La tardor congelada a Besiberri

Després de la gran festa de la MUT i les proximes que m'esperen em tocava esbarjorlar-me a 2000m, així que sense saber massa bé on acabaria i ni si el temps ens ho permetria... el cotxe feia parada!!!

Era com tornar mesos enrerre, la tardor s'havia congelat i alli estava esperant-nos. L'intenció pujar a l'estay de besiberri, la realitat? Sobre la marxa! :)

La veritat és que l'aigua ens feia una mica la guitza i els pantalonets curts es van convertir en llargs, la maniga curta en goretex col·locat i el buff amb caputxa, prò tot i així no ens treia les ganes de tirar endavant. Era una vall que em quedava per a descobrir (l'havia xafat un trosset i tot nevat), i la veritat que no et deixava indiferent. Tal i com sempre m'havia explicat el Miquel era un bosc de compte, d'aquells que si no els veus no t'ho creus. Poc a poc anavem fent via, i anavem pujant. No era un caminet fàcil i planer però xino xano la meva esquena ho anava soportant. La pluja havia desaparegut i el sol ja ens havia tret el nas, allò era bona senyal per a dir-nos que haviem arribat a la cascada, primer punt de parada!

Era fascinant tenir tot allò als nostres peus. Mentre feia de les meves intentant buscar camí per baixar a tocar l'aigua, fins que el Miquel m'obria els ulls de que no ser possible! heheheh.
Després de descansar 5 minutets haviem de reempendre el cami, encara teniem un tros fins al pont que haviem de passar i el camí començava a enfilar més dret, sort que voliem algo planer! hahahah.

Un bosc encantat, emocionant, amb casetes de david el gnomo i buscant arbres encantats que encara no he trobat! El camí s'estava fent més amè del que em pensava i la pujada es feia gairebé invisible. Ja només quedaven quatre curvetes per arribar a la segona cascada, on tindriem el pont i l'estany començaria a estar accessible.... Un cop més la pluja tornava i la possibilitat de mal temps també. Les boires dels costats ens amenaçaven i de cop la neu apareixia. Un cop més, no em sorprenia, anant amb la Olga no era d'extranyar acabar així! heheheh. Després d'aixoplugar-nos sota el barret d'un pi inmens veiem que la cosa anava a menys, així és que podiem continuar, però pel camí més dur (l'únic que hi havia) i complicat, però si o si havia d'arribar-hi!

Nois que fan de songoku, rierols espatarrants, gossos que fan de monos i persones convertits en monos! Imagineu-vos si el bosc és encantat que ho tragiversa tot, eheheh! La veritat és que si no feia de les meves abans de començar un calvari no hagués sigut lo mateix. i bé, després de mirar-ho i remirar-m'ho bé les cent corves 2 estava apunt d'arribar. Explicació del Miquel tal qual: Només són unes quantes corves com a sant del bosc però ni un quart, tranquila! Aviat serem a dalt! i dit i fet la Olga el segueix.... El problema la neu, la solució? A lluitar contra ella!!

Ni grampons, ni piolets.... Tot a casa, així és que un bon pal d'avellaner, dos potes costa amunt i tota la força de voluntat és lo que em feia pujar aquelles quatre corvetes de no res... Allò que es convertia en una vertical en tota regla a causa de la neu i que dubtava poder baixar després... però ara ja estavem pujant i obrint camí, així que ni les cabres (que no vam vere fins la tornada) ens van aturar.
La veritat que no sabia per on coi estava pujant i començava a estar una mica tipa de tanta neu i enfonsar-te... Encara no? Preguntava com els nens petits.... Vaaa que ja queda res! Un últim espforç i ho tenia, però de repent alli plantat se'm quedava el sr MicQ..
Què fas? Li preguntava! i amb una rialla d'orella a orella em deia, obre bé els ulls que el teu destí està aqui!!!

La veritat és que havia valgut molt la pena, em recordava a la vall de cavallers però molt més ampliat, buscava aquell llac d'estiu tot verd però què hi volia trobar de verd? heheheheh. Encara era aviat per tenir un desgel amb tota regla però la veritat és que tenir els besiberris allí al nostre davant impactava. Són tant majestuosos... Tots em queden pendents de fer i un d'ells em vaig quedar al bell mig dels peus, però sé que hi tornaré!

Era hora de tornar a descansar, de dinar que ens l'haviem ben guanyat i de contemplar tot l'imperi que teniem al davant, fins hi tot la Lúla plantava com el rei León!! :)

Ja veieu que si no faig el mico les aventures no tenen emoció ;)

Al cap d'una estona d'haver descansat i fer de nena petita era hora de tornar enrerra. La neu tornava a fer acte de presència per a fer-nos aixecar el cul de terra i anar en busca del cotxe. Venia la part més complicada per a mi, baixar per on haviem pujat. Aquella vertical tant dreta que veia impossible i que molt possiblement acabaria baxant de cul,.... Així és que em despedia dels besiberris dient que ens veuriem a l'estiu!

Xino xano el Miquel anava obrint camí xafat i jo pitjor que una nena petita agafada a la motxilla per si queia tirar-lo al terra també... Va ser un bon espectacle! i sort que no hi ha fotos! hahahaha.
Ara salto, ara caic, ara baixo de cul, vigila que no freno!! històries mil en podria explicar però la millor? En la part més complicada, en la que ja no ens quedava res, la Olga decideix baixar de cul... El miquel no ho veu clar però jo erre que erre i que no passa re.... i què passa? Que la Olga no frena... Una bona napa contra el miquel i els dos al terra. A un se li cola el peu, a l'altre també, un xafa a sobre de l'altre... sort que ens va agafar per riure i plorar de diversió! Qualsevol que ens hagues vist hagues pensat que estavem ben tocats! heheheheh. Un bon panxot de riure i a continuar que la cabra ens ve al darrera! sisisisis, llàstima de no tenir la càmera en mà! Ens va apareixer una "cabra" del no res, així que ja us podeu imaginar la olga cridant una cabra, una cabra!! El miquel intentant veure on, la Lúla al darrera i resultar ser cèrvols o isards! hehehehehe, una bona història però ja teniem el bon record als nostres ulls!!

Per fi arribavem al pont!! Nooo, tranquils, no vaig caure a l'aigua! hahahahah. Haviem de probar la càmera si realment era aquàtica i dit i fet una foto sota el rierol, la veritat és que em va quedar força xula!
Després de descansar per últim cop, haviem de continuar la tarda estava passant i haviem de tornar a la realitat. Ja practicament no ens quedava res de bosc per arribar al cotxe, així és que la baixada va ser amena i ràpida, acompanyada de més isards que ens sortien del rierol de baix.

Un paisatge apassionant tornavem a tenir!El bosc en plena tardor, arbres trencats de llamps i fotos des de dins d'un d'ells, la veritat és que tot ben fascinant!!

i així era com acabava una bona tarda de "relax" on vam disfrutar com mai! Passant per tots els estats de l'aigua però sempre veient sortint el sol :)

Cames i a seguir*