rondava pel cap arribar només fins al coll, però no havia trobat el moment per a dir-li al Miquel. Estava tant entusiasmat que només gosava demanar que m'esperes. A estones em donava la mà per estirar-me i donar-me corda, però el cansament podia. Li tornava a dir que no podia més però ell no es rendia! Mira que ja ho tenim a tocar, que ja l'oloro em repetia i així anava pujant..



D'aquesta manera arribaba al coll. Gelada de fred, derrota, cansada, exhausta... que ni el terreny abismal que xafava em podia fer aixecar el cap. No volia veure on era el cim, el veia ple de neu i lluny, molt lluny. Agafava al Miquel i mirant-lo als ulls li deia que no podia més, que allí ho deixava. Sabia que no era com Besiberri que sempre hi podria tornar, però portava tot un camí llarg lluitant contra allò. El cansament em consumia i el veure que haviem de grimpar sobre neu podia amb mi. Si portava grampons, piolet i tot el material que volguessis però l'agotament m'estava guanyant.


Així de rodó i aprop el tenia però jo el veia molt alt i lluny. Vam parar, vam descansar i encara no se com s'ho va fer però de repent agafada de la mà del Miquel em veia donant passos amunt. No goso recordar les paraules que va dir-me, només va abraçar-me i dir-me que ens esperava allà dalt i que hi haviem d'anar. Caminava practicament amb els ulls tancats, el blanc de la neu no m'hi deixava veure bé i caminava darrera de cada passa d'ell, em deia que ja ho teniem, que ja el veia i que ja el podiem tocar! Jo només feia que repetir que no, que no podia més i que on coi era que no el veia! i de repent va sortir del no res! El majestuós 3355m apareixia del no res!


La boira es va llevar, l'aire va frenar una mica i entre llàgrimes veia que podia ser possible, ja només em quedava fer dos passes per a poder-lo tocar i acariciar. Va ser un dels moments més emotius del dia, vaig riure, plorar, callar, mirar... de tot menys saltar però perquè exhaustament no podia!! Encara no ens ho creiem però haviem sobrepassat la línea del 3300!!!!



Allí vam rebre el regal més gran del món, el cim per a nosaltres sols! El que molta gent aquell dia no havia pogut aconseguir nosaltres ens ho posavem a la botxaca. Ens miravem i reiem, miravem al voltant i només feiem que obrir boca, la recompensa era gegant!!! 
Allí el Miquel em regalava una samarreta molt especial, la del Monte Perdido amb una exclusivitat que pocs podrien tenir, tot ho teniem en aquell precís instant i tan sols a 3355m, hehehehe.


Després de posar amb tots els acompanyants que aquell dia duia amb mi (Rialp Matxicots, Track, Tremp Runners, Peñi, Silvia i molts més) em faltava el petit detall abans el fred no s'apoderés de mi. Havia portat durant tot el camí algo especial que volia deixar dalt del cim, Ho havia pujat sense saber realment si li podria trobar lloc, però aquest cop vaig acertar!


La Matxicots, molt més que una cursa i una família havia fet acte de presència de tot el meu esforç i em feia especial il·lusió que m'observés des de les altures, així és que lligada es quedava al Monte Perdido.
El fred semblava calentar motors i el vent s'aixecava enfurismat. Potser era hora de marxar però nosaltres encara no haviem vist Marboré. Ens feia moltíssima il·lusió poder veure el llac de Marboré i la brecha de Tucarroya però la boira no ens deixava. Feia dos anys enrerra, per primer cop ens miravem el Perdido des de l'altre costat somiant que algun dia el pujariem, i ara que hi erem voliem veure el somni fet realitat des de l'altre costat, però RES! La boira no marxava! No volia aixecar el vol.


Haviem d'acceptar-ho i aconformar-nos en poder veure el pico de añisclo, no era lo desitjat però no podiem esperar més a dalt de tot. El vent bufava molt fort i no ens sentiem les mans, no era moment d'agafa una hipotèrmia així es que posant un coet al cul i la directa baixavem fins al coll volant. La neu en aquell moment no va ser cap impediment i en no res vam ser-hi.


Ara venia el nostre segon gran moment! La baixada era fàcil i ràpida, lo contrari de la pujada. Les pedres et frenaven i semblava que llisquessis sobre d'un mantell. En quatre grimpades tornavem a ser davant del llac sense adonar-nos que ja l'haviem baixat tota!


Allà, allà erem!! Sisisis, MiiiiiiicQ, hem coronat el perdido!! Crec que ni avui encara ens ho creiem!
Lo difícil ja ho haviem fet, els trams tècnics els haviem conquerit, ja només quedava desfer camí i arribar a destí. El fred s'havia reduït i tot era més fàcil. De temps anavem sobre lo calculat, per tant no perdriem el bus! heheheh.

Vam arribar relativament ràpid a Goriz sense adonar-nos. Anavem fent parades, menjades i explicant la gran jugada. Ja només ens quedava tornar agafar el camí de l'añisclo i anar en busca del bus!



Així d'abismal trobavem l'Añisclo. Tot el que no podiem pogut veure al mati ens ho regalava ara, només ens quedava poder veure el perdido. Sisi, l'haviem tocat, xafat, pujat.. però no l'haviem vist de lo lluny lo majestuós que podia ser. Doncs bé, el senyor ens va sortir a despedir just abans d'arribar al collado de Arenas, un regal impresionant de despedida!


Allí ho teniem, el Cilindro, el coll de Marboré, el Perdido i el pico d'Añisclo, tot per a nosaltres sols!
L'aventura s'acabava i nosaltres no ens ho creiem. El somni tant desitjat un cop més era real. Sobrepassar la línea de 3300 no ens havia canviat però si que baixavem carregats de regals. No es pot descriure, no es pot explicar, no es poden trobar paraules per a explicar el que et fa sentir.. Tant sols puc dir, gràcies. Sense el Miquel segurissimament no hagués coronat, així és que gràcies un cop més per ajudar-me a emplenar el sac ple de tresors, el MONTE PERDIDO ha sigut nostre i ens ha capigut a la botxaca!




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada